La llista és llarga. Et poden dir Vicent el Roget, perquè l'avi de ton pare era pèl-roig; o Robert Catxap perquè vas heretar de ton pare aquest apel·latiu que, en realitat, refereix un conill menut. O et poden dir Maria la Reganyada perquè un avantpassat tenia un ull guerxo; o Lola la Ferrera per l'ofici de l'avi. Si del pare vas heretar Piu de Ferro no cal entrar en detalls; tampoc si et deixaren com a apel·latiu Cul de Panera.
De malnoms, n'hi ha tants com famílies al País Valencià. Probablement, són impossibles de quantificar. I, tot i que formen part del nostre patrimoni lèxic, fins ara se'ls ha parat poca atenció acadèmica. Hi ha molts llibres de recull a escala local, o fins i tot comarcal —fets, moltes voltes, des del voluntarisme, i editats amb mitjans precaris—, però fins ara cap intent per recopilar tota aquesta riquesa onomàstica. Resta per plasmar, negre sobre blanc, una compilació definitiva sobre els malnoms valencians a l'altura dels que ja disposen en altres territoris.
V. Garcia Perales: «Els malnoms sempre han estat la germana pobra de l'onomàstica»
En bona part per omplir aquest buit, un grup d'investigadors s'han proposat completar un projecte per recopilar, categoritzar i difondre tots els malnoms valencians de què es té constància des de 1800 fins ara. El projecte naix, inicialment, amb l'empenta del filòleg i exacadèmic de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Emili Casanova, i compta amb la participació de Vicent Garcia Perales, professor de la Universitat CEU Cardenal Herrera, i de Francesc Hernández, professor de secundària i autor d'una tesi doctoral sobre els malnoms en vint municipis de l'Horta.
La idea és que, en el termini de cinc anys, haja vist la llum el primer diccionari digital dels malnoms valencians. Una feinada titànica, com la que en el seu dia va emprendre el català Enric Moreu-Rey en el seu Renoms, motius, malnoms i noms de casa, publicat l'any 1981. No és poca cosa.
«Els malnoms sempre han estat la germana pobra de l'onomàstica»Així com la toponímia està molt ben estudiada, el malnom semblava com que era una cosa no massa científica, explica Vicent García Perales, que ja a mitjan dècada dels noranta va recopilar els malnoms de la seua comarca, la Costera. No són pocs, de fet, els malnoms, que tenen un sentit burlesc o irònic, de Quiqui, per algú que és molt tafaner a Tapacarrers, per qui que té uns quilos de més.
Però, en realitat, els malnoms poden ser molt més que això. «El 50% de la toponímia té origen antroponímic. I d'aquest 50%, hi ha un 20% que procedeixen de malnoms. El que passa és que els malnoms són difícils d'analitzar perquè habitualment no tenen documentació històrica i, per tant, rarament escrita», explica Emili Casanova, impulsor del projecte Toponímia de l'Arc Mediterrani, que té el suport del Ministeri de Cultura des de l'any 2021.
«Els malnoms són art brut, perquè en ells hi ha cultura popular, llengua, creació lingüística popular... Els malnoms formen part de la riquesa onomàstica i poden contenir més informació que no ens pensem», afegeix.
A més, són útils. O eren útils quan en els pobles hi havia molts veïns i veïnes que compartien cognom —cosa força habitual, d'altra banda. El malnom servia, aleshores, per distingir. Tant és així que, per exemple, en les fitxes de treballadors de la indústria sabatera Segarra, de la Vall d'Uixó, es feia constar el malnom.
Ciència ciutadana
Aquest projecte —ambiciós en el seu plantejament i en la seua extensió— compta amb quatre fases. La primera consisteix en la recollida i documentació. De col·laboradors i col·laboradores no els en falten. Precisament aquest dijous, el projecte es va presentar a la Universitat de València davant d'una quarantena de persones que, procedents de quasi tots els racons del País Valencià, ja han treballat en aquesta matèria o hi tenen interès.
N'hi havia que eren filòlegs, però també molts estudiosos locals compromesos a deixar constància d'aquest patrimoni. Tots ells, tafaners de la llengua. «Un projecte d'aquesta envergadura només és possible gràcies a una xarxa col·laborativa de participants», asseguren els impulsors. De feina, n'hi ha un fum: el País Valencià té 542 municipis. De publicacions sobre la matèria —en moltes ocasions d'àmbit local—, 202.
E. Casanova: «Els malnoms són art brut perquè en ells hi ha cultura popular, llengua, creació lingüística popular...»
La segona fase del projecte és la transcripció i inventari dels mots. Al capdavall, cal generar una categorització per donar sentit a tot aquest garbuix de creació popular. N'hi ha que tenen origen antroponímic (n'hi ha per exemple, que són masculinitzadors o feminitzadors:Jaumeta, Carloto...); que refereixen un ofici (Manyà, Mataporcs...); que estan relacionats amb l'aspecte físic (Orelleta, Mocs Verds...); que tenen origen geogràfic (Manxego, Naquerano...); que aporten informació sobre la personalitat o el caràcter (Mústia, Callat...); que estan vinculats a l'alimentació o la gastronomia (Fideuet, Peladilla...); que es refereixen a animals i plantes (Rabosa, Garrofer...); que tenen un sentit escatològic i burlesc (Caga-andanes, Bonyiga...); que remeten a objectes o eines quotidianes (Botija, Camals...), o que tenen origen militar o noble (el Sargento, el Rei...).
La tercera fase consistirà en l'anàlisi i la interpretació dels mots obtinguts. Perquè, al darrere de cada paraula, hi ha una història que es pot resseguir. «És una tasca que requereix dominar l'onomàstica i tenir coneixements d'història i llengua. Et cal saber morfologia, sintaxi, gramàtica...», explica Francesc Hernández, que en la seua recopilació de malnoms de l'Horta n'acabà aplegant 12.000.
El procés de concentració urbana posa en perill la vigència i ús d'aquest patrimoni lingüístic
«A més, els malnoms et permeten reconstruir els referents culturals. Per exemple, trobem denominacions que fan referència a cantants d'òpera o boxejadors, perquè en un determinat moment, aquests eren els referents culturals —explica Hernández—. Altres referencien oficis que han desaparegut. Per exemple Fornillero: remet a les persones que participaven en les quadrilles que s'encarregaven de recollir llenya per als forns de ceràmica de Manises o Alaquàs. En aquest cas, doncs, el malnom serveix per fixar un mot que ha caigut en desús».
SOS
Després d'aquesta tercera fase només quedarà la creació del diccionari digital, una ferramenta per explicar qui érem, però també qui som, perquè, com explica Vicent Garcia Perales, «són també la nostra identitat com a valencians i valencianes». Al capdavall, els malnoms no només expliquen qui som, sinó també com ens hem relacionat històricament.
La tasca és tan important com urgent. Perquè, si bé en els pobles els malnoms mantenen ús i vigència, les societats són cada volta més urbanes i, per tant, menys donades al veïnatge i la familiaritat. Estrany és el veí de València, Alacant o Castelló que poden citar el seu malnom o el del seu pare o mare. És un patrimoni lingüístic i referencial que s'ha perdut.
No passa el mateix amb la gent de poble. «Són paraules en perill d'extinció. Com passa amb tantes altres paraules, hi ha el risc que acaben desapareixent», lamenta l'estudiós Vicent Garcia Perales. «El malnom necessita contacte, tertúlia, convivència. Si hi ha poca convivència, no hi ha espai per al seu ús —avisa Emili Casanova—. En la societat actual, els malnoms estan en decadència».