Hi ha cases que són veritables obres d’art. La ciutat de Barcelona en té moltes. Però avui parlem d’una casa que és més que una obra artística, perquè a més d’un bloc d’habitatges confortable, intel·ligent i modern, la Casa Batlló és una escultura, una escultura que respira, que té vida, que es deixa passejar, mostrant tots els seus secrets, buscant la complicitat del que la descobreix.
Observar-la des del carrer esdevé un joc, però entrar i deixar-se portar, perdre’s deixant que la imaginació jugui amb les formes, els colors, els materials càlids, és una experiència indescriptible perquè la Casa Batlló t’acaba atrapant i no et deixa marxar.
Josep Batlló Casanovas, industrial tèxtil català, va comprar el terreny al número 43 del Passeig de Gràcia de Barcelona. En aquell moment hi havia un edifici convencional, sense un estil definit. Al costat el Sr. Amatller ja havia construït la seva casa que és una de les màximes expressions de les arts decoratives modernistes.
Davant el repte de fer-se una casa nova al costat de la Casa Amatller i que no passés desapercebuda, Josep Batlló va optar per la millor estratègia, va encarregar l’obra a Antoni Gaudí.
Gaudí, que ja sabem que era un home singular, avançat al seu temps. No va voler desaprofitar l’estructura de l’antiga casa, així que es proposà una remodelació integral.
Mireu-la des del carrer, de bon matí, quan surten els primers raigs de sol. Veureu com brilla el tresor que el drac custodiava per encàrrec del rei. El tresor hi és i és tan grandiós que els primers feixos de llum del dia que arriben a l’interior de la cova no el poden amagar. També hi és el drac. Finalment el cavaller o potser la mateixa princesa el van paralitzar per sempre amb una gran espasa clavada en mig del llom.
Tot i que resta immòbil per sempre, no és mort, mireu com té l’ull ben obert, aguaitant, vigilant la ciutat.
Allà on el drac té el cor, que batega encara, allà on un dia brollà la sang vessada, hi ha la rosa. La Rosa representa la dona de la qual no en sabem el nom. La rosa és el present i el futur, és l’amor que estima la humanitat sencera.
Més avall les calaveres dels valents que un dia hi van lluitar. O potser les màscares de la festa que ha d’arribar?
Així de lluny, quan és matí i els llums de dins són apagats, al principal s’amaga entre els ossos de les víctimes del monstre, una gran papallona. De nit, encara s’aprecien millor els seus colors. De vegades, la papallona es torna rat penat, perquè la casa és dia i és nit, és vida i és mort. La casa és mite i realitat.
Entrem a l’interior de la cova, les parets ens mostren un espai intern modelat per l’aigua o potser és l’interior d’un animal? Pugem els esglaons i ens agafem a la barana de l’escala que és una columna vertebral que ens marca el camí arriscat i segur alhora que cal seguir.
Arribem al pis que ocupaven el matrimoni Batlló, òculs grans que deixen passar la llum i una magnífica llar de foc en forma de bolet ens acull càlidament, naturalment.
Ens aturem abans de passar la porta plena de color, ulls que ens miren intimidant-nos. Ulls que ens fan sentir vigilats.
A la gran sala, plena de llum, ens sentim com si transgredíssim aquell món que s’ha quedat quiet i a l’aguait perquè hi ha gent estranya. Sentim que quan sortim les portes es mouran, el sostre seguirà recaragolant-se, les parets mostraran el suau batec d’un cor gegant.
Un passadís ens porta a la part del darrera. Una altra sala gran, amb columnes que sembla que ens vulguin barrar el pas al pati.
Gotes d’aigua pengen del sostre perquè som dins una cova.
A fora estructures de trencadís i peces rodones ens mostren una versió acolorida de l’univers.
L’escala interior és l’interior del mar quan el sol l’entravessa, veiem barques enfonsades sota el suau lliscar de les aigües. Com més a munt més fosc, com més avall més clar, un mar capgirat per donar llum a la foscor.
Passem entre les costelles de la bèstia que ja fa temps que no es mou i arribem, finalment, al terrat.
Guaitem la pell blava i verda i de tants altres colors, una pell que sembla el reflex del fons marí. En el llom, peces petites semblarien caragols que recorren la cresta atrafegats, un darrer l’altre.
És dia de festa grossa. Els pallassos fan juguesca i llencen el confeti per tot arreu mentre riuen de tanta gent embadalida.
No, no hem parlat d’arquitectura, sinó d’una casa màgica, una gran escultura en mig de la ciutat, una escultura per passejar-hi, per viure-hi, construïda per un geni a qui mai agrairem prou el seu llegat. Quina meravella i quin privilegi!
Muntatge gràfic: Xavier Cáliz