Hi hagué un temps en què València tenia un riu. Un riu sec, no com el Sena o el Tàmesi, on vivia la gent i se celebraven tota mena dʼactivitats. Un riu que migpartia la ciutat i que, de tant en tant, quan la pluja se nʼexcedia una mica, arrasava amb tot el que trobava per davant. Perquè abans de la gran riuada de 1957 nʼhi hagué dʼaltres, com la de setembre de 1949, que va engolir els prop de dos milers de barraques que la gent humil hi havia construït.
Aquella València en blanc i negre, grisa, va experimentar un gir de 180 graus amb lʼaprovació del Pla Sud. Una obra megalòmana però necessària, que en la terrible dana del 29 dʼoctubre passat es va demostrar molt efectiva. Els seus efectes perniciosos a lʼHorta Sud —multiplicats per lʼocupació de terrenys llavors no urbanitzats— nʼha estat el peatge. Un peatge caríssim.
Una exposició, oberta al bell mig dʼallò que un dia fou un riu, ens retrotrau a aquella València del passat que vivia en el riu i vivia del riu. I, també, a les mobilitzacions ciutadanes que van permetre que els veïns, ara, puguen gaudir del riu com un espai dʼesbarjo on fer esport, relaxar-se o culturitzar-se, com és el cas.
Titulada «Abans del jardí», la mostra és albergada per Natúria, un espai menut però molt ben aprofitat situat en el tram II del Jardí del Túria, a tocar del pont de Campanar. El Museu dʼEtnologia nʼha coordinat el projecte en col·laboració amb lʼAjuntament. Hi ha abundància de documentació interna del consistori i de material fotogràfic, una part del qual prové del deliciós arxiu de la família Vidal.
El comissari, Pau Monteagudo, ha dividit lʼespai en tres apartats de noms ben eloqüents —«Viure al riu», «Viure del riu» i «Viure el riu»— per a separar cadascuna de les etapes que ha viscut el llit vell.
La primera de les tres, «Viure al riu», ens remunta als anys de postguerra, quan les carències eren enormes i la gent més humil sʼhavia de buscar la vida com fora. En aquest sentit, el caixer del Túria, a l'altura del cap i casal, va servir com a assentament massiu de barraques —al voltant de dos milers— en què van arribar a viure unes 8.000 persones. A la mostra veiem el cens confegit per lʼAdministració local, amb el tipus concret dʼhabitatge, les mides i les persones que lʼocupaven. Eren famílies que havien establert una relació de dependència absoluta de lʼentorn, ja que en la majoria dels casos treballaven en lʼhorta altament productiva que envoltava la ciutat.
Com ha quedat dit, la riuada del 49 va endur-se aquells habitatges efímers, i encara que alguns van tractar de refer-los, de reassentar-se, la gran riuada del 57 acabaria per sempre amb aquell costum. Viure al riu era un risc considerable.
Això enllaça amb la segona part de lʼexposició, «Viure del riu», que exhibeix els usos tan diferents que va assolir el llit vell durant molts anys: la pesca, lʼextracció de graves, el conreu de vegetals... Fins i tot hi havia moliners i ganxers, els quals baixaven els troncs des de les muntanyes de Conca i de Terol. Una profusió dʼactivitats que, com sʼexplica als panells informatius, va generar un conflicte constant entre lʼAjuntament i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que tolerava els usos en qüestió, però recelava de les conseqüències que això podia tenir per a la salubritat de lʼaigua que hi circulava, ni que fora mínimament.
La passejada visual ens ofereix estampes tan cridaneres com lʼanomenat «pas de barca» entre els barris de Montolivet i Natzaret, lʼúnica manera de desplaçar-sʼhi fins a la creació del pont de lʼÀngel Custodi, en 1948. O lʼStadium, el camp de futbol construït en el llit del riu lʼany 1922, on jugava els seus partits el Gimnàstic FC, fins que es va demostrar perillós i poc rendible, raó per la qual fou desmuntat en 1928.
El tercer i darrer bloc de la mostra, «Viure el riu», destaca lʼèxit ciutadà que ha comportat la seua habilitació com a zona verda, erigit en el gran pulmó de la ciutat. Fer esport «al riu», anar a passejar «al riu», anar a jugar a futbol «al riu», acudir a un concert «al riu» o circular en bicicleta «pel riu» són activitats comunes de molts valencians avui dia. Lʼexpressió, que estranya els forasters, denota la naturalesa real dʼun espai que òbviament ja no és tal però no nʼha perdut la fesomia.
En aquesta última part comprovem la importància de la mobilització per a reconvertir-lo en la zona de gaudi que és avui, en lloc de la circumval·lació interior que alguns havien previst, amb lʼestació ferroviària dʼAragó per a arrodonir-ne la saturació. Per sort, la lluita ciutadana va declarar el riu, lʼany 1977, «zona verda total». Amb lʼarribada de Ricard Pérez Casado a lʼalcaldia, a les acaballes de 1979, el llit verd que coneixem ara va començar a prendre forma.
Per a molts valencians, de fet, ja resulta impossible imaginar el riu amb aigua. Com havia sigut durant segles. Però lʼexposició de Natúria, que de moment restarà oberta de manera indefinida, fins i tot ens atorga la possibilitat de fotografiar-nos-hi.
En efecte, a la part culminant del recorregut, davant una panoràmica de gran format del riu, podem seure al banc que els organitzadors han instal·lat tot just davant perquè ens immortalitzen amb la València amb el riu que un dia fou. Un selfie costumista, un segle després.
Una estampa del passat captada des del present. Un record inesborrable de la visita a aquesta petita però intensa mostra que ens explica com ha evolucionat la capital del País Valencià, o més concretament, el riu que la parteix en dos meitats. El riu que abans feia por i que ara fa goig.