Ençà i enllà

Hortes a contracorrent

Si bé la de València n’és l’exemple més notable, l’horta forma part del paisatge històric de la Mediterrània, un territori solcat per séquies mil·lenàries —ara en perill— gràcies a les quals les terres àrides han esdevingut productives. Oriola, Elx, Alacant o el Parc del Llobregat són només alguns exemples d’hortes periurbanes que ara són reivindicades per la seua importància en l’assoliment d’una certa sobirania alimentària.  

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El petit municipi de Potries esgota les setmanes que li queden de ser la capital cultural del País Valencià. Ho és des del passat abril, quan la Conselleria de Cultura li va atorgar aquest reconeixement. La distinció ha servit per reforçar la Ruta de l’Aigua, una passejada enfocada als turistes que travessa el ric patrimoni hidràulic d’aquest municipi de la comarca de la Safor. Un pou públic, el vell llavador, el llit del Serpis, el partidor d’aigües de la Casa Fosca, l’antic molí d’Aynat... són alguns dels atractius d’aquest circuit que té un obvi objectiu turístic però que també, i sobretot, vol conscienciar sobre la importància d’un patrimoni que en altres indrets ha quedat en desús. L’Ajuntament en fa bandera i, de fet, va organitzar l’estiu passat unes jornades en defensa de les hortes històriques valencianes que van tenir molt de ressò i que va finalitzar amb la signatura de la Declaració de Potries, un document que, entre més, exigeix la protecció de totes les hortes històriques valencianes i les infraestructures que els són pròpies. 

Aquest és, tanmateix, un debat que ve de lluny i que confronta dues opcions de reg: el reg tradicional —a manta— i el reg per degoteig. Per als partidaris d’aquest últim, el primer balafia recursos i és insostenible; per als partidaris del primer, el reg a degoteig té menys beneficis que el primer. “Aquest és un debat obert entre els especialistes però que van guanyant els partidaris del degoteig”, explica Carles Sanchis, professor de la Universitat Politècnica de València i membre del Centre Valencià d’Estudis del Reg. De fet, el sistema de degoteig ha guanyat la partida institucional: el 1994, després d’un any de sequera fortíssima, es va aprovar el Pla Director de Modernització de Regadius, que apostava per substituir el reg per inundació pel reg per degoteig. Des d’aleshores, les diferents iniciatives institucionals, sota l’argument de l’històric dèficit hídric de la Península, han seguit aquella inèrcia. “La prioritat del reg per degoteig s’ha pres com un dogma inqüestionable. Però s’ha de tenir en compte que el sistema de reg a manta té beneficis mediambientals de tot tipus: per a la fauna acostumada a viure-hi; o perquè fa possible que l’ambient estiga més humit, entre més beneficis”, explica l’ambientòleg Ismael Aznar, natural de Potries, qui lamenta que a l’hora de potenciar el reg per degoteig no es tinguen en compte tots aquests paràmetres. 

Aquesta controvèrsia no és aliena als nombrosos exemples d’horta periurbana que es poden trobar a la Mediterrània. Al capdavall, els sistemes de reg i canalització, d’origen àrab, han configurat el paisatge mediterrani. Sense ell no s’entendria el país tal com és a hores d’ara. “El regadiu ha jugat un paper fonamental en la història del Mediterrani. No sols ha contribuït de manera decisiva al desenvolupament de l’agricultura en àrees de sòls pobres, sinó que ha fet possible la vida en regions més àrides”, exposa Antoni Furió, catedràtic d’Història medieval de la Universitat de València. En un territori de precipitacions escasses i torrencials, les diferents generacions des de l’època musulmana han hagut de domesticar l’aigua per posar-la al seu servei. Als llocs on es creen hortes, hi ha prosperitat i, per tant, esdevenen nuclis de població potents. “La ciutat va fer l’horta i l’horta va fer la ciutat”, resumeix Furió. 

Arreu del litoral mediterrani, doncs, trobem exemples d’horta, des d’àrees més reduïdes a altres que, com la d’Oriola o València, han esdevingut rebosts de les seues àrees d’influència. Aquestes en són les principals: 

 

Horta d’Oriola 

Vega Baixa

Considerada entre les sis zones de màxima riquesa paisatgística i d’horta de tot Europa per l’informe Dobris de l’Agència Europea de Medi Ambient, fou una font d’ingressos econòmics per a la població local fins als anys 50, dècada a partir de la qual el turisme i la construcció li prenen el relleu. Regada pel riu Segura, va reduir la seua extensió de forma notable durant l’etapa de la bombolla immobiliària. Segons dades de la Confederació Hidrogràfica del Segura, durant la primera dècada d’aquest segle, la superfície d’horta tradicional de les tres vegues del Segura va reduir-se en 8.781 hectàrees. El boom urbanístic i la construcció d’infraestructures han sigut les principals causes d’aquest descens. Recentment, les Corts Valencianes han instat el Consell ha redactar un Pla Integral de Protecció de l’Horta Tradicional de la Vega Baixa

 

Camp d’Elx

Baix Vinalopó

Dependent de la Confederació Hidrogràfica del Segura, amb més de 400 agricultors en actiu, el seu sistema de reg el conformen més de 200 quilòmetres d’aqüeductes excavats en la terra. El meló i la magrana són el producte estrela, si bé també hi és freqüent el cultiu de bròquil, carxofa, encisam i faves.  

 

Horta d’Alacant

Alacantí

Situada en el pla litoral al nord-est del perímetre urbà i organitzada a través del Sindicat de Regs de l’Horta d’Alacant, la seua àrea d’influència arriba als municipis d’Alacant, el Campello, Mutxamel i Sant Joan d’Alacant. L’aigua de regadiu procedeix de l’embassament de Tibi, de Villena i del Camp d’Elx i es distribueix a través d’11 séquies. En els darrers 20 anys ha viscut un procés de degradació molt intens. 

 

Horta de la Safor, Ribera del Xúquer, Palància i Castelló

Si bé aquestes han estat hortes històriques regades mitjançant el sistema de regadius tradicionals, la substitució dels herbacis pels cítrics ha provocat també el canvi cap al regadiu per degoteig.

 

Delta de l’Ebre

Baix Ebre

El reg del delta de l’Ebre s’organitza mitjançant la Comunitat General de Regants, una entitat amb 150 anys d’història. Els canals, séquies, regadors i canals de desguàs configuren un complet sistema de repartiment d’aigua. La superfície d’arrossars s’aproxima a les 20.400 hectàrees.

 

Parc Agrari del Llobregat

Baix Llobregat

Darrer espai agrari de notable extensió i productivitat dins l’àmbit metropolità de Barcelona, va registrar una important pèrdua del seu sòl agrari durant el procés d’industrialització que va viure la comarca entre els anys 1950 i 1975. Actualment té una superfície de 3.489 hectàrees distribuïdes en catorze municipis amb una població de 818.076 habitants. De la seua gestió se n’encarrega el Consorci del Parc Agrari. Entre les iniciatives que ha engegat es compta la creació del distintiu Producte Fresc del Parc Agrari, amb el qual s’identifica un territori productor de fruites i verdures gestionat de manera integral. 

 

Són, tots ells, exemples de la pervivència d’un ecosistema agrari que a hores d’ara situa alguns dels territoris de la Mediterrània en una posició més propícia per aproximar-nos a la desitjada sobirania alimentària. De fet, cada volta són més les institucions que reclamen el reconeixement d’aquests territoris tan fèrtils. Intervegas, un col·lectiu que agrupa hortes del conjunt d’Espanya, ha llançat una campanya on reclama l’aprovació d’una llei d’àmbit estatal de protecció dels sòls d’alt valor agrològic i de sòls d’interès agrari. El Consell Agrari Municipal de València s’ha sumat a la campanya. 

No tot, però, són flors i violes. A Potries aquest 1 de gener va deixar de fluir aigua per les séquies. Així ho va decidir la Comunitat de Regants del Riu Alcoi i així ha estat, a pesar de l’oposició fèrria de l’Ajuntament, que tem que la desaparició d’aquesta modalitat de reg comporte la degradació de la infraestructura hídrica que ells tants anys fa que promocionen. Perquè, com diu el catedràtic d’història medieval, Antoni Furió, “abandonar les hortes i les seues infraestructures, deixar-les que moren lentament, és com perdre una part de la nostra identitat, com deixar de ser una mica valencians”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.