Els crítics

La monstruosa redempció de Nicole Kidman

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una pel·lícula no pot anar bé de cap de les maneres si no et creus la protagonista. En el cas de Destroyer (Karyn Kusama, 2018), amb l’afegit que la pel·lícula se sustenta i es construeix al voltant d’aquesta única protagonista, Erin Bell, convertida en el pal de paller on tots els drames van confluint, de sotrac en sotrac, a cop de redempció, ressaca i brutor. Res no pot anar bé si Nicole Kidman és l’encarregada d’interpretar una policia en decadència física i emocional, devastada per dins i per fora, ronyosa en higiene i actitud, amb una tendència excessiva a l’alcohol i a l’autodestrucció, amb una vida familiar feta miques i amb un tèrbol assumpte del passat per resoldre. Amb una capa de fals greixum a la cara, per dissimular la perfecció de bisturí i amb la intenció de dibuixar-hi taques i arrugues, de fer solcs a la pell, de fer-nos creure que podria ser veritat.

No ho és, de veritat. I aquest és un dels grans errors del darrer film d’una directora que intenta des dels inicis subvertir els rols femenins de gènere i que va ser capaç d’enlluernar amb la seva darrera obra, La invitación —millor pel·lícula al Festival de Sitges 2015—, una història molt més hipnòtica, inquietant i juganera que aquesta, que necessita passar pel sedàs de la convencionalitat de Hollywood per arribar-se a creure algú. Construïda a partir de dos plans temporals, Destroyer mostra, en primer lloc, la història de venjança, alcoholisme i redempció d’Erin Bell, una agent erràtica i extravagant del cos de policia; en segon terme, el flashback dels primers anys al cos, quan va ser una agent infiltrada en una perillosa banda de delinqüents que actuava al desert de Califòrnia. Una incursió al món de la màfia, amb lleis pròpies i droga, amb la perversió de ser els amos d’un món, però també esclaus d’una moral indiscutible en el microcosmos de robatoris i absència de lleis.

Anys després del “gran cop”, el passat torna a Bell quan el líder d’aquella banda apareix de nou per donar senyals de vida, de manera que activa els ressorts d’uns dies que turmenten, a foc roent, i la fan protagonista d’una deriva vital repulsiva, obsessionada a posar fi a tot allò que no va saber (o poder) tancar quan tocava. El gran problema del film, passats els primers minuts de situació i de curiositat per saber què passa i com es podrà resoldre, és que es construeix a partir d’un càlcul excessiu: tot sembla postís —a més d’un maquillatge tan delirant com inversemblant—, innocu, insípid, no creïble. De principi a fi, amb una història feta a cop d’estratègia, amb una fórmula que sembla extreta d’un manual ple d’apriorismes. Li posem uns quants cops d’efecte a la trama, acció i bales, una actriu del panteó d’estrelles histriònicament desmillorada i convertida en l’amplificador d’uns monstres interiors, alguns personatges truculents més i la gota necessària de drama familiar, i ho encarem tot a l’inevitable twist final. Però això no funciona.

No hi ha camins predeterminats que et portin a l’èxit, ni que et facin partícip del bon cinema, malgrat que Destroyer sigui una pel·lícula que neix amb una intenció d’impacte clara i encomiable. Una pel·lícula, però, que arriba a tenir el resultat d’una història gastada i allunyada de la transgressió que el cartell i l’ambició pressuposen.


Destroyer
Direcció: Karyn Kusama

Títol estrena: Destroyer. Una mujer herida
Estats Units, 2018
Durada: 123 minuts
Guió: Phil Hay i Matt Manfredi
Fotografia: Julie Kirkwood
Música: Theodore Shapiro
Repartiment: Nicole Kidman, Sebastian Stan, Tatiana Maslany, Toby Kebbell, Scoot McNairy
Gènere: Thriller


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.