—És curiós, perquè l'anterior disc en solitari, Com a casa, el primer en realitat, el recordava més pròxim en el temps. Però és del 2018.
—Déu-n'hi-do.
—Passa el temps molt ràpid.
—Com que pel mig hi hagué la pandèmia, ho recordo com una altra vida, un abans i un després. Perquè per a mi ha estat com una altra vida: abans de la covid tenia dos bars a Barcelona, teníem una nena, tot estava bé i en ordre. Va arribar la covid, em vaig arruïnar, em vaig deprimir, va nàixer el meu segon fill... Tota una contradicció d'emocions, era molt maco i alhora estava molt fotut: la meva dona va donar positiu en el part, vam haver de canviar d'hospital, el nen va nàixer un mes abans, va estar en una incubadora... Finalment, va anar tot bé, però en aquell moment ho vaig viure com una cosa molt intensa. Aleshores ja estava preparant a casa el disc d'Inspira, Acaba i comença [del 2022], que serà l'últim que farem en molt de temps. S'havia d'haver enregistrat abans, però es va ajornar per la pandèmia. Entre unes coses i altres, no se m'ha fet curt aquest temps.
—Quan la boira... té un punt de continuïtat respecte de Com a casa. Cançó despullada, essencial, amb lletres que aborden reflexions existencials. Tot i que és cert que les noves cançons estan una mica més vestides per la producció de Pau Vallvé, que no és invasiva però es nota.
—Sí, sí. També m'ha donat un cop de mà pel que fa a estructura de les cançons. Jo tenia unes disset cançons i necessitava el seu punt de vista. No d'ara, des de sempre: en Cova placenta, d'Inspira, l'any 2009, Pau ja hi era. I també en 2010 amb Escapistes, el 2013 amb Amunt!... Sempre hi era. De fet, ens coneixem des de l'any 95, quan ell tocava la bateria en un grup meu. Jo tenia 20 anys i ell en tenia 15. Sempre hem tingut aquesta relació en l'àmbit personal i musical. I, en aquest cas, va ser crucial la seva ajuda per donar a uns sintetitzadors que havia gravat a casa un aire més analògic, perquè sonés més autèntic tot. A part d'això, hi ha la seva visió sobre les línies de teclat, l'harmonització dels temes... I Clara Guerrero ha ajudat molt amb les mescles perquè el disc soni com sona.
—Hi ha vents i cordes sintetitzades, mellotron... Són detalls puntuals, però que donen volada a les cançons.
—Sí. De fet, en els primers bolos estic jo sol, tocant les cançons tal com van nàixer, però a partir de l'abril vindrà amb mi l'Eli Pons, que és una teclista de Vilassar de Dalt, que m'ajudarà amb els sintetitzadors. Mola molt, perquè les cançons sonaran com en el disc. Per a mi a les cançons els fa falta el punt de gruix que li dona aquell sintetitzador més greu que entra, aquells mellotrons, aquelles cordes de sinte... Li dona un color diferent, més produït, de Com a casa, que estava gravat en directe. Hi havia cagades, errors de veu i guitarra... Però volia fer-ho així, gravat en directe, amb uns micros davant, com si fos un bolo...
—Tenia la seua gràcia.
—Sí, tenia el seu rotllo, però aquest nou disc està més decorat, més perfilat.
—Aquest és un disc autoeditat. Per què abandonar un paraigua tan confortable com Bankrobber [segell dels darrers discos amb Inspira i en solitari]?
—Em van dir que no es podien dedicar a mi ara mateix, que estaven embolicats amb moltes coses. Llavors va ser: bé, no passa res, això ho he de treure com sigui, passar pàgines i capítols. Llavors vaig pensar en el Carles Cros i La Cúpula Music, que es dediquen a la distribució de plataformes digitals. Amb això i amb Àgueda Benítez en la promoció, he tirat endavant. He tingut molta sort. Carles i jo som amics de fa molts anys, l'Àgueda també. I entre el Pau i la Clara, en el tema del disc, també amb Víctor Garcia en la masterització, he pogut fer el disc. I estic molt content amb el resultat, el feedback és molt bo.
—Bé, hi ha una base de seguidors que quan surt un disc de Jordi Lanuza o d'Inspira els fa goig.
—No en soc massa conscient d'això, quan ens diuen que som una banda «de culto», penso si no serem una banda de «culto oculto» [riures]. Sí que és veritat que rebo missatges molt bonics. Quan a algú li arriba una cançó, o dues, les que siguin, que l'afecta en l'àmbit emocional i li toquen la fibra, s'acaba un cicle que comença quan faig les cançons i espero que arribin al públic algun dia. Et sents responsable de generar segons quines emocions, de fer que algú es trobi a prop d'alguna cosa.
—El tema de la identificació n'és clau: «1986» fa referència a la seva infantesa en Gualba de Dalt, però podria ser la de qualsevol; «Cara de son» parla de la paternitat en uns termes que són identificables, i «A la vora meu» ens porta el tema de l'acompanyament d'una manera també propera. Són emocions amb les quals sentir-se identificat.
—Jo crec que sí, perquè són molt universals. També he intentat que les lletres no fossin tan metafòriques o tan poètiques, les volia més concretes i precises. Tenia ganes d'escriure lletres més properes; amb Inspira sempre he sigut més metafòric i eteri. En Com a casa també intentava ser més concret, no sé si ara ho he aconseguit.
—També hi ha metàfores molt elaborades, amb molt de fons: «La vida és un dibuix fet a la primera», trobem en «A la primera». I també: «La vida és com un joc que dona les pistes».
—Aquesta cançó partia dels moments que els canvis en la vida venen de sobte, quan et truquen per dir-te que algú ha mort. O quan la teva dona et diu que està embarassada. El dibuix s'està fent en aquell moment, a la primera, està passant i no pots esborrar-ho. Tot passa de cop i no tens escapatòria.
JORDI LANUZA
Autoedició, 2025
Pop d'Autor
—El disc té un to reposat que algú identificarà com a trist, però està ple de missatges positius i engrescadors.
—Sí, no? No ho he volgut enfocar des d'un punt de vista trist o melancòlic. Potser la més nostàlgica és «1986», que al mateix temps té el punt com més poper i animat. La meva filla té prop de deu anys i d'alguna manera em veia jo amb deu anys, el 1986, reflexionant sobre com em veia en aquell moment, què sentia... Em semblava interessant. Si la meva filla tingués 20 anys, no hauria fet aquesta cançó. No tenia intenció de fer un disc trist. Tot i que sembli que al llarg de la meva carrera he fet coses molt tristes. No ho són, parteixen des de sota per pujar, per anar cap amunt. Vaig començar amb la música amb influències del grunge, de Nirvana, Pearl Jam, Alice In Chains, Soundgarden... Tenia 14 o 15 anys i em va explotar el cap. I portava la música al meu terreny terapèutic, com feien ells, de treure de tota la merda que tenien a sobre la part esperançadora. En aquell moment, tenia la mare malalta, amb esquizofrènia i demència, i no sabia on clavar-me, com expressar-me. I la música em va proporcionar un espai de refugi que em va salvar la vida.
—«De nou» és un tema amb guitarra elèctrica, l'únic del disc. De fet, amb la secció rítmica podria ser un tema d'Inspira. Però ha quedat clar que no hi haurà disc en el curt termini.
—En principi no ho veig. En realitat, vaig fer «De nou» amb una base electrònica. I en un futur m'agradaria fer un disc amb un format diferent, no tan rocker, no tan Inspira. Serà una altra història. Potser més adaptat als temps que corren. Una mica més tou tot. Però aquesta cançó és cert que té un rotllo Inspira.
Pròxims concerts:
Blanes, Febrefest, 21 de febrer
Cardedeu, Tarambana, 2 de març
Vic, Jazzcava, 9 de març
Barcelona, Heliogàbal, 13 de març
Lloret de Mar, Teatre, 4 d'abril
Vilassar de Dalt, Museu Arxiu, 30 d'abril