Armilles grogues

Odi desbocat

El moviment dels armilles grogues ha sembrat el terreny perquè es produïssin actes violents. Però és també un moviment antisemita?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hauria volgut, diu Emmanuel Macron dimecres al vespre amb veu forta, “que aquest sopar tingués lloc en unes circumstàncies més alegres”. Amb americana i pantalons negres i amb cara seriosa parla des de la tribuna del Carrousel du Louvre, quan passen pocs minuts de dos quarts de deu.

El CRIF, l’associació que agrupa les organitzacions jueves, ha convidat el president al seu sopar anual. Podria ser un acte entre molts altres per al president francès, que té l’agenda sempre plena. Però no és cap acte normal. Tot al contrari.

I això es deu a les circumstàncies que en efecte són qualsevol cosa menys alegres. En primer lloc, per aquesta xifra: el 2018 els atacs antisemites van augmentar un 74%, un increment totalment inconcebible. Se’n van registrar 541 casos; l’any anterior havien estat 311.

I, més enllà de les xifres, que tristament no tenen res d’abstracte, hi ha els esdeveniments recents. Com si les estadístiques es volguessin corroborar de manera cruel: pocs dies abans de l’acte al Louvre, una persona pel carrer va cridar al filòsof Alain Finkielkraut que era un “jueu de merda”, que pertanyia a una “raça de merda” i que “se’n tornés cap a Tel Aviv”. L’home que va proferir aquelles frases portava una armilla groga.

Pintades i profanacions al cementiri jueu d'Alsàcia

Després es va profanar un cementiri jueu a Alsàcia i poc després, en aquest moment això encara no se sabia, un altre a prop de Lió. Algú va escriure “Xoà bla-bla-bla” amb esprai en un monument.

Sobre el retrat de Simone Veil, el seu rostre clar i bonic, immortalitzat en les bústies que hi ha davant l’ajuntament del districte 13 de París, hi van pintar esvàstiques negres. I a l’aparador d’una botiga de bagels algú hi va pintar amb esprai “jueus”.

En el seu discurs davant els membres de les organitzacions jueves diu Emmanuel Macron: “Des de fa uns quants anys l’antisemitisme torna a matar a França”. I enumera, l’un rere l’altre, els noms dels que han estat assassinats els últims anys per un sol motiu: perquè eren jueus.

Ni l’antisemitisme ni la violència antisemita no són cap fenomen nou, ni a França ni a la resta d’Europa. Tots dos elements tenen una llarga història amb tristos punts àlgids; a França abasta des del cas Dreyfus, a finals del segle XIX, fins a la profanació del cementiri jueu de Carpentràs, l’any 1990. I des del cas del jove Ilan Halimi, torturat fins a la mort el 2006 en un suburbi de París i fins a l’assassinat de Mireille Knoll, una supervivent de l’Holocaust de 85 anys fa tot just un any.

Emmanuel Macron en un acte d'homenatge als jueus assassinats en l'holocaust

Ara mateix l’antisemitisme sembla la cresta d’una àmplia i gairebé universal onada d’odi i violència que amenaça d’inundar tot el país. Els atacs antisemites es poden reconèixer com a tals; a diferència d’altres actes violents, aquests es poden comptar i per tant localitzar amb més precisió. Així doncs, enmig de tot l’augment generalitzat de l’odi —no ho podem dir de cap altra manera— l’odi als jueus continua mostrant-se de forma específica.

I en aquest cas també hi ha un problema específicament francès, cosa que han posat de manifest els atacs terroristes dels últims anys: la integració fallida dels joves musulmans i la seva creixent radicalització.

Però quan es debat si els armilles grogues són un moviment antisemita en si mateix, si són responsables d’aquesta recent onada de violència, la resposta podria ser: no són pas més culpables ni més antisemites que la resta dels francesos. De fet, tampoc més antisemites que els alemanys o els austríacs.

Perquè els anomenats armilles grogues no són una agrupació homogènia de persones que es pugui classificar fent una generalització des d’un punt de vista sociològic. És un moviment dispar unit només per una cosa: el descontentament.

I, quan augmenta el descontentament, en algun moment apareix l’odi.

“Em sorprenen els nivells d’odi del nostre país actualment”, diu l’historiador Denis Peschanski, que investiga sobre la cultura de la memòria. Una frase senzilla i demolidora. La seva anàlisi és la següent: l’antisemitisme francès és una mena de base per a una salsa; sempre hi és, però en temps de crisi apareix d’una manera molt més clara i marcada. I fa bona salsa allà on les teories de la conspiració cotitzen a l’alça.

I aquí entren en joc els armilles grogues, perquè, tant se val que siguin poc o molt heterogenis, ha estat la força acumulada d’aquest moviment el que ha propiciat accions violentes sense precedents, fossin verbals o físiques. El que és nou és que aquest odi arriba molt desbocat.

Hi ha l’odi als impostos i a les pujades fiscals. Al president, a qui es vol guillotinar, a les rotondes de la França rural, on acampen els armilles grogues.

Però també hi ha el diputat que amenaça Macron dient-li que acabarà com Kennedy si no canvia la seva política. El que està passant és com si es trenquessin tabús. La taronja mecànica a la francesa.

La dissolució dels límits no és aliena a l’interior del moviment dels armilles grogues. La infermera Ingrid Levasseur, fins fa poc mascaró de proa del moviment, volia presentar-se a les eleccions europees amb una llista pròpia. Doncs va ser insultada i amenaçada de tal manera que va retirar la candidatura. “Puta fastigosa!”, li cridaven. “Que et violin!”.

No sembla que hi hagi cap aturador. Tothom pot ser el que vulgui: racista, antisemita, misogin. La liberté de parole ensenya el seu costat fosc.

I no només s’ofèn i s’insulta. La gent embruta l’Arc de Triomf i es pixa a la tanca de l’Assemblea Nacional. Apareix l’odi contra la sucursal bancària de la cantonada i se li trenquen els vidres de l’aparador, i també es poden esberlar els de la botiga de sabatilles esportives que hi ha davant per davant.

L’historiador Peschanski atribueix aquesta dissolució dels límits a dos factors: les eleccions presidencials del 2017, que Emmanuel Macron va guanyar contra tot pronòstic, de manera que en alguns sectors de la població se’l considera en certa manera un president il·legítim; i al populisme, que actualment està afectant tot Europa.

Com més poderosos són els populistes, més s’estenen les seves idees i els seus eslògans: el seu odi. La pregunta és ara com es pot tornar a canalitzar tot plegat. Com es pot posar fi a aquesta espiral de violència física i verbal?

Emmanuel Macron ho intenta a la seva manera. Volta pel país, fins a indrets recòndits, i debat amb la gent. Siguin polítics locals, estudiants o jubilats. Ha decretat que es dugui a terme un “gran debat” al país; a vegades tot plegat sembla una mena de teràpia nacional de grup. Escolta les queixes i pren nota de les crítiques. I hi respon.

Als indignats els explica que en principi els polítics no són corruptes, i als temorosos, que la democràcia també pot protegir. Normalment ho fa molt bé, perquè té propensió a ser didàctic. Si bé el primer any de legislatura apostava més per l’autoritat, ara exhibeix les seves qualitats Montessori.

Però Macron no pot ser a tot arreu, i no té res per contrarestar els que estan encegats. Aquells que creuen que sense violència no s’aconseguirà res. El punt de vista que sense la revolta dels armilles grogues Macron mai no hauria sentit la veu de la part dèbil de França està molt estès entre els francesos. També entre aquells que no porten armilla reflectant.

Macron, en part, n’és responsable, ja que va reaccionar tard, quan la violència ja s’havia desbordat. Ara intenta calmar la situació, reconciliar-se.

Dimecres al vespre, en el discurs davant l’agrupació d’organitzacions jueves, explica que vol sancionar l’odi amb més severitat.

També a través de lleis, per exemple amb una vigilància més estricta de les xarxes socials. Així doncs, s’aprovarà una mena de llei antiodi; es prohibiran organitzacions manifestament racistes o antisemites com Blood & Honour Hexagone o Combat 18. A partir d’ara les opinions antisionistes es consideraran una forma d’antisemitisme, una definició en què Macron fins ara no estava d’acord.

Quan va visitar el cementiri jueu profanat d’Alsàcia, “allò em va fer avergonyir”, diu en el seu discurs, al sopar del CRIF. L’antisemitisme, diu Emmanuel Macron, no és un problema dels jueus, sinó de la república francesa.

Al final del discurs rep una ovació. Quan s’apaguen els aplaudiments, puja a l’escenari el president de l’organització, Francis Kalifat, i li dona les gràcies. Primer li estreny la mà i després, de cop i volta, li agafa el braç i l’hi aixeca enlaire, com si fos un campió de boxa després d’un combat. És un gest desesperat.

Julia Amalia Heyer

© Der Spiegel

Traducció d’Arnau Figueras

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.