Elies Barberà: «La poesia és un acte contestatari, li dediquem un temps no productiu»

—En la contracoberta hi ha dues preguntes que vehiculen el llibre: per què continuem triant la violència i no l’estimació? I per què el poema?

—Sí, sembla absurd: per què continuem triant la violència i no l’estimació? És un tòpic de la història de la humanitat, continuem entrebancant-nos en el mateix error, com un lloc comú inevitable. Llavors, supose que algú ho ha de continuar preguntant. Jo havia escrit un llibre anterior que també parlava de la violència explícita, Orestes a Newtown [del 2019]. L’any 2012 hi hagué una massacre als Estats Units perpetrada per un xicot que es deia Adam Lanza, que va entrar a l’escoleta Sandy Hook, en Newtown, Connecticut, amb una arma que li va regalar la seua mare. Va matar els 26 xiquets que hi havia en la classe d'ella, la va matar també i, després, es va suïcidar. En el llibre reflexionava sobre la violència heretada partint del mite d’Orestes i Electra, els quals maten la seua pròpia mare per venjar la mort del pare. Si això ja ho trobem en els mites, com és possible que incidim al llarg dels segles en la mateixa cosa? Aquest és un poc el fil per on tracta d’entrar la balena, perquè si podem aportar alguna llum sobre aquest estat de violència, potser ens hi podrem redimir.

—I ho fem a través de la poesia: «El poema és l’ull, la manera d’entrar al misteri, al mecanisme interior de la balena».

—Cadascú intenta aportar des d’on pot, des del seu àmbit. I jo tinc aquesta debilitat d’intentar trobar respostes a través de paraules, de flaixos, d’imatges que apunten a la possibilitat d’entrar en aquests grans misteris.

—L’escriptor Rafa Lahuerta sosté que llegir i escriure llibres, actes que no estan sota vigilància virtual, són els darrers reductes de rebel·lia. En Balena es diu alguna cosa semblant: «Escriure i/o llegir poesia és un acte contestatari (...), una de les escasses activitats anticapitalistes del nostre temps».

—En la presentació a Barcelona de Balena Joan Casas citava una reflexió semblant que havia fet Pasolini: la poesia és un acte contestatari perquè li dediquem un temps que no serà productiu. I en ser conscients que no serà productiu, és un acte anticapitalista. El capitalisme és un engranatge que s’ha anat polint fins a la perfecció: qualsevol ús que fem del temps ha de ser productiu. Fins i tot els nostres viatges d’oci esdevenen la nostra autopromoció com a producte: no viatges només per tu, sinó perquè la resta del món ha de saber que eres una persona guai. És bastant repugnant tot plegat. A mi em fa feliç trobar aquestes escletxes fora del sistema.

—Escriure també és observar: «¿Quants tresors, quantes aventures / guarda un vagó en hora punta?», llegim.

—Clar, si ens dedicàrem a escoltar-nos més, descobriríem com són les altres persones. Qualsevol persona té una història, una imatge, alguna cosa digna de ser contada i de ser escoltada.

—Com és habitual en la seua obra, en Balena suren els diferents Elies Barberà, els substrats teatral i filosòfic, com ara quan se citen personatges de Txékhov, Parmènides o Gòrgies.

—Sí. És el tresor que cadascú va acumulant al llarg de la vida. I a mi m'agrada molt jugar amb aquest tipus de personatges, dissociant-los del seu context i col·locant-los en un context que puga sorprendre, fer gràcia o ajudar a entrar en una imatge determinada. En aquest cas, hi ha una part del poema-riu en què es toca el concepte de la veritat i com des de fa 2.500 anys ens hi barallem. Fem reflexions sobre reflexions que els grecs clàssics ja es feien. I Parmènides i Gòrgies són dues visions radicals sobre si això de la veritat existeix o no. Em feia gràcia posar-los junts fent una volta pel barri vell fent-se cerveses i discutint sobre el concepte de veritat com ara discutiríem sobre la postveritat.

—El llibre, formalment, és un compendi de recursos expressius i retòrics, hi ha relat, prosa poètica, aforismes...

—Balena fa molts anys que es cou, fruit d'un recull molt variat de poemes, de reflexions, d'imatges... En acabant, vaig trobar la manera de condensar-ho tot en un llibre. Antoni Espí diu que en realitat hi ha tres llibres. I és cert que hi ha tres parts ben diferenciades estilísticament i temàtica, però per a mi s'integren les unes amb les altres, hi ha molt de treball d'imatge, d'eco. El llibre és un jardí d'ecos, no trobe fàcil desprendre'm d'un tema que es converteix en una obsessió. Obsessions tan grans com la violència o el desig i la possibilitat d'escriure no es poden acotar amb poemes breus, hi ha una gran quantitat de recursos perquè els temes que es toquen són molt vastos, molt grans. Entenc que és un llibre molt exigent, també per al lector.

—Sí que ho és. El primer bloc, «Un tria [poma riu]» és com més intel·ligible, però «La vall dels crims / zona zero» i «Ofrenes (inútils) a la cosa» tenen un punt més críptic, costa posar-los en relació amb la resta del que has llegit.

—És un llibre que no és fàcil de resseguir, perquè obre molts camins, però n'estic content: les diferents formes de poesia que hi ha ací ens donen llibertat a l'hora de la lectura. I aquest camí m'ha interessat molt, confies que el lector o la lectora seran exigents i que construiran el sentit del llibre. La poesia és minoritària perquè exigeix entrar a la lectura des d'un lloc completament diferent del de la narrativa, des de la imaginació. Entrar al poema com un món superpetit on està tot dintre. I clar, això és un esforç molt gran. Més en aquest temps on no tenim temps per donar-nos el plaer de poder entrar sense pressa. És un llibre escrit a la contra de tot [riures].

—Voldria preguntar també pel vessant teatral, el treball amb Marta Montiel amb els muntatges de caràcter social en format Teatre Verbatim, la posada en escena de textos que no han estat concebuts per ser representats.

—Verbatim és una locució llatina que té a veure amb la paraula, un tipus de teatre documental representat a partir de testimonis directes. El que fem és escollir un tema que tinga una dimensió social i el treballem a partir d'entrevistes. El primer muntatge era No m'oblideu mai, i parlava del suïcidi juvenil; Serà el nostre secret parlava de l'abús sexual infantil en l'àmbit de la família, i ara estem en un tercer muntatge que es diu A la deriva [es podrà veure a partir del 14 de maig en la sala Teatre Tantarantana de Barcelona] i parla d'ingressos psiquiàtrics. Llavors, el que es fa a partir de les entrevistes és confiar la dramatúrgia i la direcció a una altra persona que escull fragments per construir un relat dramatúrgic. L'interessant és que res del que diem nosaltres és inventat, transmets el missatge d'una persona que te l'ha transmès. I en això som rigorosos i fidels. És molt potent perquè saps que allò que hi ha a l'escenari prové de la vivència d'algú concret. En escena funciona com un tret.

—I supose que treballar així empenta a la contenció.

—Clar, totalment. Primer hi ha la paraula, la fidelitat a la respiració de la persona, a la seua manera de parlar, a com enfronta les seues vivències. I en això som molt rigorosos: hi ha un text escrit, però treballem a partir dels àudios, per representar l'aire i l'energia que té aquella persona. Interpretativament, és un luxe, perquè demana contenció absoluta. No pots anar-te'n.