—Vostè tenia uns besavis i uns avis que van patir el setge de Sarajevo (1992-1996) en diferents intensitats. Quan i per què es va decidir a escriure sobre aquest episodi de la guerra dels Balcans?
—La primera vegada que vaig sentir la història del meu besoncle tenia 26 anys i era al funeral del meu avi, a Londres; uns anys després que s'hagués acabat la guerra. Em va semblar inspiradora: una història de com l’art pot superar la tragèdia de la guerra. A través del seu art, Dobrivoje Beljkasic —així es deia el besoncle— va aconseguir integrar-se en la societat del Regne Unit. Un home fantàstic. Ja tenia la història al cap i llavors vaig veure les imatges de l’incendi de la biblioteca, amb tots els llibres i l’art cremant. Això em va atrapar i vaig decidir escriure una història. En aquell moment estava formant-me com a periodista —vaig treballar dos anys com a periodista— i vaig intentar escriure-ho, primer com a reportatge; després com a relat i, posteriorment, com a llibre infantil. No va ser fins al 2010 quan vaig començar a escriure-ho com a novel·la. Però, bàsicament, va ser una història que tenia al subconscient i que va estar fent xup-xup des que tenia 26 anys.
—Diu que la de l’avi era una història sobre com l’art sobreviu a la guerra. La novel·la, també?
—Això ho ha de dir el lector. Per mi, això és el que em va inspirar per a escriure-la. N’hi ha molts altres missatges continguts a la novel·la. També és una gran carta d’amor a la societat multicultural que era Sarajevo i que va quedar destruïda per la guerra. És una novel·la antibèl·lica. També et pots quedar amb altres lectures: per exemple, amb la resistència de l’esperit humà i com la gent, en el seu dia a dia són capaços d’unir-se i d’ajudar-se, en una època de guerra.
—La novel·la té dos valors molt clars. Un és la descripció de la creixent angoixa dels ciutadans. Primer per la incomprensió de la situació; després perquè tallen la llum, després per la gana, després perquè tallen l’aigua, pels bombardejos i per la imprevisible eternització de la situació.
—M’interessava molt plasmar com la vida quotidiana normal pot quedar capgirada per la guerra. Al principi, comença amb una pèrdua dels drets i de la propietat —que pot passar a una altra persona—, però de mica en mica les coses van empitjorant fins que descobreixes una situació on estàs envoltat de mort, de gent que passa fam. A mi el que m’interessava molt era traçar aquest declivi cap a la guerra. Quan m’estava documentant per al llibre, una de les coses que m'amoïnava molt era el calendari del setge i vaig intentar documentar-lo molt bé per entendre què va passar en cada moment.
—Va passar una temporada a Sarajevo. Molt llarga? Amb quina intenció?
—Vaig estar-hi cinc mesos el 2010. Abans de la guerra, quan era petita, també hi anàvem amb la família i tinc uns records molt bonics d’aquella època. Però no havia tornat des de l’esclat de la guerra. Volia tornar-hi, amb un adult, conèixer la ciutat i familiaritzar-me amb la seua geografia, perquè els llocs són, per mi, molt importants. L’altre objectiu era entrevistar tanta gent com pogués, gent que hagués viscut el setge. Com que això s’inspira en la història del meu besoncle, ell va dir que va marxar de la ciutat i no en parlava amb detall, com si hagués anat oblidant molts detalls del que implicava la vida durant el setge. Crec que ho tenia bloquejat. En canvi, quan vaig anar a Sarajevo, la gent conservava uns records molt vius del setge i em van donar aquesta textura del que implicava viure en aquella situació.
—L’altra angoixa dels personatges de la novel·la, i dels lectors que la llegiran, és la necessitat de sortir de Sarajevo i la traïció que això implicava: una traïció als seus amants, als seus alumnes, als amics i als veïns. Tots voldrien marxar, però tots necessiten que els altres es queden.
—Sens dubte és una de les qüestions narratives de la novel·la, si te n’has d’anar o t’hi has de quedar. Al principi, la Zora decideix que s'hi vol quedar, perquè li encanta la ciutat i vol quedar-s’hi, però després les condicions empitjoren tant que ella ha quedat atrapada i el que vol és fugir. Quan parlava amb gent de Sarajevo, vaig trobar gent que se sentia avergonyida de sortir de Sarajevo, d’haver de marxar. I la gent que s’havia quedat a Sarajevo se sentia —i potser és normal, també— una mica enfadada amb la gent que se’n va anar, la que es va salvar. Volia transmetre aquesta angoixa.
—Els que marxen senten angoixa per marxar, però la majoria dels que es queden ho fan perquè no poden trobar manera de sortir.
—És veritat. El maig del 1992 la ciutat va quedar totalment assetjada i no es podia sortir de la ciutat. Tant se val si eres serbobosnià, musulmà o croata. No hi podien sortir. Hi va haver que van poder marxar abans del maig del 92, però després, per als que s’ho repensaven, ja era tard.
—Hauria pogut escriure amb ràbia, però diria que escriu des de la perplexitat dels personatges, que no entenen —sobretot els serbis de Sarajevo— per què els seus germans serbis estan assetjant la ciutat. Va tindre la temptació d’escriure amb ràbia.
—Per mi, escriure des de la ràbia no era un enfocament interessant. A mi em va inspirar la història del meu besoncle que, igual que la Zora, era un antinacionalista i no parlava des de la ràbia. Sí que he sentit molta gent que parlava des de la ràbia, però a mi el que em va animar a escriure era una persona que tenia amics a tots els bàndols i que no sentia ràbia. Com que em va inspirar ell, vaig voler escriure des d’aquest mateix punt de vista. Jo crec que la ràbia acaba sortint, no? Només per les circumstàncies... Hi ha un parell de moments en què la Zora es desmunta i en aquell moment s’enfada molt, però no és l’impuls principal.
—Tot i que la història té components molt tristos, evita vostè una visió sentimentaloide. És commovedora però continguda. Com en el cas de la mort sobtada d’un personatge que no direm. És una mort sobtada i molt trista, però no hi ha un aprofitament per fer suspens o forçar la llàgrima.
—El que passava és que no parava de morir gent. Dia rere dia es moria gent. El primer any del setge va ser així. Més de 6.000 persones van morir a la ciutat. I en aquell moment hi havia morts pel carrer. La mort d’aquest personatge passa en un moment que la Zora està morta de fam, morta de fred... Li està passant tot alhora. Volia representar totes les coses negatives que li podien passar. I que, de sobte, li arribés l’oportunitat de poder fugir. Ella està en un estat de xoc. Encara no ha paït el que està passant.
—És difícil resistir la temptació de tantes i tantes novel·les anteriors que han jugat a aquest joc del suspens o de la llàgrima?
—Sí que vaig haver de resistir-m'hi, sí. Vaig escriure com si la guerra —o el setge— fos la protagonista d’aquesta novel·la. I la Zora s’hi havia d’enfrontar. Per tant, la violència de la guerra és el que provoca els canvis de guió i el que va condicionant-li la vida. Volia transmetre això i no tant una mort en particular. També hi ha una mena d’història d’amor, però aquest no és el focus de la història, sinó com la Zora s’enfronta a aquesta guerra; l’experiència de la guerra.
—Quina literatura, sobre la guerra o sobre algun setge, l'ha influït en aquesta obra?
—N’hi ha molts llibres, però La pesta d’Albert Camus va ser una novel·la molt influent per mi, perquè també parla d’un setge i l’experiència d’una ciutat en aquesta situació. I després llibres sobre la història de la guerra a Sarajevo. N’hi ha un de Nadja Halilbegovich, un llibre excel·lent sobre el setge per part d’algú que ho va viure. Tot esperant Godot, de Beckett, és interessant perquè la van representar a Sarajevo el segon any del setge. Susan Sontag se n’hi va anar a dirigir l’obra perquè, com va dir ella, és com si aquesta obra hagués estat escrita per a Sarajevo i sobre Sarajevo. Aquesta sensació de l’espera, l’espera de la salvació, l’espera contínua i la futilitat de la vida, les intento transmeto també a la novel·la. La quarta influència seria The Siege ('El setge') de Helen Dunmore [inèdita en català] sobre el setge de Leningrad... i El pacient anglès (Navona, 2020), de Michael Ondaatje. És potser la novel·la sobre la guerra que més m’agrada i realment ha estat una influència.
—En castellà l'han titulada Las mariposas de Sarajevo (Duomo Ediciones), però el títol original és Black Butterflies. Aquestes Papallones negres és realment com en deien de les cendres dels llibres a Sarajevo o és una metàfora vostra?
—No, no, és el terme real. És una imatge molt visual i una de les escenes del llibre que primer vaig escriure.
—A la novel·la hi ha l’amor pels llibres —i per les històries orals, que Mirsad reescriu com a teràpia— i per la pintura, que és la dedicació de la protagonista, la Zora?
—M’encanta la literatura i m’encanta l’art, però no soc pintora. Sí que soc una persona molt visual i m’inspiren molt les galeries d’art i els museus. Però la literatura, sens dubte, és una de les meves grans passions. Des que tenia sis anys.