—Com ha passat d’escriure sobre l’ofegament turístic a fer-ho sobre el memorialisme?
—Una cosa em dugué a l’altra. Perquè el turisme a les Balears ha servit, i molt, per impulsar la desmemòria sobre el que va passar a la Guerra Civil i durant el franquisme.
—En quin sentit?
—Se sol dir que la generació que va viure la Guerra Civil no en parlava per por i, en efecte, així fou. La següent, nascuda durant la dictadura, no en parlà mai perquè ningú no li havia explicat què va passar. I és en aquesta generació desmemoriada en la qual va actuar decisivament el turisme. El fenomen turístic d’alguna manera serví per fer que s’oblidàs la guerra i la repressió, tot era economia, doblers... La tercera generació, que és la meva, els nascuts després de la dictadura, és la que ha pogut recuperar la memòria i començar a ajudar a recuperar-la socialment.
—Quan decidí començar a escriure sobre la memòria democràtica?
—Vaig passar sis mesos a Xile i allà em va colpir com tenien de present la necessitat de preservar la memòria democràtica. En tornar em vaig adonar del contrast d’allò d’allà amb la situació aquí, on no tenim ni tan sols un museu de la memòria democràtica. Això diu molt, i malament, del que s’ha viscut a Espanya amb la mal anomenada Transició.
—Mal anomenada?
—És que no va ser una transició pròpiament dita entre la dictadura i la democràcia, sinó més aviat una forma de tapar tot el que havia fet el franquisme. L’exemple més clar és la Llei d'amnistia de 1977, que en realitat és una llei d’impunitat per als crims dels franquistes. I continua vigent!
—Cita en el llibre un epitafi que el va impressionar i l’esperonejà a escriure sobre la memòria...
—Sí, el del batlle republicà de Porreres, Climent Garau. L’assassinaren, se suposa que l’enterraren en una fossa comuna a Palma, però el seu cos no ha pogut ser recuperat. Així i tot, la família volgué dedicar-li un epitafi a la tomba familiar: «Contau el que passà el 1936 perquè ho diran i no ho creuran». A partir de llavors vaig anar fent reportatges sobre la memòria democràtica, publicats en el diari Ara Balears.
—Que ara ha recopilat en aquest llibre.
—He revisat i reordenat els setanta-cinc que hi vaig publicar i els he dividit en eixos temàtics: la guerra, la repressió, la dictadura, l’oposició al franquisme, la traïció que suposà la transició...
—La traïció?
—És clar. Basta veure que fins a l’any 2007 —amb el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero— no va existir una llei dedicada a la memòria democràtica. Havien passat trenta d’anys d'ençà de les primeres eleccions! Són tres dècades de constant traïció a les víctimes i als seus familiars, als que lluitaren per la democràcia. I no ha acabat: basta veure el que fa l’actual cap de l’Estat...
—A què es refereix
— Al fet que la monarquia és la gran herència del franquisme. I no fa res per deixar de ser-ho. Fixa’t en això: Felip de Borbó se n’anà fa poc a Auschwitz, on va fer un homenatge als republicans que hi moriren. Molt bé, però per què se’n va tan enfora? No podria retre homenatge als moltíssims més republicans assassinats pel règim franquista que creà la seva corona? Per què mai ha condemnat aquella dictadura?...
—Vostè diu del seu llibre que és la forma que té de mantenir viva la «croada contra la desmemòria».
—Així és i ho faig alhora com a homenatge als dos grans autors que la començaren, Josep Massot i Muntaner i Llorenç Capellà, aquest últim amb el seu Diccionari vermell sobre la repressió, que li costà amenaces de mort i anys de no poder publicar-lo. Ells obriren el camí que hem seguit altres.
—La desmemòria ajuda al revifament de l’extrema dreta
—Per descomptat. És dramàtic veure com a través de les xarxes socials la ultradreta va penetrant entre la joventut. Veus a vegades algun al·lot a l’institut que crida «Viva Franco» i no té ni idea de qui va ser el dictador. O d’altres que et diuen que els mola Alvise (Luis Pérez Fernández, conegut com a Alvise, eurodiputat amb la candidatura Se Acabó la Fiesta), el qual jo ni sabia qui era; i alguns, amb 18 anys, que el votaren (a les eleccions europees de l’any passat). I és ver que n’hi ha que ho fan només per provocar, però també hi ha un clar revifament de l’extrema dreta que no se pot banalitzar perquè és molt greu. Aquests discursos d’odi que s’emeten contínuament a través de les xarxes socials enganxen prou gent i són un seriós perill per a la democràcia.