«Tenim la sensació que com és una manera de narrar nascuda al segle XIX és quelcom antic, démodé. Però les sèries de televisió també són fulletons; quan acaba una temporada, es tracta de generar suspens per a la següent. No hi ha res més modern que el fulletó, les sèries fan emprar les tècniques que nosaltres els escriptors vam inventar». Amb aquesta rotunditat, sense cap mena de complex, s’expressava Pierre Lemaitre en una videoconferència amb informadors d’Amèrica Llatina i de l’Estat espanyol amb motiu del llançament hui de la seua nova novel·la en castellà i català.
En acabant, la trajectòria de Lemaitre ha estat marcada des de la publicació d’una obra magna com Au revoir là-haut (2013), Premi Goncourt i publicada dos anys després en català com a Ens veurem allà dalt, per estirar les narracions i la presència dels seus personatges en diferents novel·les. D’aquella gran novel·la, adaptada al cinema el 2017, va sorgir una trilogia. I amb El gran món (2023) va engegar una altra sèrie que continuava un any després amb El silenci i la ràbia. Un avenir radieux, el títol original en francès de la novel·la que arriba ara a les prestatgeries, és la tercera part del que serà una tetralogia. Encara més: la intenció és acabar el recorregut pel segle XX amb una desena de novel·les.
«Quan vaig escriure Ens veurem allà dalt no tenia ni idea del que anava a fer després, però havia gaudit d’una manera que no tenia parangó. Abans, havia estat fent novel·les policíaques molt codificades, amb moltes regles, molts límits a respectar. En deixar-les per avançar cap a la novel·la històrica, em vaig sentir alliberat de les limitacions. I amb l’èxit i el Goncourt vaig pensar que podia ser l’inici d’una sèrie», relatava Lemaitre.
El fulletó no és l’únic referent decimonònic de l’escriptura de Lemaitre. Preguntat si Zola havia estat un dels seus models, l’escriptor reconeixia que sí que li havia servit com a model: «Més pel que fa a la construcció que pel que té a veure amb la novel·la social. Rellegint Zola, em va impactar la manera en què les seues novel·les dialogaven entre si», deia. A més de puntualitzar que, sense voler comparar-s'hi de cap manera, l’altre gran referent francès, Balzac, també és un model per a ell. «He agafat préstecs d’ambdós models, he volgut fer-los un homenatge», puntualitzava.
Un futur prometedor se situa en les dècades del 1950 i 1960, en un context de Guerra Freda, del qual sorgeix una trama d’espionatge que homenatja obertament les novel·les de John le Carré. Fins al punt d’incloure-hi un personatge que és un transsumpte del mític George Smiley. Tributs al marge, escriure d’aquella etapa és una manera de parlar del present: «Crec que en aquell període de mitjan segle passat es va anar preparant bona part del que vivim hui. Em preocupa el que està passant a Europa i la resta del món», explicava. «Les meues novel·les són una manera actual de veure el passat. Es parla de hui parlant de l’ahir», afegia.
La qüestió genèrica
Malgrat aquesta dedicació intensa a un cert tipus de novel·la històrica, Lemaitre continua sent per a molts lectors un referent ineludible del gènere negre, en el qual es va donar a conèixer com a escriptor. Preguntat pels informadors si havia abandonat definitivament el seu vessant noir, Lemaitre deixava la porta oberta, però no en el curt termini. «Em sent molt vinculat a la novel·la negra o policíaca, però ara estic molt centrat en la nissaga familiar. No hi ha molts novel·listes que hagen decidit fer un fulletó de tot un segle en nou o deu llibres. En aquest sentit, sent que tinc quelcom especial. I ja he escrit set llibres dels deu que m’he proposat escriure», raonava.
Després, no descarta tornar a la novel·la negra, tot i que matisava no tenir la sensació «d’haver canviat de registre». «En el fons, les ferramentes són les mateixes: els girs, les falses pistes... Si jo tornara demà a la novel·la negra, no tindria més sensació d’haver fet un canvi de registre que al contrari», advertia. Comptat i debatut, en les seues novel·les de temàtica més o menys històrica estan presents elements genèrics, com en la darrera, connectada a les novel·les d’espies. Li preguntem si té sentit, a hores d’ara, en el temps dels transgèneres, una literatura tan parcel·lada. «Les categories són pràctiques per als llibreters, els bibliotecaris i els lectors. Estic d’acord que, en el fons, els lectors tenen ganes de llegir els meus llibres, però he de posar-me en la pell del lector no experimentat. I hi ha avantatges en el fet de fer categories; aquesta pràctica pot continuar existint», dictaminava.