El fotògraf andalús José Guerrero ha viatjat per tot un món de grans extensions fotografiables (Andalusia i la Manxa, a Espanya; Arizona i Wyoming, als Estats Units) per trobar a Mèxic l'artista que l'havia de portar més lluny sense necessitat de marxar de casa. Guerrero pot ara viatjar per les formes i colors que desitge sense deixar el seu estudi i tot és gràcies a l'arquitecte mexicà Luis Barragán, l'obra del qual va conèixer el 2017. Després d'això, les bretxes, les escletxes, les clivelles i les esquerdes són matèria de joc per les fotografies paisatgístiques fetes per Guerrero al seu estudi, a Carrara (Itàlia) o a Fes (Marroc).
Res no fa pensar, quan comença l'exposició «A propòsit del paisatge», que l'obra de Guerrero seguirà aquest camí cap a la no-figuració. La comissària de la mostra, Marta Gili, explica que l'obra de Guerrero es presenta per sèries («Andalucía», «After the rainbow», etc.) i en dona les claus al primer text de l'itinerari: «En algunes de les seves sèries, l'ús intencionat de certs convencionalismes del paisatge natural i arquitectònic heretats de la fotografia moderna —com ara els horitzons marcats, el dramatisme del cel i dels núvols, la saturació de certs colors o tonalitats, o la impregnació d'un caràcter aparentment idíl·lic de la natura— evoca en l'espectador la fascinació i el confort per la redundància del que suposadament ja coneix. Una vegada establert aquest espai de reconeixement, el desafiament rau en l'acte de desxifrar les deliberades operacions d'intercanvi entre la realitat i la ficció que fa l'autor, orientades a provocar una regeneració de la mirada, més enllà de la pura contemplació».
Tanmateix, immediatament anuncia que «el recorregut d'aquesta exposició està organitzat segons un itinerari narratiu marcat per diversos fils conductors, entre sèries i temes, que es pleguen i despleguen de manera continuada: des de la representació fins a l'experimentació, des de la llum fins a les tenebres, des de la transparència fins a l'opacitat, des del document fins a l'abstracció».
Les primeres sèries van perfilant un estil que cerca una forma en les grans extensions. Al mític Monument Valley —escenari de dotzenes de westerns, road movies i vídeos musicals— és difícil abstreure's de les capricioses formes que la natura ha creat. Però la mirada atenta sobre les grans extensions de la Manxa o Andalusia va destacant l'horitzó com a punt de fuga de la immensitat del paisatge.
L'exposició titula precisament «Horitzons» aquesta primera part de la mostra. Els textos que l'acompanyen expliquen que «diverses sèries componen l'inici d'aquesta exposició, en les quals l'horitzó, aquesta línia imaginària que no existeix en cap mapa, no tan sols marca la separació entre el cel i la terra, sinó també entre el silenci i el buit».
Aquesta omnipresència de l'horitzó és molt clara a les dues fotografies de La Manxa que retraten una caseta a la dreta i un immens camp a l'esquerra (La Manxa #01 i #02), però també a Near Cheyenne, Wyoming (2013), on una cabanya totalment torta està a punt de recuperar l'horitzontalitat de l'horitzó o Hwy-80 (House near Wendover) Utah.
Tot i que els visitants passen primer per la foscor i les ombres de les fotografies de la sèrie «Carrara», i els carrerons de Fes retratats en contrapicat, aquestes sèries són posteriors a la que va provocar un canvi formal més gran en la fotografia de José Guerrero: el descobriment de l'arquitecte mexicà Luis Barragán (1902-1988) i la seva obra de murs de colors l'impacta i d'aquí surt la sèrie «BRG» (de Barragán). Com molt bé explica l'exposició, «Les fotografies Barragán #01 i Barragán #02 van ser fets, respectivament, a la piscina de la Casa Gilardi i a l'ull de l'escala de la seva Casa Estudi, totes dues construïdes i dissenyades per l'arquitecte». I, «seduït pel resultat abstracte i gràfic d'aquestes dues imatges, José Guerrero va decidir de fer ungir essencial en la seva obra amb una nova sèrie de fotografies», BRG, «fetes a partir de maquetes construïdes per l'autor mateix, inspirant-se tant en el treball arquitectònic de Barragán com en la pintura metafísica de Giorgio de Chirico» (aquells laberints d'escales que pugen i baixen sense portar enlloc).
L'efecte que aconsegueix Guerrero en aquesta sèrie és el que potencia la recerca de la forma en la seva obra posterior. És com si la fotografia no figurativa hagués fet descobrir a Guerrero la geometria que es pot abstraure dels paisatges naturals i arquitectònics: Els marbres de Carrara «repeteixen», en la realitat, els seus murs artificials de cartrons de colors i ombres obliqües. Els carrerons de Fes, observats en contrapicat, obren noves perspectives: el cel s'obre en escletxes entre els edificis que pugen a un braç de distància.
Les formes del paisatge i el paisatge de les formes a la Fundació KBr, que es diu així pel símbol del bromur de potassi que era imprescindible en el revelatge de la fotografia analògica.