La vinguda a Europa del vicepresident dels Estats Units, James David Vance, i del secretari de Defensa, Pete Hegseth, per participar en reunions de l’OTAN i la Conferència de Seguretat Internacional ha suposat un brutal impacte per a la classe política de la Unió. Tots dos feren discursos durs, maleducats, ideològicament representatius de l’univers neoconservador estatunidenc que representen i allunyats de qualsevol norma no escrita de comportament diplomàtic. I, per ventura, el que és més rellevant: a pesar de ser novells en els càrrecs, relativament joves —Hegseth té 44 anys i Vance 40— i sense experiència política, guanyaren l’espai escènic de forma aclaparadora, parlaren sense llegir —al contrari del que va fer per exemple la molt experimentada i veterana Ursula von der Leyen—, amb convicció, fugint de qualsevol necessitat de tenir ponts cap a l’adversari ideològic... demostrant la ferma convicció que els impulsa. Foren un bon exemple de la solidesa ideològica del moviment ultraconservador —l’acció política del qual fixa el Projecte de transició presidencial 2025 que la Fundació Heritage presentà el 2022—, del qual Donald Trump només n’és una peça. Molt important, per descomptat, però només una peça. I que beu de la convicció que la força és la font del dret. Dels Estats Units a imposar la seva visió internacional a la resta del món. Quelcom que s’arrela amb els principis imperialistes d’actuació diplomàtica sense complexos ni vergonya que va fer famós Theodore Roosevelt, president entre 1901 i 1909: «El primer de tot són els interessos dels Estats Units... i després també».
Aquesta forma de tracte diplomàtic es fonamenta en el Destí Manifest, que aixoplugà ideològicament la convicció en la superioritat del país per definició. Periodistes, historiadors i autors diversos usaren l’expressió des de finals del segle XVII per justificar la creació del nou país a costa de les comunitats indígenes. Durant el XVIII serví per raonar el dret a alliberar-se de la Gran Bretanya. I sobretot durant el XIX fou l’aliment espiritual de la nació americana anglosaxona blanca i protestant per dotar-se territorialment de la continuïtat continental entre les costes est i oest. Sempre basant-se en la virtut de les institucions del país que, per definició, eren superiors a qualsevol altra, sobretot a les europees, a les quals es menyspreava pel seu colonialisme, segons l’anomenada Doctrina Monroe, de 1823: «Amèrica per als americans». Fruit de la convicció, la missió intrínseca dels que gestionaven les institucions del nou país havia de ser estendre la seva acció sobre més persones i territoris. «Els Estats Units són l’última i millor esperança sobre la Terra», va dir Abraham Lincoln.
En els anys que marquen el pas entre el XIX i XX el president estatunidenc d'aleshores, Theodore Roosevelt, encunyà una nova definició de la política internacional basada en la reinterpretació de la Doctrina Monroe i el Destí Manifest, que és la que Trump defensa ara, adaptada. Així ho deia Le Monde el 10 de gener: «Trump reviu l’imperialisme a la forma de Roosevelt».
En un discurs de principis de 1901, Roosevelt, que aleshores era vicepresident —el president William McKinley fou assassinat, ell el substituí el setembre d’aquell any i ocupà el càrrec fins al 1909—, va fer seva una dita africana: «Parla suaument, però porta un gran garrot i així arribaràs lluny».
La frase va caure en gràcia entre els més conservadors del Partit Republicà, tingué gran eco en els diaris i Teddy —tal com l’anomenava la premsa— l’usà en repetides ocasions. A partir del moment en què ocupà la Casa Blanca el nucli de la dita —el gran garrot o Big Stick— serví per definir la seva política exterior. En especial, en tot el que feia referència a la resta d’Amèrica. Ell mateix així l’anomenava, sense complexos. Considerava que els interessos dels Estats Units estaven per sobre de qualsevol altra consideració. La vella expressió de Monroe («Amèrica pels americans», que era un crit anticolonialista) va ser rebatejada en el seu sentit profund —tal com la premsa més crítica deia, sobretot l’europea— com «Amèrica per als estatunidencs».
La concreció més exemplar de la nova doctrina fou la direcció nord-americana de la secessió panamenya de Colòmbia (1903) per impulsar la construcció del famós canal, que ara Trump reclama que torni a estar sota influència directa de Washington. Per si no quedava clara la intenció, el 1904 Teddy justificà la intervenció militar dels Estats Units a qualsevol país americà on els interessos d’empreses o ciutadans estatunidencs poguessin estar amenaçats per potències europees.
Roosevelt va fer de l’imperialisme nord-americà l'essència de la seva presidència i, més important encara, creà una forma d’actuar que fou seguida pels seus successors en el càrrec. Això sí, durant les últimes dècades la relació amb Europa sempre s’ha basat en una diplomàcia de forma amable. Fins que ha arribat Trump i ha adoptat la mateixa forma desacomplexada de Teddy. No diu que vulgui impulsar guerres, com feia Roosevelt. De fet, es vanta d’acabar amb conflictes armats. Però l’essència és la mateixa. La seva visió de les relacions internacionals és l’única que compta i té la força per imposar-la, agradi o no a la resta del món. Novament, la preeminència d’aquell país, per definició.
Els paral·lelismes entre la forma d’actuar de Roosevelt i l’actual president no s’esgoten en la política internacional. Roosevelt era també un racista i supremacista, com ho és Trump; un masclista —si bé es mostrà a favor en públic del vot femení, per tàctica, no tenia problema a dir que no hi estava d’acord—, com Trump; menyspreava Europa, com Trump; atacava la immigració no blanca, com Trump; rebutjava el lliure comerç, com Trump i, entre altres, trobava que els contrapesos al poder presidencial eren contraproduents, talment com ho considera Trump.