El 1978, el nou director general de Presons de l'Estat, Carlos García Valdés, va decidir expulsar les monges que gestionaven, des de feia anys, la presó de dones de la Trinitat (Barcelona). L'acció es va fer d'un dia per l'altre (les monges es van negar tres vegades —com sant Pere— a seguir les lleis de la democràcia) i la presó va quedar en mans de només tres funcionàries civils i la mediació amb les presoneres de la diputada del PSUC al Congrés Dolors Calvet, l'advocada Magda Oranich i l'advocat Jordi Oliveras. Segons els dos últims, la situació d'autogestió de la Trinitat es va allargar uns dos o tres mesos; segons Calvet i una de les funcionàries civils, tres dies.
El cas de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey a la presó de Trinitat era una excepció (només a Alcázar de San Juan feien també el paper de funcionàries) que s'havia d'acabar amb l'arribada de la democràcia. A Trinitat. La presó de dones ignorada (1963-1983), César Lorenzo Rubio, en el seu estudi, i totes les expresoneres entrevistades per Carlota Falgueras i Marsal en la segona part del llibre, destaquen els problemes que comportava aquesta anomalia.
En paraules de Jordi Oliveras, «Les Cruzadas funcionaven com si fos un reformatori. Un reformatori de caire pràcticament religiós. Amb tot el que això comporta: càstigs, privacions, una gran arbitrarietat, evidentment, elles eren les que manaven de la porta cap a dins».
Magda Oranich recorda quan va estar presa a la Trinitat per formar part dels 113 membres de la Comissió Permanent de l'Assemblea de Catalunya, el 1973. Ja coneixia la presó perquè era advocada d'algunes internes i també les Cruzadas la coneixien a ella. A la Trinitat les preses polítiques sempre van estar separades de les comunes perquè no es polititzaren.
Però Magda Oranich també va ser testimoni privilegiat de la sortida de les Cruzadas cinc anys després gràcies a la bona relació que mantenia amb el nou director general de Presons.
«Carlos García Valdés i jo érem amics», explica Oranich al llibre: «Ens havíem conegut defensant acusats polítics al TOP [Tribunal d'Ordre Públic] i ens vèiem de tant en tant quan jo anava a Madrid. Quan el van nomenar, després de l'assassinat de l'anterior director, Haddad, li vaig escriure una carta i li vaig dir: "Felicidades... muy bien que seas tú ahora el que estás al frente... Y a ver si sacas a las Cruzadas˝ (...) Llavors em va trucar. Era un diumenge, que estàvem fent la migdiada el meu marit i jo, recordo. ˝Oye, ¿estás preparada˝. I dic ˝¿Para qué?˝. Diu: ˝Es que saco las Cruzadas y no tengo funcionarias˝. Només tenia aquelles tres de l'oficina de l'entrada».
Abans de fer-les fora, cosa que semblava que tenien assumida, l'Estat encara va fer un últim intent amb les Cruzadas, segons Oranich: «El subdirector els preguntà "¿Están ustedes dispuestas a cumplir las leyes de la democracia?". "No", diuen elles. Tres vegades ho va repetir i les tres, no. "Pues están ustedes fuera de aquí"».
L'advocada assegura que García Valdés va dipositar tota la seva confiança en ella, tot i que no tenia cap responsabilitat: «I jo me'n recordo, que em donen tot el feix de claus, aquelles claus... I vaig avisar, vaig trucar al Carlos, "Oye, avisaré a una diputada". "Lo que tú digas", em va respondre. I dic, "I a l'advocat de les anarquistes". La diputada era Dolors Calvet i l'advocat de les anarquistes, Jordi Oliveras.
Dolors Calvet era membre de la Comissió de Presons del Congrés dels Diputats i això li havia proporcionat una entrada VIP a les presons per part del ministre de l'Interior «El Martín Villa perquè no l'empipéssim més, a tots els de la comissió ens va fer un paper que deia que qualsevol dia i hora del dia i de la nit podíem entrar a qualsevol presó d'Espanya. I funcionava», explica la diputada.
«Com que jo tenia aquest paper, el director general em va trucar i em va dir: "Escolta, les monges se'n van (...) Jo tinc a Barcelona tres funcionàries que cobriran la porta fins dilluns, però fins dilluns no puc bellugar cap persona perquè entri dintre a fer-se càrrec de la situació. Te'n faries tu càrrec amb el paper oficial i amb gent de confiança com la Magda Oranich, que havia estat allà i les coneixia, i una infermera?"».
Les diferents versions grinyolen una mica pel que fa a temps i ordre de les comunicacions, però la improvisació és clara i evident.
Segons Dolors Calvet, «quan vam anar allà vam fer una assemblea amb la gent i els vam explicar la situació. (...) I llavors és quan vam dir: "D'aquí a dilluns podem organitzar la vida amb el que hi ha aquí". Els armaris de la cuina estaven tots sense claus, perquè jo els vaig veure i vaig dir: "Ara què farem?" I les dones que estaven allà els van obrir en dos segons. Suposo que amb una agulla de monyo. De seguida, en dos segons, van entrar a tot arreu i van dir: "Bé, què fem per menjar?" Vam dir: "Barra lliure, us ho podeu polir tot d'aquí a dilluns, faltaria!". De seguida elles es van organitzar: una a la cuina, un comitè de no sé què… van fer comitès totes menys la dels Joglars. A mi em va venir, em va dir: "Soc una presa política i jo no col·laboro amb l'Estat".
Jordi Oliveras explica a Carlota Falgueras —l'autora de les entrevistes del llibre— l'ambient: «Jo recordo el que vaig fer jo, perquè la Magda tampoc sé exactament les vegades que hi va arribar a anar, jo sé que hi anava cada dia, entrava a la presó, tenia evidentment accés a tota la presó, em trobava amb les preses i parlàvem: ˝Què tal, com va?˝. Tot funcionava perfectament, aquesta és la veritat. Naturalment, hi havia un ambient de llibertat... estaven eufòriques. Ningú controlava el que feien, és evident. Però el que és més important que la presó, com a tal, com el que ha de ser una presó, funcionava. Els tallers és l'únic que no va funcionar».
L'autor d'aquest estudi sobre la presó provincial de dones de Barcelona, César Lorenzo Rubio, afirma que «en el que no hi ha cap discrepància és en la normalitat amb què es va viure aquest període i l'absència d'incidents remarcables (...) van deixar llibertat a les recluses per autoorganitzar-se segons el seu criteri i per a desenvolupar les tasques essencials per al manteniment de la vida a l'interior, és a dir, de forma diametralment oposada a com les religioses els havien imposat fèrriament fins aleshores. Van començar per exigir un sou digne per ales preses que treballaven als tallers (...), es van suprimir els escorcolls a les visites i més d'una ampolla de vi va entrar amagada sota les faldilles. Tanmateix, "había un Guardia Civil en las garitas, y muros altos, no era tan sencillo fugarse com nos hubiera gustado"», li recorda Conchi M. S.
I en el període incert que va durar aquesta transició una periodista i una fotògrafa de la revista Vindicación Feminista (Maite Goicoechea i Pilar Aymerich) van entrar a fer un reportatge i Maria del Mar Bonet, Elisa Serna, Julia León, Marina Rossell i Lluís Llach van entrar a fer un concert, que no només van presenciar les recluses, segons Oranich. També el director de la presó s'hi va apuntar: «Sí, sí, els funcionaris, que eren ell i les tres de l'oficina, van estar allà asseguts. Va ser al pati gran (...) I llavors vaig deixar passar gent de fora, no? Les companyes advocades, les companyes del moviment feminista... I al final, clar, érem molts més de fora que preses. Però molts més, molt més, van entrar potser vuitanta o cent, no ho sé».
Segons Oranich, d'aquella època les mateixes preses en deien autogestió: «Me'n recordo que venien uns quants anarcos de fora que sempre insultaven a la Guàrdia Civil i cridaven a les preses», però aquella temporada les recluses des de dintre responien diferent: "Ara no! Que ara estem a l'autogestió!"».