“Hem arribat a un punt en què només [...] els coixos i els escrofulosos, els esguerrats i els mutilats, els estúpids, els idiotes, els ineptes i tots aquells que són incapaços de dur a terme qualsevol altra activitat es giren cap a les lletres.” Aquesta és la conclusió brutal a què va arribar Leon Battista Alberti (1404-1452), de qui el seu biògraf, Raphaël du Fresne, va escriure (1651): “No és possible discernir si va ser millor com a poeta que com a orador, si va escriure millor en llatí que en toscà, si va ser millor en les ciències pràctiques que en les especulatives, o si parlava amb més energia de les coses sublims o, amb més gràcia i atractiu, de les regulars”. Per això, té interès veure com aquest crac de les lletres raonava aquell comentari.
Els avantatges
i desavantatges
de les lletres
Leon Battista Alberti
Traducció d’Alejandro Coroleu
Adesiara, 2018
185 pàgines, 4 euros
De fet, l’autor entén per “lletres” tot el que exigeix estudi i reflexió —literatura, dret, filosofia etc.— i creu que no hi ha res més valuós que l’estudi i la reflexió. Però entén que alguns en fugin en adonar-se que l’ofici de les lletres els barra l’accés a les tres coses que més desitgen els homes: els plaers, les riqueses i els honors. A això dedica el llibre.
Quan parla dels plaers subratlla que l’estudi és incompatible amb una adelerada cobejança de plaers. Un tòpic. Però el que fa interessant el text és que subratlla, com a causa de la marginació social, l’aïllament a què els sotmeten els rics —i les dones— perquè ell no és prou poderós, ni prou alegre, ni prou guapo. Diu, “[observeu] amb quina pal·lidesa, amb quina tristor, amb quin cos minvat i gairebé abatut, surten [els estudiosos] de la presó diària d’escoles i biblioteques!”.
Però hi ha més: l’home de lletres no pot ser feliç per quatre raons i aquestes gens tòpiques: perquè se li exigeix que, ja que es dedica a les lletres, esdevingui, si més no, un divo de la intel·lectualitat; perquè molts se li abraonaran si comet algun error; perquè l’estudi l’aclapararà amb la consciència del molt que ignora; i perquè les disciplines científiques l’exclouran per superficial. Excel·lent però potser li falta, només, advertir de la nociva incidència dels gestors culturals.
A l’enriquiment dels homes de lletres hi dedica moltes planes però totes tenen la mateixa orientació: aquest home reflexiu estudiós no ha de buscar la riquesa però, si la busqués, tampoc no la trobaria. En aquest punt, consulta els amics i en dedueix una estadística: de cada mil homes dedicats a les lletres, només tres, a partir dels quaranta anys, potser tindran l’oportunitat d’enriquir-se. Fins a la quarantena hauran de viure a costa “dels béns dels pares i dels avis”. Nihil novum sub sole. Aquestes penúries són conseqüència de la col·lisió entre els pocs ingressos —excepte els notaris, els metges i els advocats que, sovint, són més astuts que honestos— i les nombroses despeses, començant pel fet de “comprar llibres i aplegar-ne més i més”. El lector farà bé de no aturar-se gaire en les seves lamentables reflexions sobre els casaments profitosos. Excepte, en tot cas, que s’interessi per la mentalitat de l’època.
Per fi, quan parla dels honors, la tercera gran aspiració humana, Alberti treu l’artilleria pesant i reben els soldats, els polítics i els ignorants, però sobretot els rics. Diu que diuen: “amb només una moneda obtindré l’equivalent al que ells han obtingut en tres dies i tres nits de vetlles”. Displicència i ignorància d’una sola tacada. Alberti remata la feina amb dues punyalades finals: les arts humanistes estan plenes d’incompetents i aquests estudis han entrat en decadència. Diana. El text, dedicat al seu germà i escrit com una oratio, es publicà en llatí el 1499, en italià el 1568 i, darrerament, s’ha traduït al castellà, a l’anglès i al francès. L’edició d’Alejandro Coroleu és la primera que s’ha publicat en català i mereix ser llegida.