Entre el 1483 i el 1486 l´artista de tradició hispano flamenca Fernando Gallego (Salamanca 1440-1507) va pintar al sostre de l´antiga biblioteca de la Universitat de Salamanca(1470) un cel que representava el cosmos en un dia concret de l´any 1475, amb una finalitat commemorativa com podria haver estat la visita a Salamanca dels Reis Catòlics aquest any. L´obra aviat va rebre el nom de EL cielo de Salamanca.
Malauradament només conservem una tercera part de tot el programa. En un fons blau i estelat fet al tremp, Fernando Gallego va pintar a l´oli les figures mitològiques representant la disposició corresponent al dia triat dels planetes, constel·lacions amb els signes zodiacals dominants i els quatre vents. Per primer cop a Espanya, les divinitats que representen els planetes van pujats en carro, així veiem el Sol representat per un Apol·lo imberbe que tira un carro amb tres cavalls blancs i un de negre i Mercuri porta les regnes d´un carro tirat per àligues. Tot plegat dona una idea de mobilitat molt innovadora enfront de la manera estàtica de representar l´astrologia a l´Edat Mitjana. El programa iconogràfic també és d´una gran modernitat, beu de fonts italianes com Els Triomfs (1352) de Petrarca i també de la col·laboració de diversos catedràtics de la Universitat de Salamanca. El cielo de Salamanca és una mostra del nivell científic i humanístic d´aquesta universitat, la més antiga vigent d´Espanya,en aquest període. Universitat que ha tingut il·lustres rectors, condemnats a presó per ser defensors de la llibertat de pensament com Fray Luís de León ( 1527-1591) i Miguel de Unamuno.
El cel de Salamanca continua acollint aquest fill adoptiu, Miguel de Unamuno (Bilbao 1864-Salamanca 1936) , escriptor basc que va viure a Salamanca des que va guanyar la càtedra de grec de la universitat de Salamanca el 1892 i va esdevenir-ne rector vitalici amb intermitències a partir del 1900.Diria que la seva presència actual a Salamanca és aclaparadora, està en boca de totes les guies turístiques, que tenen un ampli repertori d´anècdotes per explicar sobre aquesta figura que ha esdevingut molt entranyable. A part de tenir un carrer amb el seu nom a la ciutat, hi ha cafès que porten els títols de les seves novel·les, Niebla, La Tia Tula... Els seus llibres i la bibliografia que la seva persona i obra ha generat és present en els aparadors de les llibreries.
L´art ha servit per difondre i donar més prestigi , si és possible, a la seva imatge. Així el trobem esculpit en un dels medallons de la majestuosa Plaza Mayor. Un retrat a l´oli presideix el cafè Novelty, d´estil art déco, on cada dia feia tertúlia amb amics i intel·lectuals. Un retrat al carbonet executat amb molt caràcter per l´artista madrileny Alvaro Delgado (1922-2016), dona la benvinguda al Casino de Salamanca. Al davant de la casa on va viure hi ha des del 1968 una escultura en bronze signada per l´escultor aragonés Pablo Serrano ( 1908-1985), és un retrat anímic, Unamuno està representat en actitud pensant, cada any, el 31 de desembre, data de l´aniversari de la seva mort, es fa una cerimònia de record i ofrena floral als seus peus. Si entrem al Museo de Bellas Artes, trobarem un magnífic retrat d´Unamuno fet el 1930 per l´artista Juan de Echevarria (1875-1931), és un retrat de tendència postimpressionista,sembla un Van Gogh disciplinat, la gosadia es troba en l´ empaperat florejat amb una gamma de colors freds de la paret, on s´hi sobreposa un paisatge de colors més càlids i s´allarga en l´estampat de les estovalles de la taula amb tonalitats semblants.També trobem un retrat més recent del 1986 de l´artista quasi centenària salmantina María Cecilia Martín ( 1920) titulat Unamuno paseando on representa un Unamuno de figura austera en consonància amb el paisatge tardoral castellà ,en el seu passeig diari per la carretera de Zamora.
Així passejant també podem veure Unamuno en l´excel·lent i molt recomanable darrera pel·lícula d´Alejandro Amenàbar Mientras dure la guerra, amb un Karra Elejalde en estat de gràcia interpretant un Unamuno molt fidel en el físic, la gestualitat, el caràcter i el pensament crític i canviant, perquè no? Allò que més s´ha criticat d´Unamuno és una de les seves millors virtuts: si la realitat canvia o és diferent a allò esperat, el raonament s´ha d´adaptar al canvi també, sinó pot conduir al fanatisme. Està bé que la pel·lícula hagi generat molta polèmica, és un signe de salut de la nostra molt condicionada democràcia. La pel·lícula és, entre d´altres coses,una lliçó de tolerància, mostra un Unamuno dialogant amb persones de molt variats pensaments i tendències polítiques. En aquest sentit cal recordar la intensa correspondència que Unamuno i Joan Maragall van mantenir entre el 1900 i el 1911, any de la mort del nostre poeta. Són cartes que mostren l´amistat i l´admiració mútua que els unia però també les profundes discrepàncies en la seva visió de Catalunya dins Espanya: Maragall dins d´una posició catalanista i Unamuno, centralista, malgrat els seus orígens bascos té la idea "d´una Espanya fosa". Són textos modèlics en la recerca de ponts de diàleg, hi ha respecte, comprensió, reconeixement de les pròpies identitats , vocabulari acurat i formes exquisides. És molt recomanable la seva relectura en aquests moments. On són els Unamunos i Maragalls? Els trobem a faltar.