—Caro diario, de Nanni Moretti és una pel·lícula deliciosa, però és de l'any 1993. Sorprèn positivament que una persona tan jove la tinga com a referent. Fins al punt de titular-ne un disc.
—No és que la tingui com a referent. Quan estava fent l'àlbum, un amic meu cineasta me la va recomanar i em va agradar molt, tot just perquè encaixava moltíssim amb el concepte que estava construint.
—La part confessional.
—Sí. També tenia la idea de «Malborowinston», en el videoclip no saps ben bé si el protagonisme és de la ciutat o del noi i la noia. A Caro diario és la mateixa idea: surt el director passejant i no saps si Roma és realment la protagonista.
—Ara en parlarem, de «Malborowinston», però és curiós que la cançó «Caro diario», amb un referent italià, siga en anglès i català. La cançó, per cert, és molt rodona.
—Amb l'anglès i el català es juga una mica amb la pregunta i resposta, com si fossin dues persones parlant entre elles. També faig servir la tercera persona. És una mica el que passa amb un diari, que l'escrius, però estàs parlant amb tu mateix, reflexionant sobre les coses que et passen i donant-te consells a tu mateix.
—Hi ha una diferència subtil, però que crec que es nota entre aquest disc i les cançons agrupades en l'EP anterior, ombres d'amors (2023). L'estil i les fonts són semblants, una mena d'indiepop que invoca per moments Lana Del Rey i en altres Carla Bruni. Però hi ha com més atenció al detall.
—Sí. Pot ser. M'he fet gran i crec que això es nota en aquest treball. Abans havia col·laborat amb altra gent, el Miki Lloret i el Biel Colomer, però en aquest nou disc volia demostrar-me a mi mateixa que podia compondre sola. Després, evidentment, vaig portar les idees a Galgo Lento [Martí Galan] per a la producció. Ell ha fet que tot quedi tan rodó, va saber respectar l'essència del que li vaig portar, però posant detalls i sabent ressaltar les coses importants. La veu en aquest treball està molt destacada, per sobre de tot, molt neta.
—Sí, quan parlava dels detalls era des d'una perspectiva minimalista, no hi ha sobrecàrrega d'elements.
—Sí. No sé com ho hem fet, però vam saber trobar la mida justa de tot, hi ha prou de tot el que ha d'haver-hi.
—El tema de la vulnerabilitat creua tot el disc, de vegades de manera molt commovedora, com en «Tot va perfecte», una mena de títol trampa perquè part de la cançó s'acompanya com de sanglots.
—Sí. «Tot va perfecte» és per mostrar una dualitat: diem que tot va bé, però la veu està tapant un plor. De vegades la gent creu que estàs molt bé perquè somrius, però per dins estàs molt malament. Volia plasmar això més a escala sensorial que literària.
—«Malborowinston» és una cançó musicalment més clàssica, amb pinzellades jazzy, però una lletra que parla de com una actitud tòxica pot resultar atractiva.
—Sí, bo... M'agrada plasmar la idea que, de vegades, quan algú t'agrada, blanqueges coses que en condicions normals no blanquejaries. I en la cançó no és perquè sigui tòxic fumar, sinó perquè si t'enamores d'algú que fuma et pot resultar superatractiu. De cop i volta, l'olor que et molestaria t'agrada perquè et recorda aquesta persona. També m'agradava la idea de la noia enamorada d'algú que fuma mentre ell està per fumar, no està per ella.
—«El cos vull estimar» té uns acabats més indie, cadenciosos, però el que m'interessa de la cançó és el joc conceptual: «M'he cansat de desitjar-te, vull estimar-te». És un altre tipus de dualitat.
—Al principi de la cançó hi ha una visió com idíl·lica d'una relació íntima, però de sobte això ja no em serveix, potser no és suficient, potser necessito anar més enllà; poder expressar que t'estimo i no només que et desitjo. Avui en dia costa de vegades, sembla que no puguis mostrar que algú t'agrada perquè llavors aquesta persona marxarà.
—La col·laboració amb Socunbohemio en «Potser som» té molt de sentit: hi ha una connexió generacional i musical, però també de referents francòfons musicals i també cinèfils com Éric Rohmer.
—L'Artur [Viñas] i jo ens coneixem des d'abans de traure jo música, fa tres o quatre anys, quan ell tot just començava amb el seu primer àlbum, que tenia a veure amb Rohmer. Jo vaig estudiar literatura; per la carrera tenia contacte amb aquell món, però l'Artur em recomanava llibres i pel·lícules. M'he obsessionat amb la Nouvelle Vague i amb Rohmer per culpa de l'Artur. Llavors, compartim també la música, tenim un univers molt comú. I sí, té molt de sentit. Quan la vaig fer, vaig pensar: «Uau, és cent per cent Socunbohemio!».
—El procediment de traure singles i agrupar-los en un EP és una manera molt contemporània de publicar. En tot cas, es va plantejar en algun moment fer un LP?
—Sí. Caro diario era un principi un àlbum de deu cançons, però durant el procés vaig anar descartant temes. La meva idea és que, si torne a traure alguna cosa, que sigui un àlbum. Però publicant singles abans.
Cura pels detalls
Un tret distintiu de les noves generacions de músics és l'atenció a l'embolcall visual dels seus projectes. Roser Canet té molta estima per la col·laboració de Miki Lloret en el videoclip de «Malborowinston», que «encaixa molt bé en la cançó». Satisfacció que estén al videoclip de Pau Peidro per a «Caro diario» i les fotografies «precioses, amb aquella textura tan bonica» de Maria Roca Sastre. «Darrere d'una idea hi ha molta gent. I quan estàs tan còmoda amb la gent i surt tan bé, m'agrada dir-ho i donar crèdit», argumenta amb generositat.
Pròxims concerts:
29 de març: Festival Strenes, Girona
30 de març: Jazzcava, Vic
5 de juliol: Vida Festival, Vilanova i la Geltrú