Els Crítics

"Fem cançons; però, en compte de posar-hi ritme de rock, n’hi posem de jota o ball pla"

Marcel Casellas és el líder de la Cobla Catalana dels Sons Essencials, que acaba de publicar el deliciós ‘Si són flors, floriran’ al marge de modes i amb unes bases teòriques molt fermes. Casellas respon també d’una altra creació seva més antiga, la tonada més cantada a les manifestacions independentistes, l’«In-Inde-Independència».

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En aquest disc, la Cobla aconseguiu un so que ens trasllada a un temps que mai va existir: tal com sonaria la música popular —ben interpretada, madura i sense estridències— en un cafè idíl·lic dels anys quaranta o cinquanta si el país hagués estat normal, si no hagués hagut una guerra i una dictadura. El carrer dels teixidors evoca això: un escenari en una taverna propera al mar, no sé si de València o de l’Empordà... Aquest era l’objectiu de La Cobla Catalana dels Sons Essencials?

És un disc de cançons sobre allò que ens ha vingut de gust explicar amb aquesta instrumentació peculiar que aportem, que és una secció rítmica molt mediterrània però propera a la música lleugera; una guitarra espanyola, el contrabaix, la veu, bateria, percussions i una secció de vent, amb els instruments de la cobla (un de cada; per tant, cinc). A la cobla serien onze i aquí n’hi ha un de cada i prou. Això aporta aquesta tímbrica peculiar.

També el ritme és peculiar.

Rítmicament defensem que es pugui escoltar música que et provoqui un ballar amb gèneres singulars. Com a formació defugim l’ska o el reggae o el tango o el swing, i en canvi reivindiquem la rumba, la jota i els seus emparentats (els fandangos, les seguidilles), el ball pla i el contrapàs. No és que fem jotes, fem cançons amb les quals, si algú vol bellugar-se, es pot bellugar a ritme de jota o a ritme d’un fandango o una rumba —que seria allò que més universalment tothom pot entendre com a ritme d’actualitat—. Sí, en un país normal podria escoltar-se aquesta música en un bar d’aquí de la mateixa manera que és normal escoltar una samba quan entres a un bar del Brasil.

Deia dels anys cinquanta perquè no fusioneu aquests ritmes amb ritmes moderns però sí amb el jazz, per exemple.

Diferiria amb el concepte de modern si vols dir universal. Als anys cinquanta que parles hi va haver una gent que es va posar a cantar en català —els Raimon, els Llach, els Serrat— i durant deu anys van estar com demostrant que es podia fer cançó en català —perquè alguns encara dubtaven que fos possible—; després va venir el rock en català, de manera que alguns grups van demostrar que es podien fer aquests ritmes universals —el reggae, el rock o l’ska— en català i que no passava res. Nosaltres estaríem en una batalla d’aquestes però seria més relacionada amb el moviment. Per exemple uns bons amics que hem tingut sempre, els Obrint Pas, a banda d’una reivindicació punyent en els textos, feien una aportació nova que és, a més a més, introduir elements tímbrics propis d’una certa singularitat. Però tots els que hi havia als concerts, al moment de bellugar-se, ho feien igual que en qualsevol concert o discoteca. Rítmicament continua sent el de sempre. La nostra voluntat és demostrar que ens podem bellugar a ritme de ball pla i no passa res. I no és més modern o menys modern. És cert que són ritmes que normalment estan relegats al dia de la festa del poble quan algú toca un instrument tradicional.

El carrer dels teixidors té una sonoritat molt diferent de la versió de Mesclat, l’original per qui la va escriure.

Sí, la cançó és meva. És clar, Mesclat era un grup de pop i allà tenia un tractament de pop-rock. Aquí ha recuperat el seu esperit inicial, que era més de rumbeta elemental. M’ha agradat reversionar-la.

Ara té com dos ritmes diferents.

Sí, està entre la rumba i la cúmbia; això que alguns en diuen rúmbia. Però en realitat és una rumba que en algun moment té un tractament més cumbiero.

I també feu rumba en “Si el papus ve”. Però és més rumba caribenya.

Sí. És que la rumba catalana beu de la rumba flamenca, veu del Carib... Ja neix imitant la rumba caribenya, de fet. Agafa una manera de fer seva, sobretot amb la forma de tocar la guitarra coneguda com el ventilador, però les percussions, aquest tipus, inclús la forma rítmica del baix, beu de la música caribenya. “Si el papus ve” és una mena de broma pensada en clau d’1-O. Per què? Perquè a nosaltres ens van posar en una cantonada “a vigilar” i ens van dir “si veieu que venen, aviseu”. I allà, cantant, cantant, ens va sortir aquesta cançó, que és “Si el Papus ve”.

I va anar-hi?

No, en el nostre cas no va venir ningú. Però va sortir la cançó.

“Si són flors, floriran” és una versió de la dita italiana “Si són roses, floriran”?

Vol dir si va bé, anirà bé. Fa referència a tot, tant al nostre treball pròpiament, com a la vida, en general.

En aquest cas és una dansa de contrapàs...

El contrapàs seria, a nivell de Principat, el més misteriós, ancestral i peculiar que tenim. És una dansa segurament d’origen pirinenc, molt difícil de ballar, que va estar molt en voga en els segles XVII, XVIII i fins a mitjans del XIX. Després va ser substituïda, quant a moda, per la sardana. La sardana en deriva, en certa manera, perquè seria agafar un fragmentet de contrapàs i afegir-li les coses de moda del moment que eren aquestes melodies italianes. El contrapàs es continua fent en algun context...

A Tremp?

A Tremp fan el contrapàs xinxina, però és una cosa molt deformada. El ballen a Ripoll, a Prats de Molló... alguns poblets, sobretot de la banda de Girona on no s’ha deixat de fer o s’ha recuperat els últims vint anys. Però torno a dir: nosaltres fem una cançó i li hauríem pogut posar un ritme de tango o de vals o de rock and roll però li posem ritme de contrapàs, de manera que la persona que l’escolta, si vol, i en sap, es pot bellugar al compàs del contrapàs.

Per això diuen que fan concerts de cadira o de ball.

Sí. No exactament amb el concepte d’orquestra de ball, perquè llavors faltarien coses. En aquest cas algú podria dir que falta...

Un pasdoble?

Per exemple. No el fem. No per res, perquè nosaltres ens volem expressar a través d’aquests quatre pals de paller —rumba, ball pla, jota i contrapàs— i tot allò que se’n deriva —els fandangos, la sardana, l’havanera, fins i tot... És el que nosaltres anomenem el repertori esporògen.

“La Cucafera” comença amb el manifest esporogen que defensa entre d’altres coses que “El contrapàs, la jota, el ball pla i la rumba, així com tots els aires i gèneres emparentats o que se’n deriven, considerats en el seu aspecte més genèric, conformen el pal de paller del repertori esporogen”.

Sí, és una cosa que va escriure algú i que no va acabar de sortir a la llum pública, molts anys desat en un calaix. I ho hem rescatat. És un al·legat a bellugar-se al ritme de la terra. La Cobla Catalana dels Sons Essencials neix amb la voluntat de seguir les pautes d’aquest manifest esporogen.

Continueu combinant la reivindicació social amb els ritmes tradicionals en “Ai, adeu al pla Caufec”.

Sí, és que aquí estem molt preocupats pel futur polític del país i de vegades darrerament penso que ens oblidem que mentrestant se’ns estan venent la terra als dimonis del poder d’un bàndol i de l’altre. És com una alerta.

En aquest cas diuen que és un “aire de ball pla”.

És una cançó feta a partir del tema de Pulp fiction, perquè la temàtica urbanística ens va suggerir aquesta idea de la màfia —d’una manera satírica, si vols—. I aquesta peça de Pulp fiction, que no deixa de ser una melodia tradicional grega traslladada a una mena de twist...

... o música surf.

Exacte. Doncs nosaltres en fem una versió ball pla. Es tracta d’aplicar aquesta normalitat. Una normalitat que ja sabem que no és certa, però nosaltres treballem com si ho fos.

I el “rebatut torero”? Acaba derivant en una peça de jazz molt mediterrani.

 

Sempre, en tots els discos, posem com a mínim dos rebatuts coixos. El ball pla, que és una cosa molt pausada i tranquil·la, a la plaça —folklòricament— acaba en un rebatut, que és una cosa picada. I hem agafat el costum de fer sempre, després d’un ball pla, un rebatut instrumental d’aquests. Ens agrada molt perquè els fem amb compassos coixos, que no són ni compàs de quatre per quatre ni tres per quatre, sinó que són combinacions. Són ritmes que han estat vius al nostre país en altres èpoques i ara només en queden a la zona de Càlig i altres pobles del Maestrat. Tot i que en alguns pobles dels Pirineus també hi ha cançons dels iaios amb aquest compàs. Nosaltres agafem aquest model i en fem aquests moments més de lluïment o de diversió per als instrumentistes. Tots deu músics som solistes improvisadors i, en els directes, els rebatuts són un moment de refresc.

Hi ha una tonada reivindicativa seva, de Marcel Casellas, que no té registrada i per la qual hauria pogut cobrar molts diners aquests últims anys. No és vostè l’autor de la himnòtica “In-Inde-Independència”?

Sí, sí. No he volgut mai reivindicar-ho jo. Ho va treure algú i, quan m’ho van demanar, ho vaig confirmar.

Com i quan va sortir?

El 1975, quan érem pocs els que cridàvem independència, no hi havia manera de posar-se d’acord en com cridar. Jo em vaig prendre una mica el repte. I la vam trobar i la vam enregistrar en un disc que es deia Visca la terra. Però el disc ja va sortir quatre o cinc anys després. Com que no colava, vam decidir enregistrar-lo. I allà va quedar. Però després, en el moment que el moviment ha agafat força, s’ha recuperat.

No colava? No la cantaven?

No. Tenia uns quants seguidors, però pocs.

Després de gravar-la en disc, el 1985, tampoc es va fer crit unànime?

... No. Ha funcionat en el moment en què tothom ha sortit al carrer.

Diria que fa més de quinze o vint anys que se sent.

Jo crec que s’ha popularitzat des de la manifestació de l’Estatut i posteriors.

La del 2010?

Sí.

Però la cançó era de 1976?

Sí, més o menys. Fa poc encara vaig trobar uns apunts fets a mà. Sobre el ritme. Com dir-ho rítmicament perquè quan acabi tothom tingui ganes de tornar a començar? Eren uns gargots amb tres o quatre maneres de fer-ho. Els vaig llançar.

Llàstima.

No li vaig donar importància. Si no l’hagués fet jo, l’hauria fet algú altre. L’important és saber que, quan molta gent ha de cridar alguna cosa, s’ha de cridar una fórmula que sigui possible.

Una paraula tan llarga com independència era difícil.

És clar. Hi ha una consigna mundialment famosa, que és “El pueblo, unido, jamás será vencido”, que és perfecta. Té la durada justa. I a partir de l’estudi de diverses consignes d’aquestes molt populars és com vaig treure el ritme. “Independència” no té res a veure amb “El pueblo, unido, jamás será vencido”, però “In, Inde, Independència” ja s’hi acosta més.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.