La vida dels actors de teatre acostuma a ser fluctuant. Adés es troben en el pic de la fama, adés desapareixen al cap de poc temps i són oblidats amb una gran lleugeresa. Només uns quants, molt pocs, els escollits, aconsegueixen mantenir una presència continuada en els escenaris. Quan arriba el moment de plegar veles, els actors que han reeixit poden mirar enrere i constatar, en la pròpia pell, el caràcter efímer de l’art que amb tanta passió han professat. Més que mai, s’adonen que el seu record s’esborra molt de pressa.
L’últim acte
Basat en textos d’Anton Txèkhov
Direcció: Carles Alfaro
Teatre Goya, 23 de febrer
L’últim acte, dirigit per Carles Alfaro, parteix de textos teatrals i narratius d’Anton Txèkhov per reflexionar sobre la vida i la fi del comediant. El dia del seu homenatge amb motiu del 50è aniversari als escenaris, Vassili Vassiliev s’adorm al camerino a causa d’una borratxera descomunal. Ningú no s’adona que ha quedat reclòs en alta nit dins del teatre. En despertar-se, lamenta la dissort i la solitud en què es troba i comença a reviure els anys passats a l’escena, on debutà amb el monòleg Els danys del tabac del mateix Txèkhov.
De cop i volta, Vassili rep la visita de tres esperits —tres dones, tres parques— sortides de la foscor, amb les quals rememora el passat i els èxits teatrals. Els laments pels anys en què ha malgastat el talent s’acompanyen de meditacions sobre l’amor, el temps, la fama o la solitud. En surt ben esquitxat el públic, que, segons ell, no valora prou l’art dels actors i els té per simples titelles que fan riure. A setanta anys, “casat” de per vida amb el teatre, sol i desvalgut, Vassili sap que s’afronta a l’hora d’abandonar l’escenari per sempre.
Al cap i a la fi, L’últim acte s’aguanta sobre el pilar de la interpretació excel·lent de Francesc Orella, com a Vassili, ben secundat per les tres actrius, Nina, Cristina Plazas i Bárbara Granados, que fan d’esperits o parques mitològiques. Orella està esplèndid com a protagonista d’Els danys del tabac o de L’ós, dues farses txekhovianes, en què pot deixar anar tota la vis còmica. Nina canta molt bé i es mou com un belluguet a escena. Plazas broda el paper de vídua russa que és seduïda per un arrendatari a qui el marit devia diners. Granados compleix la comesa. El text, val a dir-ho, no brinda a les actrius gaires lluïments.
En una escenificació plena de clarobscurs, massa fosca en conjunt, l’espai escènic simula primer un camerino i després un escenari d’un teatre buit. L’actor hi sent l’amenaça del fossat negre i, amb pesantor a l’ànima, hi pot reviure les conquestes i els fracassos teatrals i amorosos, els guanys i les pèrdues dels anys viscuts. Tota una vida consagrada al teatre que s’esllangueix entre la passió professional i la tristor d’un final sense pena ni glòria. Un balanç agredolç, que únicament salva la fe obstinada en el teatre.
Homenatge a Txèkhov i al món dels actors, al teatre, la dramatúrgia de l’espectacle resulta més aviat irregular i esfilagarsada, sense gaire originalitat ni audàcia. Costa d’entrar en matèria i el desenllaç s’allargassa en excés. La interpretació té escenes ben resoltes i altres que semblen de tràmit, sense finor ni matisos. El ritme decau amb freqüència i remunta amb dificultat. No hi ha una coherència estètica entre el seriós i el còmic. Els planys existencials de Vassili s’entén que s’enfonsin en les ombres d’un teatre desolat i silenciós, però la farsa reclama, de totes totes, més llum.