El quinzè congrés del PSIB-PSOE, celebrat aquest cap de setmana passat (Palma, 22 i 23 de març) va ser més una trobada festiva de militants per ovacionar els seus dos grans líders, Francina Armengol i Pedro Sánchez —que es desplaçà a la capital baleàrica—, que una assemblea realment dedicada al debat d’idees. Es va llançar l’obligada consigna en clau electoral de futur, els directius asseguraren estar preparats per si Marga Prohens volgués avançar la cita amb les urnes, s’atacà al PP i ningú va fer ombra a la novament aclamada secretària general. És el quart mandat orgànic consecutiu d’Armengol gràcies al fet que va canviar els estatuts per poder ser la líder més enllà de tres eleccions seguides, perquè abans ho prohibien.
La veterana socialista (Inca, 1971), que ja porta 27 anys en primera línia política, té el partit totalment controlat. Tradicionalment, a Palma era on hi havia més reticències davant del seu hipersuperlideratge. Però s’han anat esvaint i ara hi ha enviat el seu fidel Iago Negueruela —la seva mà dreta en el Govern entre 2015 i 2023, actual portaveu parlamentari— per controlar-hi el partit i acabar amb qualsevol caliu de desviació que hi pogués quedar i per ser el futur candidat a batlle.
Armengol no té cap oposició interna i viu una aparent lluna de mel amb Sánchez. I això que el 2017 en deia mil pestes, del madrileny. Assegurava estar convençuda que només pensava en si mateix i que era capaç de qualsevol cosa —«fins i tot de rompre el partit»—, però el pas del temps la va fer canviar d’opinió. I es va fer amiga del cap gràcies sobretot al bon rotllo amb José Luis Ábalos, quan aquest tenia —per dir-ho així— la clau de la porta del paradís socialista. Durant la pandèmia, l’estreta relació de l’aleshores presidenta del Govern balear amb el ministre va obrir a la d’Inca l’accés al líder socialista espanyol. Curiosament, just en el temps en què es va fer la generosa compra per part del Govern illenc de mascaretes —que no s’han emprat mai— per valor de 3,7 milions a la trama que investiga la justícia.
Un any i busques després d’haver esclatat aquest escàndol, pareix clar que no serà imputada. Així que res d’això li impedeix ser la futura candidata del PSOE illenc per intentar tornar a la presidència del Govern. I a ella li agradaria repetir. El seu caràcter la va fer viure aquella derrota com una injustícia i ben segur que tornar a ser presidenta tendria per a ella el gust del desitjat plat fred de venjança. Contra el PP i contra Prohens.
El congrés del cap de setmana passat pareixia un moment ideal per anunciar que serà la candidata. Però no va dir ni piu. En privat segueix intercanviant opinions amb diferents persones sobre quin hauria de ser el futur del PSOE balear amb vista als comicis. Pareix tenir-ne dubtes.
Dubtes que no tenien ella ni el seu entorn just iniciat l’any 2023. Llavors, els membres de la seva guàrdia pretoriana manifestaven, en converses informals, que hi havia un vot propi cap a la presidenta a Mallorca —no tant a les altres illes—, un «efecte Armengol», que compensaria qualsevol minva per mor de Sánchez i que, així, el tercer mandat consecutiu el tenien a l’abast. S’equivocaven.
És vera que el PSOE —com per tot— no fou castigat. Però tampoc premiat. Amb relació a quatre anys abans va perdre un diputat (de 19 a 18), es va quedar gairebé igual en vots absoluts i en restà 1,8 punts percentuals. Un comportament electoral dins de la mitjana socialista espanyola en aquelles eleccions autonòmiques. No hi hagué cap «efecte Armengol».
Després d’aquella decepció, la líder socialista per força ha de ser més realista que llavors i ha de saber que, per somiar amb la recuperació de la presidència, no és que només necessiti els seus socis de 2015 i 2019 —Podem, Més per Mallorca i Més per Menorca—, sinó que és imprescindible que els regionalistes —sigui sota la marca PI o qualsevol altra— obtenguin representació.
El PSOE mantendrà aproximadament el seu nombre d’escons actual i Armengol sap ben bé que si els dos Més —que feren quatre diputats per Mallorca i dos per Menorca— augmentassin la representació respectiva, podrien sumar dos escons o, com a molt, tres més. Això posaria l’addició PSOE-Més entre els 25 i 27 diputats. Quan la majoria absoluta la donen 30 diputats.
El 2023, Podem va obtenir un sol representant i a hores d'ara és quimèric pensar que pugui aportar prou escons perquè l’esquerra arribi a la majoria absoluta. Així que a Armengol només li queda l’esperança dels regionalistes.
El problema és que aquest espai —que va quedar sense diputats el 2023— es troba ara mateix tan malament, o més, que Podem. I amb un element afegit gens menyspreable: si els regionalistes sumassin amb el PP, seria més probable i lògic que pactassin amb Prohens que no que ho fessin amb un conglomerat on hi hauria de concórrer l’extrema esquerra, de la qual se senten tan allunyats com de l’extrema dreta.
Així les coses, és probable que el silenci d’Armengol sobre la seva futura candidatura s’expliqui pels dubtes que té respecte als seus aliats potencials.