Memòria de Mallorca, la principal entitat memorialista de l’illa, ret aquest dilluns homenatge a quatre afusellats pels franquistes el 24 de febrer de 1937: el batlle de Palma, Emili Darder; el d’Inca, Antoni Mateu; el diputat del PSOE per Balears Alexandre Jaume, i l’empresari Antoni Mateu.
Explicava en roda de premsa Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria de Mallorca, que «a pesar que no tenguem a les institucions al nostre costat, la memòria és patrimoni de tots i no ens la llevaran». Es referia al fet que cap institució pública d’ençà que estan en mans del PP amb suport de Vox han volgut participar en aquest tipus d’actes. Enguany no serà l’excepció.
L’acte se celebrarà davant del Mur de la Memòria del cementiri de Palma, anomenat així per ser el mur en el qual els franquistes posaven d'esquena a la paret els que anaven a matar. Allà, a la matinada, se’ls executava. Reivindicat com un «lloc de memòria» per l’associació presidida per Oliver, des de 2011 s’hi fan actes per recordar als que allà foren assassinats.
«Hem de demostrar que som més forts que mai», digué la presidenta de Memòria de Mallorca quan va fer la crida «a tothom perquè participi en aquest acte», que servirà per «demostrar que estam amb les víctimes i contra el feixisme i els discursos d’odi que ens volen imposar de bell de nou». Així mateix, tingué paraules crítiques cap a la presidenta del Govern, Marga Prohens: «Hem demanat reunir-nos amb la presidenta, però encara no ha tengut un moment per rebre’ns».
Emili Darder i Cànaves (1895-1937) va ser el darrer batlle de Palma (1933-1936) de la Segona República. Pertanyia a Esquerra Republicana Balear, que era el braç illenc de la Izquierda Republicana de Manuel Azaña. Tot i que només va ser el cap de l’Ajuntament de la capital durant tres anys, la seva gestió adreçada a millorar la vida de les classes socials menys afavorides el va fer especialment estimat, sobretot per ocupar-se en especial de la sanitat popular; no debades professionalment era metge i de sempre havia tingut una gran preocupació per l’atenció bàsica a la gent pobra. A pesar que diferents col·lectius favorables als franquistes demanaren clemència —incloent-hi agrupacions de monges— i que estava greument malalt del cor, l’assegueren a una pedra, sobre la qual quasi ni podia aguantar-s’hi, i l’afusellaren. Només tenia 41 anys. Li expropiaren, a més, la casa, el laboratori, tots els mobles i la valuosa biblioteca familiar.
Alexandre Jaume (1879-1937) era d’ofici periodista, entrà en política i s’afilià al PSOE, i va ser elegit diputat del Congrés (1931-1933) per aquest partit per la circumscripció balear. Era de família benestant que havia tingut una estreta relació amb el finançador del cop d’estat de Francisco Franco, el magnat mallorquí Joan March. Quan les autoritats republicanes empresonaren March, la família demanà a la de Jaume que s’interessés per ell per veure si hi podia fer res. La resposta de Jaume fou que no podia moure un dit a favor seu. En ser detingut pels franquistes, la seva família demanà a la de March el mateix i el magnat tingué la mateixa resposta. La matinada del 24 de febrer moria per les bales dels feixistes.
Antoni Mateu (1901-1937) va ser el batlle d’Inca entre 1932 i 1933, en representació d’Esquerra Republicana Balear. Igual que Darder a Palma, va desplegar una intensa activitat —malgrat el poc temps de gestió que va protagonitzar— destinada a millorar la vida dels inquers sobretot en els àmbits educatiu, cultural i sanitari.
Antoni Maria Ques (1889-1937) fou un empresari, accionista de la companyia Trasmediterrània de Joan March, que entrà en política en la fase final del període de la Restauració, militant en el Partit Liberal. Més tard, evolucionà cap a posicions més progressistes i republicanes i acabà essent un dels fundadors d’Esquerra Republicana Balear.
Tots quatre foren persones reconegudes per la seva bonhomia, cap d’ells va ser revolucionari, de fet les seves posicions ideològiques i polítiques eren prou moderades, però el franquisme els considerà traïdors de classe i no tingué clemència. Existí la ferma voluntat de donar un rotund exemple del final que esperava als que, pel fet d'haver nascut en famílies benestants, s’havien passat a l’enemic social i polític que era el republicanisme progressista.