"Els genis són a la cuina". Heràclit
L'aportació de Picasso a l'art del segle XX és incommensurable. La seva obra encara permet avui múltiples lectures que no s' han esgotat. La presència del menjar en la seva pintura, dels estris o de la cuina permet oferir una nova lectura de la seva obra. I això és el que ha fet brillantment el Museu Picasso de Barcelona, de la mà del seu director, Emmanuel Guigon, plantejant l'exposició La cuina de Picasso, amb comissariat compartit amb Claustre Rafart i Androula Michael.
La capacitat devoradora de Picasso comença pels seus ulls que ho escruten tot amb la mirada. Picasso devora plàsticament i existencialment les seves dones i amants, com mostra a la Tate Modern l'exposicióPicasso 1932, amb el fructífer període Marie-Thérèse Walter, devora els objectes que pinta, la vida mateixa i la Història de l'art. Una altra exposició, Palau mira Picasso,a l'espai Blanquerna de Madrid, mostra un Picasso devorador de llocs, espais i paisatges.
La millor metàfora del Picasso afamat i devorador és la imatge del pintor escurant una espina de peix que després incorporarà a un plat de ceràmica. Una fotografia que ens mostra la vitalitat del pintor i la importància de tot el que passa pel cos. La relació de Picasso amb la cuina no és mística. Déu no és entre les olles, sinó que es pot sentir en uns ous ferrats que et menjaràs. Els anomenats poemes culinaris de Picasso ho deixen ben clar: "Per exemple, en aquesta natura morta hi he posat un manat de porros, no? Doncs vull que a la tela se senti l'olor de porro" (29 de juny de 1945). Les paraules de Picasso referents a la cuina deixen entreveure com viu l'experiència del menjar, com domina la llista de la compra i les seves preferències: "ja no puc més d'aquest miracle que és no saber res en aquest món i no haver après sinó a voler les coses i menjar-me-les vives i escoltar el seu adéu.".
El primer Picasso que coneixem ja es vincula a la cuina i tant el menú com el cartell del plat del dia dels Quatre Gats ens arriba il·lustrat per Picasso, que freqüenta aquest local barceloní a partir de 1899. Les tavernes, els cafès, els restaurants són espais per compartir el plaer del menjar, però també les idees i les tertúlies artístiques i literàries. La revolució culinària vindrà de la mà del cubisme i del futurisme. La iconografia del cubisme neix al bar i a la cuina. La natura morta serà el gènere per excel·lència i Apollinaire cantarà les excel·lències de la cuina moderna i el seu costat científic apostant pel cub concentrat de caldo que relaciona amb el cubisme. També el mateix Picasso ho expressarà amb objectes d'especial significat com en el Got d'absenta (1914), en què incorpora una cullera de veritat, l'Ampolla d'anís del Mono i fruitera amb carràs de raïm (1915) o l'Ampolla de Bass, got i diari (1914).
Picasso passa fàcilment del cubisme al dadaisme amb un seguit d'objectes que s'agrupen a l 'exposició sota el títol d' "estris de cuina". Coladors, ganxos, cordes, ferros i un cullerot poden crear un personatge, com s'esdevé a Figura (1935) o a Cap de dona (1929-1930), una experiència que l'apropa als objectes de cuina fotografiats per Man Ray, com una batedora convertida en figura a Homme (1918).
Els temps de postguerra mundial no auguren bones perspectives per a la cuina i la gastronomia, sinó més aviat migradesa i penúria. I és així que refugiat a la Rue des Grands-Augustins des del 1940, freqüenta Le Catalan, un restaurant regentat per un català on hi portava els seus amics surrealistes. El 1943 pinta dues versions d'El bufet de Le Catalan, unes pintures que reflecteixen la frugalitat, l'absència gairebé de menjar i la riquesa d'objectes, la majoria buits.
Els fruits de mar, les garoines, els pops, les sípies, les morenes són pintats amb fervor devorador per Picasso. El sentit més plaent i la satisfacció més sublim en el menjar els trobem en els plats de ceràmica de la mateixa col·lecció del Museu Picasso que li permet fossilitzar allò que es menja. Així mateix, l'artista transfereix la iconografia culinària a altres tècniques com la litografia o el gravat amb gúbia sobre linòleum. Aquesta darrera dóna major densitat als colors i delimita millor les formes.
Per últim, no hi podia faltar una relectura de la Història de l'art apropiant-se de Le déjeuner sur l'herbe de Manet en una nova versió en què el menjar abandona la cuina i se'n va à plein air.Hi fa conviure l'home, vestit, i la dona nua, el menjar i el verd dels arbres. Una escena sense espais buits en què crea subtilment lligams amb altres de les seves pintures,com les que tracten el pintor i la model, i porta Manet al seu territori.
Aquella frase premonitòria que Apollinaire escrigué a El passejant de París. Cuina moderna: "La cuina moderna aviat es tornarà científica, és a dir, cubista, igual que la pintura", troba en la figura de Ferran Adrià la seva materialització enllà dels temps. I el Museu Picasso ha convidat el Bulli a plantejar-se "Què és la cuina" i a respondre mitjançant una exposició a la Sala Mauri; un tast de la Bullipèdia que Adrià està creant per deixar constància del seu procés creatiu, uns arxius en els quals no només s'incorporen mapes culinaris com el Mapa del procés culinari descodificant el genoma de la cuina (2013) sinó també diversos dibuixos amb la Teoria de l'evolució culinària (2013). Picasso i Adrià conviuen per parlar de cuina des de la revolució creativa que pot començar simplement per evitar un pèl a la sopa amb un barret de cuina.