País Basc i Catalunya, un mirall capgirat

2006. Les bales d'ETA s'han pres un descans. Tot i que la treva serà dinamitada pel sector més dur de l'organització armada, fa un any que el lehendakari Juan José Ibarretxe ha fracassat en la seua proposta de traçar un full de ruta cap a la independència. El parlament espanyol l'havia rebutjat en una votació que deixa una trista lliçó per a tots els futurs processos independentistes: pactar una sortida amb l'Estat espanyol sembla impossible.

Aquell mateix any, però, Catalunya trenca els esquemes. Sense saber el que esdevindrà després, l'aleshores Govern català integrat pel PSC, Esquerra i ICV-EUiA impulsa una reforma de l'Estatut d'Autonomia. Un text que, malgrat ser aprovat al parlament català, és recusat a Madrid pel PP. La sentència posterior desencadenarà una reacció civil i política que impulsa un moviment sobiranista que ben prompte es transformarà en independentista. La fi del terrorisme al País Basc l'any 2011 i els pocs avanços en la construcció d'una societat post-ETA, esdevenen en un obstacle per a l'independentisme basc. El debat nacional perd progressivament en favor de la confrontació clàssica entre esquerra i dreta. I més després de la jugada fallida d'Ibarretxe.

L'any 2006, per tant, esdevé com a punt d'inflexió. Si el País Basc sempre s'havia considerat un mirall per als partits nacionalistes a Catalunya, l'adéu a la violència d'ETA i el naixement d'un moviment civil independentista que empeny als partits polítics catalans capgiren la situació. Les forces catalanes sobiranistes abandonen la seua obsessió de mirar sempre cap al País Basc -basquitis, s'anomena- i tracen el seu propi full de ruta. Un procés que és l'enveja, especialment, de l'esquerra abertzale i dissimuladament del PNB.

A diferents velocitats

Amb Catalunya xafant l'accelerador per tancar el seu procés cap a la independència a meitat del 2017, el País Basc, després de l'experiència del full de ruta d'Ibarretxe, s'ho pren amb molta més calma. Tot i que el president del PNB, Andoni Ortuzar, va afirmar en una entrevista a Catalunya Ràdio que «són un força independentista», els ritmes marcats per l'actual lehendakari jetzale, Íñigo Urkullu, són més lents i contemplen aquesta meta en un horitzó força llunyà. Als seus plantejaments no en parlen encara de dret a decidir, sinó que aposten per un «nou estatus» per al País Basc.

«El punt final per al PNB són les urnes, com passa a Catalunya. Però no ens trobem al mateix escenari. Al País Basc, s'ha de resoldre assumptes com la pau i la convivència. Les ferides encara estan per tancar», va dir Ortuzar, deixant clar que fins que no cicatritzen els efectes del terrorisme d'ETA no hi haurà benzina per poder arrancar el cotxe del dret a decidir. Al contrari que a Catalunya, on s'ha posat la quinta marxa cap a la independència, tot i haver-hi corbes destacades a la carretera.

«La tendència ha experimentat un tomb. L'efecte de la fi de la pressió a l'Estat a través de la via armada i la gestió d'una societat post-terrorisme han desplaçat el debat identitari, mentre que a Catalunya s'ha iniciat un procés pacífic cap a la independència. Les tornes han canviat», apunten Mikel Gómez i Oliver Gómez, consultors polítics bascos. «La basquitis de l'independentisme català, malgrat tot, s'ha superat. Ara és l'esquerra independentista basca qui mira enamorada el procés a Catalunya. L'anècdota que cada vegada més grups bascs facen versions en català, és un símptoma de com s'ha capgirat la situació», rematen.

L'enamorament 'abertzale'

L'intercanvi de paper entre el País Basc i Catalunya ha provocat que l'esquerra abertzale s'enamore del procés polític a Catalunya, tal com feia l'esquerra independentista catalana quan els bascos eren mirall dels catalans. «La situació s'ha capgirat, i, especialment, ha ocorregut a un sector de l'esquerra abertzale que havia apostat decididament per vies pacífiques -des de sempre-, o a partir de determinats moments», explica Jordi Muñoz, investigador i doctor en Ciència Política per la Universitat de Barcelona, que indica: «Es percep el cas català com la mostra que es pot avançar cap a la independència i fer créixer el suport social a la independència mitjançant vies pacífiques».

Els elogis del candidat inhabilitat d'EH Bildu, la marca que aixopluga tota l'esquerra abertzale, Arnaldo Otegi, al procés català i les seues crides al PNB i a Elkarrekin Podem per a construir un bloc sobiranista en favor del dret a decidir del poble basc, són la mostra com, després d'un escenari on s'han acabat els trets i els segrests, l'esquerra independentista mira cap a Catalunya buscant un referent. «L'esquerra abertzale té a Catalunya com a referent. Però observa com la ciutadania basca no està en aquest estadi encara. El debat sobre qüestions socials és molt més important ara al País Basc que no pas l'identitari», raonen els consultors polítics.

L'enamorament de l'esquerra abertzale amb el procés contrasta amb l'actitud del PNB. «No crec en la unilateralitat. Aposte per la bilateralitat amb l'Estat espanyol. No es pot crear un Estat independent dins de la Unió Europea de la nit al dia», va proclamar el lehendakari Íñigo Urkullu, posicionant-se en contra de la fórmula catalana per caminar cap a la independència, tot i compartir l'esperit del procés.

Junts pel Sí, versió basca

Amb diferents posicions sobre quins són els ritmes per aconseguir la independència i allunyat el focus polític de temes identitaris, la possibilitat que amb uns bons resultats EH Bildu i PNB sumen per forjar un govern sembla bastant improbable. «L'aposta del PNB no és un procés sobiranista a la catalana. Ha donat moltes mostres d'això i, per tant, és lògic que el pacte que consideren més probable no siga amb els independentistes, sinó amb els socialistes», assenyala Muñoz.

Tot i que el debat encara no albira un possible Junts pel Sí post-electoral al País Basc, Ortuzar va demanar a EH Bildu que aclarira si «són més Esquerra o més la CUP», fent referència a l'actitud més possibilista d'Esquerra en contraposició als posicionaments més durs dels anticapitalistes. «Si la seua posició fos la d'Esquerra, el pacte seria molt més fàcil», va deixar caure.

Una porta oberta, però, que apunta a la pluralitat que regna a EH Bildu. «Tot i que hi ha un pes important de Sortu (la marca hereva de partits de l'esquerra abertzale, diguem-ne, més dura com ara Herri Batasuna i Acció Nacionalista Basca), la coalició compta amb formacions com Euskal Alkartasuna, que seria similar a Esquerra, o Alternatiba, una escissió d'Ezker Batua-Berdeak, també més semblant als republicans», il·lustren els dos consultors polítics bascos.

«EH Bildu, en certa mesura, ocupa els espais d'Esquerra i de la CUP. Sí que és cert que el pes relatiu de Sortu és molt important i això potser ho fa més complicat, però em fa l'efecte que ara com ara és sobretot el PNB qui no hi està interessat», afirma Muñoz. Minuts després d'expressar aquelles paraules Ortuzar, Otegi va contestar al president dels jetzales així: «Estaria bé que el PNB decidira si és Unió o Convergència», contraposant l'aposta de l'actual Partit Demòcrata Català per la independència amb la defensa d'un catalanisme moderat i conservador sense ruptura amb l'Estat Espanyol que preconitza la formació liderada durant molts anys per Josep Antoni Duran i Lleida.

L'enfrontament polític i per l'estratègia a seguir entre ambdues formacions impossibilita, de moment, la posada en marxa d'un procés a la catalana. Però trau a la llum com Catalunya s'ha convertit en el mirall del sobiranisme basc, marcant en certa manera la seua agenda política. Fins i tot, i malgrat les diferències, en la participació de l'espai lligat a Podem o no al bloc en favor del dret a decidir. L'independentisme català s'ha espolsat la basquitis de sobre i ara traça la seua pròpia via. L'esquerra abertzale, en canvi, pateix ara de catalanitis. El mirall s'ha capgirat.