BOTÀNIC

El Botànic, a examen (econòmic)

El Botànic tanca quatre anys de govern amb un balanç econòmic de contrastos. La creació d’un banc públic valencià o de l’Agència Tributària Valenciana o la posada en marxa d’un Pla Estratègic de la Indústria Valenciana han significat un canvi de rumb. Amb tot, queda pendent la reforma del sistema de finançament i la transformació de model productiu.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Impulsar un nou model productiu. Aquest era un dels cinc eixos sobre els quals havia de guiar-se l’acció del primer Consell bipartit en la història del País Valencià. Ho va verbalitzar el mateix Ximo Puig el 25 de juny de 2015 a les Corts Valencianes en el seu discurs d’investidura, un parlament amb què sembrava les llavors del Botànic. “És objectiu del nou Govern anar posant les bases per avançar cap a un nou model de creixement, basat en el coneixement, la recerca, articulat sobre el principi de sostenibilitat, amb l’obsessió per crear ocupació de qualitat”, va afirmar Ximo Puig.

 

Han passat tres anys i vuit mesos des d’aquella promesa i les pròximes eleccions autonòmiques ja tenen data. És temps, per tant, d’examinar les polítiques desplegades des de la Conselleria d’Hisenda i Model Econòmic i la Conselleria d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball, les dues potes del Consell responsables d’implementar aquesta transformació. És temps, en definitiva, d’analitzar si la collita ha estat tan fructífera com en el seu dia va prometre el president de la Generalitat.

I el que es pot dir, una volta que la legislatura ha estat pràcticament consumida, és que l’acció de govern ha donat alguns fruits força notables. La creació d’un banc públic valencià i de l’Agència Tributària Valenciana, el sanejament de la Societat de Garantia Recíproca, la reactivació dels instituts tecnològics, la transformació del Servef en Labora, la posada en marxa del Pla Estratègic de la Indústria Valenciana o el sanejament dels comptes públics són algunes de les mesures que figuren en l’haver del balanç del Consell. La campanya, en canvi, no ha estat tan fructífera si ens referim al canvi de model productiu o la reforma del sistema de finançament, un objectiu que el conseller d’Hisenda s’havia marcat com a prioritari però que, després de quatre anys i governs successius, ha quedat en aigua morta.

A això caldria afegir que la política de mestissatge —això és, conselleries on s’han intercalat càrrecs nomenats pel PSPV-PSOE i per Compromís— ha generat situacions de tensió dins de cadascun dels departaments. En el cas d’Hisenda, si bé la convivència ha estat bona, no ha faltat algun episodi —com ara la creació de l’Agència Tributària Valenciana o la votació, aquest estiu, en el Consell de Política Fiscal i Financera— que ha fet saltar espurnes entre els representants d’un i altre partit.

En el cas d’Economia la cohabitació ha estat, sobretot en la primera meitat de la legislatura, una font de problemes. Les eixides abruptes de la secretària autonòmica d’Economia, María José Mira, primer, i del director general d’Indústria, Diego Macià, després, ha evidenciat en aquests quatre anys les tibantors en el departament que encapçala el valencianista i exalcalde de Muro Rafael Climent. Els retrets sobre qui havia d’exercir les polítiques d’innovació i quin organisme havia de fer-se càrrec de les ajudes a les empreses han estat nous elements de fricció.

 

Eixir del túnel

Quan el Govern del Botànic es va posar en marxa l’estiu de 2015 l’economia valenciana començava a enlairar-se després de la Gran Recessió. En el període 2009-2014 el PIB del País Valencià s’havia contret en 8,9 punts, quasi el doble que l’índex a nivell estatal. El PIB per càpita era el 88% de la mitjana espanyola i les taxes d’atur es situaven en el 24,3%, una de les xifres més altes de tot l’Estat (vegeu gràfic). L’abandonament escolar aplegava al 20%. Amb tot, l’economia havia començat a mostrat símptomes de millora, amb un creixement interanual del PIB de l’1%, derivat sobretot del bon comportament de les exportacions.

És la situació econòmica del País Valencià a hores d’ara millor que fa quatre anys, si ens atenem a les xifres? Les dades inviten a donar una resposta afirmativa a aquesta pregunta. En el període que va des del tercer trimestre de 2015 fins a finals de de 2018 el PIB va créixer un 10,3%, una xifra que està per sobre del 9,8% de la mitjana espanyola. Aquest increment ha permès disminuir lleugerament l’escletxa de riquesa entre el País Valencià i Espanya. Avui la bretxa entre el PIB per càpita valencià i l’espanyol es situa en el 88,7%, és a dir que hi ha hagut un increment de set dècimes. Això significa, a més, que el País Valencià ha recuperat el nivell de riquesa previ a la crisi. Tanmateix, això no hauria de fer perdre de vista que la diferència entre el País Valencià i la resta d’Espanya s’ha ampliat de forma molt notable en les darreres tres dècades: l’any 1986, segons el llibre La societat valenciana en transformació (1975-2025), el PIB valencià aplegava al 98,2% de la mitjana espanyola.

Un altre indicador notable per avaluar l’estat de salut és el del mercat laboral. La contractació ha tingut un comportament molt més dinàmic en aquest període. Durant aquesta legislatura, s’han creat 250.107 llocs de treball, cosa que suposa un creixement del 15,2%. El resultat ha estat un descens molt notable —però encara insuficient— de les xifres d’atur: desembre de 2018 es va tancar amb un atur del 14,3%, i el de la desocupació de les dones (16,4%) és més alt que no el dels homes (12,6%). El que les xifres indiquen és que la bretxa de gènere en l’ocupació s’amplia a mesura que es consolida la recuperació. “En aquest període s’ha creat prou ocupació, en ocasions a ritmes superiors a territoris com Madrid, Catalunya o País Basc”, explica Arturo León, secretari general de Comissions Obreres al País Valencià, qui no s’està d’indicar, no obstant, que la temporalitat continua sent el taló d’Aquil·les del mercat laboral valencià. Les xifres així ho corroboren: la taxa de temporalitat s’ha incrementat en aquesta legislatura, en passar del 27,9% al 28,6%. “La precarització del mercat de treball és un problema generalitzat que està íntimament lligat a la reforma del Partit Popular”, assevera León, qui considera que, xifres al marge, el Consell del Botànic “ha intentat posar les bases per a un canvi en el model productiu i ha recuperat el diàleg social”.

D’una opinió molt semblant és Elies Seguí, director acadèmic de la Fundació Nexe. Per a aquest professor d’Economia aplicada i comptabilitat de la Universitat Politècnica de València, “hi ha hagut un canvi molt notable de relat i de discurs” respecte de l’etapa precedent. “No s’ha de perdre de vista que el Partit Popular va estar 20 anys sense fer política industrial”, assevera aquest economista, qui posa èmfasi en el potencial que a mitjà i llarg termini pot tenir el Pla Estratègic de la Indústria Valenciana que s’impulsa des del departament de Rafael Climent i es va fer públic la passada tardor. El Pla, que té termini de vigència fins a 2023, compta amb sis eixos estratègics: innovació, transformació digital, internacionalització, millora del sector energètic, cooperació empresarial i talent i formació.

Des de la Confederació Valenciana d’Empresaris (CEV) valoren especialment, a més del canvi reputacional del País Valencià, “l’aposta per la innovació i la digitalització” i molt especialment la tasca que està desenvolupament l’Agència Valenciana d’Innovació. Aquest organisme, que depèn directament de Presidència, està actuant com a “palanca estratègica de la innovació, la internacionalització i la digitalització”, segons el president de la CEV, Salvador Navarro. Entre els punts febles de la gestió del Botànic, Navarro situa “l’excés d’entrebancs per a alguns projectes d’inversió” i el fet que rebutjaren crear un Observatori de Col·laboració Públicoprivada.

 

La inèrcia persistent

En tot cas, atès tot el que acabem de dir, és pertinent parlar de l’inici d’un procés de transformació del model productiu al País Valencià? Les xifres obliguen a estar expectants però cauts alhora en aquest sentit. A hores d’ara les branques del comerç, el transport i l’hostaleria —en primer lloc—, la indústria manufacturera —en segon lloc— i la construcció —en tercer lloc— són les tres potes sobre les qual s’assenta l’activitat econòmica al País Valencià. Els percentatges de participació en el PIB a penes han variat respecte a l’any 2014, últim any de gestió íntegra del Partit Popular. Així, mentre la manufactura, la construcció i el comerç, transport i hostaleria van incrementar- se en 0,8, 0,9 i 0,7 punts respectivament, la construcció va disminuir en 1,5 punts, segons les dades aportades des de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE).

I és que no es pot perdre de vista que el País Valencià arrossega una inèrcia derivada d’un model productiu basat en un nivell de productivitat baix. Si bé el tòpic de l’economia de cambrers i dependents no es correspon completament amb la realitat, el cert és que els serveis professionals avançats continuen tenint un pes residual. “El del Botànic és un projecte inacabat. Necessitaria continuïtat per poder fer un balanç més exhaustiu”, assegura Arturo León. El febrer de 2018 els consellers d’Hisenda i Economia Sostenible van presentar públicament el Pla d’Acció per a la Transformació del Model Econòmic Valencià. Es tracta d’un document de 168 pàgines que persegueix, en última instància, avançar cap a una “economia del coneixement”. Un full de ruta que, possiblement, requeriria més temps i més diners per implementar-se i pegar-li la volta al model. De moment, però, de diners no n’hi ha molts i de temps, amb la data de les properes eleccions ja fixada, menys.

 

FINANÇAMENT: LA REFORMA IMPOSSIBLE

Tant el secretari general de Comissions al País Valencià, Arturo León, com el director acadèmic de la Fundació Nexe, Elies Seguí, coincideixen que un dels principals obstacles per implementar un veritable canvi de model productiu, inèrcies al marge, és la falta de dotació econòmica. Per aquest any els pressupostos de la Generalitat Valenciana destinen a la Conselleria d’Economia Sostenible 445 milions d’euros. Aquesta xifra representa un 13,7% més respecte de l’any anterior —és la cinquena conselleria en dotació, per darrere de Sanitat, Educació, Polítiques inclusives i Habitatge i Obres públiques— una quantitat important però que, a parer de Seguí, “és insuficient per transformar l’actual model”.

“L’infrafinançament continua sent el problema no resolt de les finances públiques valencianes”, assegura Arturo León. El seu sindicat, junt amb UGT i els empresaris, ha participat activament en la reivindicació d’un canvi en el model de finançament de les comunitats autònomes, a través de la Plataforma per un Finançament Just. Aquest problema ha estat la pedra en la sabata de la Generalitat Valenciana. En la primera part de la legislatura la inestabilitat política al Congrés dels Diputats, unida al desinterès del govern de Mariano Rajoy, va impedir abordar el problema. L’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa tampoc ha servit per a desencallar un problema que és d’urgent resolució per als valencians. Al capdavall, l’acumulació de deute ha esdevingut una llosa per als comptes valencians. Un de cada quatre euros del darrer pressupost del Botànic es va consignar a pagar el deute derivat d’un sistema de finançament que, històricament, no ha dotat de suficients recursos el País Valencià. “La nostra és una situació insòlita, completament injusta i patrimonialment insostenible”, assegura Salvador Navarro.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.