—Per què una novel·la que comença molt centrada en el dol perinatal (arran de la mort d’un fill a l’úter que la mare ha de portar uns dies dins seu) es reenfoca després en la història de dos personatges (Lena i Abel) per superar un moment crucial de les seues vides?
—A l’inici, quan vaig començar a pensar què volia escriure, em va néixer la necessitat d’explicar un capítol concret —segurament el més autobiogràfic de la novel·la— que, revisat al cap del temps, amb conceptes d’avui, veig d’una altra manera: Aquella biòpsia que em van fer després que morís el fill que estava gestant, es podria considerar no ben bé violència obstètrica, però sí un símptoma clar de la distància emocional entre metges i pacients, i la manca d’empatia dels primers en un cas de dol perinatal. Però no volia que la novel·la se centrés en un dol perinatal, entre altres coses, perquè crec que el que li passa a una dona quan té una interrupció involuntària de l’embaràs és el que descric a la novel·la: que allò queda socialment amagat. No se li demana directament, però veladament sí, que allò no traspassi; no es demana una baixa laboral per aquesta causa, etc. És una cosa que quedarà dins d’aquella dona i la societat l’empeny perquè es refaci ràpidament per tirar endavant de nou. Per tant, m’interessava que aquest capítol fos un punt de partida, però, igual que em passava a mi, el lector o la lectora vagin recordant de tant en tant: «Ostres, aquesta dona fa una setmana o un mes ha estat vuit dies amb el cadàver d’un fill a dins i encara no està refeta i ja se li acumulen nous problemes».
També m’interessava parlar d'una manera velada d’aquesta necessitat social que tenim d’immediatesa —ho volem tot ara i ràpid— força els processos emocionals i els estem anestesiant amb pastilles perquè no volem que la vida faci mal.
—Però en fa.
—Òbviament, la química no aconsegueix això, i patim i cada vegada estem menys preparats per patir perquè escurcem el temps que necessitem. Estem abocats a produir, produir i produir, i en aquest corrent imparable no ens donem el temps que cal ni per superar les morts: se’t mor algú i, si la setmana següent encara estàs trista, vas al metge perquè et recepti ansiolítics. Volem tapar-ho tot molt de pressa amb fórmules màgiques.
—En el cas de les dones, se us poden acumular diverses pressions, feu el que feu: la pressió per tenir fills; la pressió per produir; per ser mare perfecta i produir encara més... o la pressió per no parlar de l’embaràs interromput. Però aquests silencis sobre el dol perinatal poden fer el fenomen més dur encara perquè resta desconegut i el fa encara més tabú...
—Socialment, durant segles, la dona ha fet el que s’esperava d’ella. Les grans biografies que ens han arribat de les dones de la ciència (ja que la meva protagonista és científica) diuen que qualsevol dona era una bona dona si complia amb els dictats del seu temps. Ens hem hagut d’emmotllar a les escletxes que socialment ens permetien i, per tant, les nostres personalitats s’han vist absolutament marcades i modificades per aquests dictats socials. Se’ns ha tret dels focus públics i del reconeixement; se’ns ha deixat a les llars; s’ha menystingut la feina que es feia dins les llars —és ara que es comença a parlar de la remuneració d’aquestes tasques— i tot plegat sense entendre que, no és que se’ns hagi de venerar —que hauria de ser així perquè menstruem durant anys per portar vida—, sinó que se’ns està collant cada vegada més.
—Però comparativament amb temps passats no s’ha avançat?
—Sí, tot i que si fem un repàs històric, hi ha hagut vegades que les dones tenien un veritable poder, més que ara, i poder de debò. No és veritat que hàgim anat a millor en tot; en algunes coses hem anat a pitjor. Hi ha també aquesta imatge que, per més que les dones d’avui ens intentem desempallegar d’aquests dictats del nostre temps, l’extrema dreta està fent discursos que empenyen a la dona a la idea més clàssica del «quedeu-vos a casa», «cuideu les criatures, perquè vosaltres ho feu més bé», etc. El més pervers és que jo, com a dona d’esquerres suposadament moderna, tinc el debat intern com a mare: és lícit que, un cop soc mare, continuï tenint ambicions professionals? Sí, és lícit. Ara bé, per més que els homes estan fent molts passos endavant i s’estan preocupant per les criatures —i els fot haver de dedicar tant de temps a la feina—, el sistema continua tenint les cartes marcades a favor dels homes. Per tant, la realitat amb què es topa una dona que es vol rebel·lar contra aquesta idea és que els homes no estan renunciant als seus privilegis i algunes poden acabar concloent, perniciosament, que la vida els hi seria més fàcil, si es quedessin a casa i fossin mares: ho faria molt bé, seria la meva única tasca —no me la reconeixerien, però tampoc passa res— i la feina a fora tampoc m’agrada tant. Fins i tot les dones d’esquerres poden arribar a aquesta conclusió, perquè si et rebel·les, hauràs de lluitar per pujar dues muntanyes alhora i el preu que pagaràs serà que et diguin que t’estàs tornant boja —i potser serà veritat perquè no només ningú t’estarà acompanyant, sinó que el món t’ho posarà refotudament difícil.
—Però vostè parla en aquesta novel·la del tema del dol perinatal, i també van apareixent cada vegada més informacions sobre aquesta qüestió. Això no és senyal que les coses també estan canviant en sentit positiu? Assumint que el tema, fins ara, ha estat molt poc tractat en la literatura fins ara —ni per homes ni per dones.
—Sí, però resulta que ara, quan reivindiquem la necessitat i el dret de narrar-nos a nosaltres mateixes, d’explicar el que ens passa, això també es menysté. «Això que expliqueu —diuen molts homes— són temes menors que interessen a les dones, això als homes no ens interessa». Quan ara posem el focus en coses que fins ara han narrat els homes —sense entendre ni preguntar—, un cop més se’ns minimitza i se’ns menysté, i resulta que això és literatura per dones. Doncs quin greu per als qui considerin que això és una literatura menor, perquè s’estan deixant perdre la veu narrativa del 50% de la població. I els homes han escrit coses meravelloses, però també han escrit xurros sobre coses que ens amoïnaven. Hem crescut amb referents literaris i cinematogràfics en els quals tot el que tenia a veure amb les relacions de parella i la maternitat era edulcorat, purpurí i rosa. Vèiem la típica parella nord-americana que volia tenir fills; feien un coit sota uns llençols que no deixaven veure res; la dona de seguida estava embarassada i pintant la seva casa de Michigan; després, un part amb una mica de suor al front i un crit, i immediatament, ella somrient i bressolant la criatura. Així han narrat els homes els embarassos. Pel camí ens hem perdut les dificultats per concebre un embaràs, tot el que pot suposar un part —que pot ser meravellós o un infern—, en què s’infantilitza la dona, les depressions postpart, les pèrdues de criatures...
—A pesar de tot el que estem parlant, aquesta novel·la no se centra només en el dol perinatal, sinó que retrata una dona intentant sortir d’una situació a la qual sembla abocada inexorablement.
—Crec que és la història d’una dona que vol tornar a governar-se ella i que, com diria Fuster, vol practicar «l’hàbit obligat de la seva llibertat». Es pregunta per què renunciar a la seva carrera pel fet d’haver sigut mare si el seu marit no ha renunciat a res. Emprèn una doble lluita per ser la millor mare possible i la millor professional possible, i just en aquell moment la vida li dona dues trompades molt grosses en els dos àmbits. Llavors decideix marxar tres dies de casa i sembla que una mare només pot anar-se’n si té una justificació externa («Que te’n vas per feina? Per les amigues?», li pregunta l’home). Que ella ho necessiti ha deixat de ser un valor i un argument important. Quan estava escrivint això, sentia l’angoixa del personatge per anar-se’n. Vol marxar tres dies i decidir què fa amb la seva vida, després de cinc anys de dedicació absoluta, i sembla que no té dret.
—Diu que sent l’angoixa del personatge. Quan es posa a escriure no té decidit cap a on aniran els reportatges al llarg de la novel·la? Improvisa o treballa molt l’estructura prèviament?
—La meva escriptura és molt inconscient. Aquesta novel·la m’ha costat molt d’escriure, precisament perquè he hagut de fer milers de feines paral·leles per pagar factures i perquè ha nascut la meva segona filla. L’he escrit molt pedra a pedra i frase a frase. Per tant, en aquest cas, tot i que la meva escriptura és molt inconscient, és una novel·la que he pensat molt mentre no podia escriure, perquè alletava la meva criatura o feia mil coses. Però, tot i l’estructura que ja tenia, m’agrada molt que els personatges em sorprenguin. Jo tinc la percepció de ser un canal creador. Per mi escriure és baixar a la cova. Em poso el frontal de l’espeleòloga i passo entre les roques, per on costa molt d’avançar, per anar a picar pedra. I, igual que els passa a alguns escultors, faig aparèixer la figura de la roca, però em fa la sensació que ja hi era. És una barreja curiosa entre el conscient i l’inconscient.
—Després d’un terç de la novel·la, entra una segona línia argumental, narrada per un segon narrador, que és l’Abel, que li demana a Lena que el porti a un poble d’Occitània a trobar-se amb uns coneguts. Per què aquesta segona línia i per què un nou narrador?
—No ho vaig triar, d’entrada. Aquesta novel·la em va presentar diverses dificultats tècniques. Havia publicat ja una novel·la, però no em considero una novel·lista, sinó una escriptora que domina més la dramatúrgia que la novel·la. També soc molt impulsiva i visceral; començo a inventar coses que vull narrar i després m'adono que no tinc prou experiència. «Estàs intentant aixecar una catedral després d’haver fet una cabana», em dic. Vaig començar narrant des de la perspectiva de la Lena, però arriba un moment en què m’adono que voldré narrar escenes on ella no pot ser present. Com ho faig per explicar moments d’intimitat en aquesta casa d’Occitània? Com que, tant sí com no, volia que hi hagués aquest personatge de l’Abel que es troba amb vells coneguts, vaig optar per reescriure dues o tres vegades alguns fragments des de diverses veus i al final, la millor de les opcions acaba sent donar-li aquesta veu a l’Abel. Em resolia moltes coses tècnicament i em servia per descongestionar una mica la intensitat del personatge d’ella.
—L’Abel, com la Lena, es troba en una cruïlla vital, que pot canviar el seu futur.
—Les dues veus narradores són dos desconeguts que s’han tornat uns favors —hi ha un punt de cadena de favors en el llibre— i, si tenen res en comú, és que són dos personatges que estan enfrontant pors. La Lena s’enfronta a la por de deixar la casa i l’Abel s’ha d’enfrontar a un personatge del passat que li fa por —i del qual anem descobrint un passat fosc. Per tant, Lena i Abel són dos desconeguts que s’acompanyen en un tros de vida per enfrontar les seves pors.
—Cita molt Vicent Andrés Estellés i, fins i tot, el seu Llibre de meravelles és clau en una de les principals relacions de l’Abel. És una reivindicació?
—És perquè em venia de gust, perquè tot el que em passa a la vida com a escriptora —el tros de vida meva— s’acaba colant a la novel·la i han estat tres o quatre anys de rellegir moltíssim Estellés, de tenir-lo molt present; que els seus versos em calmessin i d’escoltar-lo també a través del disc Ciutat a cau d’orella de Pau Alabajos. I vaig voler posar-lo en aquesta història una mica tortuosa entre la Margue i l’Abel que comença amb el Llibre de meravelles. Ara, en guanyar el premi Ramon Llull, he recordat que Llull té també un Llibre de meravelles. Quina profecia!
—Un altre autor que cita és Henry David Thoreau, sobretot per la reivindicació de la vida natural que fa.
—Sí, Lena és una dona que viu moltes asfíxies i molta precarietat, té dificultats econòmiques amb la parella, i Barcelona li suposa també un problema. No entrem en detall en aquest tema. La gentrificació, els preus dels lloguers i la inflació no s’expliquen a la novel·la, però un dels problemes de la Lena és aquesta ciutat deshumanitzada que també narra des de la perspectiva de la mare: possiblement, en un mateix edifici hi ha moltes dones mares patint solituds similars a la seva i que probablement no es coneixen entre elles perquè el ritme de vida ens ha allunyat i ens ha tornat individualistes. Ella, a través dels gustos del fill pels animals i el seu desig de ser naturalista, acaba anant a un lloc de bosc, de guineus i retrobant el que és natural, no com un lloc bucòlic, sinó com un fons feréstec que potser ha perdut dins seu.
—No hi ha una certa ingenuïtat en la recerca de la natura com a solució per a tot?
—No. Jo he desitjat tots aquests anys anar a viure en un lloc molt petit. De fet, vaig estar al poble de la novel·la. És com tornar a connectar-nos amb la vida. A l’era contemporània s’ha menystingut la vida al camp —la feina del camp; les gents del camp— i semblava que les ciutats eren el progrés; ara crec que estem en un moviment pendular que ens està dient que, on podem sentir que la vida és al centre de tot, és més als pobles petits que no a les grans ciutats. Hi ha més tribu.