Éssers de fusta pugen per les parets del Museu Tàpies, fetilleres/guardianes mexicanes (nauallis en llengua nàhuatl) adopten la forma d’una vagina, fetitxes gegants s’arrapen als murs, peus de ceràmica caminen sense cos...
La impressionant i diversa obra de Marta Palau ha sortit dels arxius familiars a Tijuana (Mèxic), ha travessat l’oceà i s’ha instal·lat en els espais de la Fundació Tàpies per obra i gràcia de la directora del Museu, Imma Prieto (que es va enamorar de la seva obra l’any de la pandèmia); la col·laboració de la família Gassol-Palau (el marit de l’artista era fill de Bonaventura Gassol) i l’ajuda del Museu Universitari d’Art Contemporani (MUAC) de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). Des del 27 de febrer fins al 17 d’agost serà al Museu Tàpies i després tornarà a Mèxic per ser exposada al MUAC a partir del 8 de novembre.
L’antiga seu de l’Editorial Montaner i Simon —des de fa temps santuari de la Fundació Tàpies— s’ha omplit de màgiques instal·lacions d’una artista que a Mèxic va ser reconeguda amb el Premi Nacional de les Arts de Mèxic per una trajectòria de més de cinquanta anys creant i exposant a la Fine Art Gallery de San Diego, a França, a Itàlia, però poca presència a Catalunya (dues exposicions a Lleida) i a l’Estat (una mostra a Saragossa).
La directora del Museu Tàpies, Imma Prieto, que és també la comissària d’aquesta exposició, ha destacat el paper del pensament màgic en l’obra de Marta Palau, concentrat en les idees de cos i terra: «Una terra que és exili i fronteres —va dir Prieto a la presentació de l’exposició—, però també terra d’acolliment i de donar vida, terra fecunda. I un cos que reconeix el dolor i té ferides, però que també genera i fecunda».
Aquests conceptes es van trobant en les obres de Palau que reben el visitant al Museu: la gran instal·lació Cascada —una cascada d’esperma, segons algunes versions— i el que podria ser una vagina de cotó i jute titulada Ilerda V. Les referències a Lleida i la seua Albesa natal surten repetidament en els títols de les seues obres, reivindicant la inspiració de la mare terra i la terra dels pares. Ella mateixa, segons el Museu, ho expressava així: «Jo començo amb els materials; un cop tinc els materials, ells em van dient com... Té a veure amb els meus orígens. Jo vaig néixer en un poblet de camperols, Albesa, i la terra és el més important, la terra és sagrada. El tapís em va arribar per allà».
Sabem, perquè ella també ho ha reconegut després, que la seua concepció dels tapissos va canviar quan va conèixer a Barcelona al mestre d'aquest art, Josep Grau-Garriga, «a partir del qual va deixar de pensar en el tapís com una obra de dues dimensions».
Al seu costat vigilen l’entrada unes Naualli-Guardianes, obra del 1991 amb paper amate i fusta. En llengua nàhuatl naualli vol dir «dona protectora» «dona de visió» o «dona de poder». Hi ha obres molt diverses que, efectivament, juguen amb la màgia, com els vistosos fetitxes que combinen llana, fibres sintètiques i fibres vegetals o el tarot que ella mateixa va pintar.
D’altra banda, algunes instal·lacions de Marta Palau també parlen de l’emigració, com Doble mur (1999), amb un immigrant envoltat de set escales, o Nòmades II (1998), una estesa de peus de ceràmica que «caminen cap a aquesta ferida terrestre que és la frontera», escriu Prieto. La directora del Museu destaca que Palau va fer aquestes obres quan el fenomen de la immigració no tenia les dimensions que ha tingut posteriorment i que s’ha de llegir amb els nostres ulls actuals.
Entre els textos d’un catàleg que encara no s’ha pogut enllestir (han hagut d’esperar a instal·lar les obres al Museu Tàpies per després fer les fotografies que l’han d’il·lustrar), hi haurà el de la curadora Prieto: «La producció de Marta Palau trena un diàleg de tècniques i materials que arrela directament en el significat simbòlic del llenguatge: pensar el fet de teixir (cotó, seda, branques o blat de moro) com a escriptura, com a rastre del temps que li ha tocat de viure, exercint així un gest de resistència contra el silenci».
«Els meus camins són terrestres» és una inauguració necessària, ni que sigui per reivindicar una artista nascuda a Catalunya, forçada a marxar per la dictadura de Franco i mai acabada de recuperar com calia. Llàstima de la dessincronització entre el país i la mort, que va arrabassar la màgia de Palau fa només tres anys. La seva filla, present en aquesta inauguració, sap que li hagués fet molt feliç un homenatge com aquest.