Els Crítics

Un Van Gogh serè

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

D’entre tots els Van Goghs que han farcit el firmament cinematogràfic, tinc una debilitat especial pel que va interpretar Martin Scorsese a les ordres d’Akira Kurosawa en un dels episodis dels Somnis que el realitzador japonès va estrenar el 1990. Convincent i histriònic, rude i creativament convulsiu —Scorsese, l’actor—, aquella peça aconseguia fer-nos passejar per l’obra del pintor, convertida en escenografia, fent refulgent la llum groga i reviscolant els paisatges que van inspirar el pintor. Una debilitat que explica, de ben segur, la connexió immediata amb el relat de Julian Schnabel a Van Gogh, a las puertas de la eternidad (At Eternity’s Gate, 2018).

A diferència d’altres precedents, totes dues obres comparteixen el tractament del paisatge com a impuls creatiu bidireccional, atorgant-li el paper que mereix en una història que fon cinema amb pintura, colors amb dèries, passions amb la redempció creativa. Centrada en els dos anys que Vincent Van Gogh (Willem Dafoe) va viure a Arles, on va compartir sostre —de manera fugaç i intensa— amb Paul Gauguin (Oscar Isaac), la pel·lícula fuig de l’estereotip del biopic a l’ús i intenta mostrar en tot moment una pulsió irrefrenable: el traç vigorós del pintor, sorgit dels budells, en una època on va pintar les obres que el fan ser immortal, convertit avui en una mena de guru de l’art que, paradoxalment, va viure la incomprensió i l’aïllament en vida.

En aquest camí, el guiatge és perfecte: Willem Dafoe ho broda. Oblideu l’estereotip de l’actuació de Kirk Douglas com un ésser turmentat i enèrgic. Dafoe és hermètic i contingut, desprèn una estranya serenitat i ens regala escenes amb Theo d’una bellesa que corgelen. No li veiem els estralls de la bogeria, ni cap aresta histriònica. Un artista centrat en una sola cosa: la creació, l’art com a única via d’escapament possible, com tan bé ha sabut entendre Schnabel, cineasta i, sobretot, pel que fa al discurs del film, pintor. Un pintor desgranant l’acte creatiu de vessar-se en pinzells, provatures, colors, en sentiments que expressen allò que volen dir i encara no ho saben just quan surten del moviment de la mà i acaben en traç, sobre un llenç. Des de la visió subjectiva, amb una càmera que prova de capturar la natura i la impressió que provoca, que desenfoca la part inferior de l’enquadrament per mostrar la ferida de saber-se part d’una comunitat que no fa cap esforç per comprendre’t.

Si bé el film no aporta gaire novetats a la biografia —la més cridanera, la mort a mans d’uns joves, que ja era el moll de l’os de Loving Vincent i que sortia del llibre Van Gogh: The Life (2011), de Steven Naifeh i Gregory White—, sí que aconsegueix fusionar la devastació (i la bellesa) del seu paisatge interior amb allò que veu i viu, amb allò que acaba sent el procés insaciable de creació, de saber-se pintor i només pintor, incapaç de ser una altra cosa. De poder veure el món només des d’una manera de patir.

No negarem a Schnabel que es recreï en algun subterfugi d’autosuficiència, de delectació estètica o d’allargassar alguns passatges i plans pel gust de fer-ho. Però amb la convicció de fugir del viatge als averns creatius i biogràfics, i de compartir-nos un llenç filmat amb l’ànima d’una creació que mostra, que desfragmenta, que capta la llum en comptes d’anar en direcció a les tenebres. Per gaudir-la, comentar-la i arribar a conclusions.


At Eternity’s Gate
Direcció: Julian Schnabel

Títol estrena: Van Gogh, a las puertas de la eternidad
Estats Units, 2018
Durada: 111 minuts
Guió: Jean-Claude Carrière, Julian Schnabel
i Louise Kugelberg
Fotografia: Benoît Delhomme
Música: Tatiana Lisovkaia
Repartiment: Willem Dafoe, Rupert Friend, Oscar Isaac, Mads Mikkelsen, Mathieu Amalric, Emmanuelle Seigner, Niels Arestrup
Gènere: Drama. Biografia


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.