«Hay problemas como el paro y la delincuencia, mucho mas graves que este, que nos están flagelando mas, pero nadie les mete mano. En cambio, esta ley se ha impuesto al margen y s espaldas del pueblo». La despòtica llei de què parla Miguel Rodríguez, secretari provincial de FESITE-USO a Alacant, és la Llei d'ús i ensenyament del valencià, també coneguda com a llei d'Alacant, per haver-hi estat aprovada per les Corts Valencianes el 18 de novembre de 1983.
Les declaracions van ser publicades al diari La Verdad d'Alacant, l'1 de desembre de 1984, sota l'espatarrant títol de «Valenciano: Pánico en el profesorado», i és una de les tantes mostres de prosa antivalenciana que aquest periòdic torna a prodigar. L'assiduïtat a reproduir textos d'aquesta mena, i l'estil estrident de presentar tot aquest tipus de notícies, denoten que La Verdad encara és excessivament fidel al seu origen de propagandista de la maniobra disgregadora del País Valencià que va significar el surestisme. «Murcia te llama», Alacant.
Pel seu cantó, les referències apocalíptiques i intempestives a l'atur i la delinqüència, la demagògica pretensió de parlar en nom de tot el poble o de tot el professorat, la intencionalitat palmàriament antinormalitzadora del valencià, no deixen cap dubte pel que fa al caràcter de la protesta d'aquest sindicat minoritari d'ensenyament, resultant de la fusió de les despulles de la històrica USO amb els sectors independents de FESITE. Una protesta virulentament castellanitzadora que pretén instrumentalitzar qualsevol brot de confusió o malestar que la circumspecta aplicació de la llei d'Alacant en les comarques castellanes o altament castellanitzades del sud del nostre país provoca.
Castellanitzadora
«Nunca creímos —hi insisteix Manuel Rodríguez— que iba a salir una ley tan sibilina y tan contradictoria. Incluso se ha manejado el doble juego entre la enseñanza del valenciano y en valenciano»... I en açò últim no s’hi val bromes, por «considerarlo una barbaridad, porque era dejar en segundo término al castellano, lengua oficial del Estado español». La causa immediata d'aquesta reacció desmesurada i visigòtica era l'ordre de la Conselleria de Cultura de setembre del 1984 que suggeria que dues assignatures de BUP i formació professional fossen donades en la llengua del país.
Vana pretensió, ja que l’exquisidesa dels alts càrrecs polítics de la Conselleria respecte a aquestes resistències numantines ha congelat la norma jurídica per a millors temps. Almenys, en tots els instituts que han volgut fer-ho. El valencià continua sent una assignatura de tres hores a la setmana: menys temps del dedicat a l'estudi del castellà.
No en té prou, amb això, l'ardit sindicalista, que obvia que el valencià també és oficial al País Valencià segons l'article 7è de la LUEV. De tal manera que arriba a acusar de discriminatori, coactiu i terrorífic, l'article 23 de la Llei, el qual dictamina que el professorat ha de conèixer el valencià obligatòriament. Tenen tres anys per a reciclar-se, però tots, teòricament, han d'acabar sabent-lo. Agut, en dedueix: «qué es lo que bulle en la mente de los legisladores, cuando quieren que todos aprendamos el valenciano? Sencillamente esto: que toda la enseñanza se dé en valenciano». Amb l'espantall d'un ensenyament tot en valencià, en un futur tan llunyà com incert, qüestionen el deure legal de tots els professionals de l'ensenyament a aprendre'l a curt termini. Un negoci redó de castellanització, fonamentat en la reducció a l'absurd: no apreneu ara valencià, no siga cas que demà us el facen usar a ple rendiment. Lúcid, el senyor.
Valencià? Estatge desconegut
La substitució lingüística i la no-integració idiomàtica dels immigrants de parla castellana són realitats donades, intangibles. Referint-se al mapa lingüístic dissenyat per la Conselleria, torna a qualificar-lo de: «barbaridad. Según esa lógica, si gobierna otro partido amante de lo clásico, impondría el latín, basándose en criterios históricos, pero no reales ni actuales». Aquest Àtila de pel·lícula de segona sèrie ha acabat fent-nos a tots els valencians d'Elda, o, el que és el mateix, romans.
No està sol en el diagnòstic el terrible Rodríguez. Adrián Candela, dirigent d’Alianza Popular a Alacant, explica així de clar i roussonià la substitució lingüística esdevinguda al País Valencià: «Al valenciano le ha sucedido lo que a numerosas lenguas: se ha visto desplazado por otra que se desarrolló con mayor ímpetu, liderando el protagonismo en el plano de la expresión y el pensamiento». Enterra la llengua encara majoritària al país, oculta el nom i les armes de l'assassí, i, damunt, ens pinta el lingüicida com a més savi i decidit. Tenim alguns elements de dreta que no ens els mereixem.
Vegem-ne un altre cas. Joaquín Santos Matas, diputat a les Corts Valencianes, president de la Comissió de Cultura i Educació d'Alianza Popular del Reino de Valencia, és més sàdic i vol que dure l'agonia del nostre, que no d'ell, idioma: «¿No es más conveniente el aprendizaje progresivo desde abajo, sin amenazas, paulatinamente? ¿No generaría más amor al valenciano el posibilitar que se aprendiera voluntariamente? ¿No supone ilegal discriminación el forzar a profesores y alumnos castellanoparlantes a que se expresen obligatoriamente en una lengua que les es extraña?» És molt d'estranyar que fins i tot els seus correligionaris s'adonassen de la capacitat intel·lectual d'aquest perdiguer popular, i el fessen passar a la posteritat com el candidat a l'alcaldia d'Alacant més fugaç de la història de la ciutat: un dia, exactament?
La metodologia de normalització que propugna per al valencià, espontània i idíl·lica, és als antípodes de la que ha gastat el castellà per a normalitzar-se, ben normalitzat, al País Valencià. Potser no és tan sapastre, la senyoria. O potser està copiant d'un pamflet que el gener del 1983 es va repartir per tots els instituts d'Alacant i que deia, magistral, així: «Boicotead las clases de valenciano, porque son de catalán y además obligatorias». Classes de valencià no-català en hores d'esplai, i a qui li toca, li toca: heus ací el desideràtum normalitzador dels nostres castellanitzadors d'ofici.
Una campanya programada i poc reeixida
Exabruptes ideològics d'idèntic caire i intensitat com els esmentats fins ara han estat copiosament escampats i estampats, els darrers temps, en la premsa valenciana més propícia a aquesta classe d'esbargiment, que no és sols, ni de lluny, La Verdad. A Castellón Diario i a Información d'Alacant es pot trobar bastant d'aquest material. A Las Provincias, també, encara que la seua especialització ideològica siga l'anticatalanisme, en el qual és literalment un espasa.
A pesar d'aquesta temptativa de sorollosa campanya contra la suau aplicació d'una llei greument insuficient de normalització lingüística, els conflictes han estat escadussers i puntuals, quasi sempre limitats a organitzacions cíviques o professionals controlades pels mateixos instigadors de la campanya, o producte d'una barreja desigual de desinformació i interessos corporatius que es podien satisfer o neutralitzar. El conseller d’Educació, Ciprià Ciscar, ha viatjat amunt i avall del país dissipant temors, o ficant-se les associacions de pares en la butxaca. A Elda, el 19 de gener proppassat, unes ampes prèviament escalfades pel muntatge periodístic contra el valencià van eixir d'una trobada amb el conseller declarant: «Ha estat una reunió positiva i cordial». En el transcurs de la sessió van escoltar de llavis de Ciscar que «el valencià mai no seria obligatori en zones castellanes», naturalment.
Potser és aquest clima exiguament crispat el que explica que una interpel·lació del grup popular al conseller d'Educació per la «possible discriminació contra els castellanoparlants» (sic), presentada al ple de les Corts Valencianes del dijous 7 de febrer, esdevingués un plàcid passeig en barca per al senyor Ciscar. L'oposició conservadora va passar de fiscal a —poc més poc menys—s demanar excuses, suposem que per sentit del ridícul.
Amb tot, el conseller no va desaprofitar l'ocasió de tornar-se a presentar com a home ponderat, situat en el punt dolç de l'única política lingüística possible: «Enfront dels qui ens critiquen perquè anem massa lents, o dels qui ho fan perquè creuen que anem massa ràpids, hem de dir que marxem a la velocitat que podem i devem». No serem nosaltres els qui neguem al senyor Ciscar l'admirable capacitat de saber quina és la celeritat més adequada per salvar un idioma que agonitza. Però l'encotillament de la llengua a tres hores a la setmana en el gueto de l'escola, amb uns omnipotents mitjans de comunicació, totalment dominats per l'idioma de l'Estat, deixen escàs espai a l'esperança.
La dreta castellanitzadora desplega dues tàctiques diferents, però convergents, per tal de dificultar més l'inici de la normalització lingüística al País Valencià, si és que ja s'hi ha encetat. Del sinistre anticatalanisme, que tan bé exemplifica Unión Valenciana, fan un ús immoderat en les comarques centrals del país. L'antivalencianisme cru i nu, l'agiten, fonamentalment, en les comarques meridionals. Tot plegat, i, si més no, serveix per a llastar encara més la voluntat tímida i insuficient del poder autonòmic respecte a la plena salvació de l'idioma que ens defineix i ens fa diferents.