PAÍS VALENCIÀ

Un Estatut en temps de Vox

La reforma de l'Estatut valencià que preveu un blindatge de les inversions de l'Estat en funció de la població queda aprovada de forma definitiva a les Corts amb els vots favorables de tots els grups excepte Ciutadans, que ja s'hi havia abstingut al Congrés i el Senat. Aquesta és la crònica d'una minijornada històrica.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Si hem esperat vuit anys, podem esperar cinc minuts”, diu el president de les Corts, Enric Morera, abans de procedir a la ratificació definitiva de la reforma estatutària valenciana iniciada en març de 2011. A l’hemicicle falta Isabel Bonig, la presidenta del PPCV, que s’hi ha absentat momentàniament. A diferència del que és habitual, en aquest cas hi accedeix pel corredor central, que separa els bancs dels grups de l’oposició i d’aquells que donen suport al Govern. L’acompanyen l’alcaldable del seu partit a València, María José Català, i el jove però inquiet Juan Carlos Caballero, que s’ha passat la legislatura escridassant des de la darrera filera de la Cambra com si es tractara d’un caçador votant de Vox qualsevol.

Quan el trident popular irromp a sala, tothom li aplaudeix de valent, com no passava des dels temps en què l’imputat Francisco Camps descendia les escales que el duien de la majoria absoluta celestial on residia al fang de les sessions de control parlamentàries en què havia de capbussar-se, per llei, un parell de vegades cada mes. Si Bonig no resulta investida presidenta de la Generalitat després dels pròxims comicis, almenys sempre podrà conservar aquest reconeixement institucional.

Els bidells tanquen les portes de l’hemicicle i Morera recorda la importància de la votació. Cal majoria qualificada, 66 vots com a mínim, perquè la disposició addicional que ha de blindar les inversions anuals de l’Estat al País Valencià siga una realitat. Al capdavall, l’Estatut no es vota cada dia, ni cada mes, ni cada lustre. “Comença la votació”, diu, i els diputats dels diversos grups encarregats d’indicar amb un, dos o tres dits quin botó han de prémer els seus companys, alcen el braç com si estigueren a la plaça d’Orient. O, en versió contemporània, a la de Colom.

De sobre, el marcador s’enllumena i mostra una golejada encara més humiliant que la del Barça la nit anterior al Santiago Bernabeu: 83 vots a favor, zero en contra i vuit abstencions. Vuit taquetes de color taronja enmig d’un oceà verd. Tot seguit, els 83 diputats que han validat la reforma aplaudeixen drets mentre els vuit abstencionistes –el grup de Ciutadans– romanen asseguts, acovardits a un cantó de la sala. Els quatre exdiputats de la formació –ara no adscrits– que seuen darrere seu evidencien, sumant-se a l’ovació general, la magnitud de la fractura ideològica. El diputat de Compromís Josep Nadal, molest perquè no s'ha convocat el referèndum que en teoria tocava, vota a favor i s'absenta de l'hemicicle en el moment dels aplaudiments com qui va a un casament i corre de pressa quan arriba el moment de l'arròs. 

Per què sí i per què no

Cada grup disposa de quatre minuts per tal de justificar el sentit del seu vot. El no adscrit David de Miguel, en nom dels quatre ex de Ciutadans que ara s’autodenominen Agermanats, es felicita per la “conjura” de la pràctica totalitat dels grups parlamentaris perquè, “governe qui governe, els valencians no resulten discriminats novament”. “Vénen temps difícils”, alerta De Miguel, “hem de ser capaços d’aturar els afanys recentralitzadors”. “Ni un pas enrere davant tots aquells que volen acabar amb l’autogovern”, proclama des de la trona com si es tractara d’un revolucionari rus al Palau d’Hivern. “Ahora tú”, hauria pensat Albert Rivera –parafrasejant la cançó de Malú– si haguera escoltat el breu discurs del seu excorreligionari. Després de l’evolució ideològica de la parella formada per Carolina Punset i Alexis Marí, exsíndics del partit, les paraules tan reivindicatives de De Miguel gairebé s’emmarquen en la retòrica de Compromís. I és que, abans de concloure, fins i tot s’ha referit a les manifestacions multitudinàries dels anys de la Transició, quan tot es podia fer perquè tot semblava possible. Un ciutadà ben il·lustrat, David de Miguel.

A continuació justifica el seu vot Toni Subiela, qui era company seu a Ciutadans. “Aquesta disposició addicional no ens durà ni un euro”, lamenta alhora que compara el País Valencià depauperat amb els privilegis del País Basc, un sistema foral que abomina per complet. Al jefe Rivera, els únics concerts que li agraden són el de la seua cantant predilecta. “Ens diran centralistes, però entre el centralisme i les fronteres que pretenen aixecar alguns, hi ha un terme mitjà: el de la solidaritat entre territoris”, enuncia Subiela. “Alguna gent, però, té la mirada molt curta i només veu d’Oriola fins a Morella, o com a molt, fins els Pirineus i les illes Balears”, sentencia. Sens dubte, la dreta valenciana té molt més interioritzat l’esquema mental dels Països Catalans que l’esquerra i el nacionalisme autòcton. Ni Joan Fuster hi feia tanta referència.

Des de la punta meridional del país que és Callosa de Segura i l’altre extrem ideològic de Subiela, Antonio Estañ agraeix que la reforma pose fi al “menysteniment històric als valencians”. El síndic de Podem, filòsof de carrera i filosòfic de mena, parla de la “profecia autocomplerta” de Ciutadans que evoca el “nucli irradiador” de l’excompany però encara company Íñigo Errejón. Estañ opina que mentre Ciutadans assegura que la reforma no durà més inversions, aquest partit sí que es posiciona a favor d'unes altres inversions més qüestionables, com la del macrocentre comercial Intu Mediteráneo, que Podem rebutja de ple. Amb el retrovisor, Estañ apunta que la reforma en qüestió havia decaigut diverses vegades com a conseqüència de les successives convocatòries electorals a Espanya, i que de ben poc no hi ha tornat a decaure enguany.

Al seu torn, Fran Ferri, de Compromís, també llança un poal de memòria històrica sobre la reforma estatutària que s’acaba d’aprovar: “Que l’alegria d’un dia no tape la vergonya dels vuits anys esperant-la”, subratlla. Trens de rodalies, corredor mediterrani, economia competitiva, inversió cultural… El reguitzell de causes que poden eixir-ne beneficiades és tan extens com l’imperi espanyol en què no es ponia el sol. Amb perdó. “Ens hem cansat de ser menys que la resta”, exclama tot just abans d’assegurar que la reforma “no és com el programa electoral de Ciutadans, sinó d’obligat compliment”. Els de Toni Cantó fa setmanes que diuen que la reforma és un “engany”, un mot que a Ferri li serveix per aplicar-lo a la posició de Ciutadans al llarg de les negociacions: “Un engany és signar una esmena i que tohom hi vote a favor excepte tu”, ha asseverat en referència a l’esmena acceptada per tots els grups gràcies a la qual Ciutadans també es comprometia a posicionar-se a favor de la reforma. Però llavors van trucar de Madrid. Els particulars “homes de taronja” de Ciutadans, que són tan sinistres com els que ordenaven rescats bancaris multimilionaris.

Amb el seu to didàctic de costum, el socialista Manolo Mata també ha explicat que la “clàusula de salvaguarda” aprovada aquest dijous suposa un “avanç espectacular”, ja que només forma part de dos estatuts més: l’andalús i el català. “Un avanç de conseqüències irreversibles”, diu Mata, qui tampoc no perd l’oportunitat de deixar caure la seua píndola preelectoral, tot manllevant el llenguatge de l’oposició a Pedro Sánchez en recordar la “coalició estranya” integrada “pel PP, Ciutadans, els independentistes catalans i els amics d’ETA” que ha impedit l’aprovació dls Pressupostos Generals de l’Estat. Uns comptes públics que preveien una inversió rècord al País Valencià: 1.400 milions d’euros. Mata insisteix que el risc d’una “recentralització” és “real” i emfasitza que PP i Ciutadans són “aliats dels qui volen liquidar les comunitats autònomes”, en referència implícita a Vox.

Per últim, Bonig, la vehement Isabel Bonig, que no està per a bromes ni per a ironies de cap mena, li etziba a Mata que ella mai no es fotografiarà al costat d’Arnaldo Otegi, “com sí que ha fet la secretària general dels socialistes bascos”. Tampoc no perd l’ocasió de deixar clar que Sánchez no ha fet res per reformar el sistema de finançament, que podria representar el gran avanç per als valencians, i treu de l’hemeroteca unes frases d’Enric Morera en 2011, quan menystenia la rellevància d’una reforma que considerava insuficient. Un nyap. El ben cert és que, vuit anys després, mentre escoltava les seues paraules projectades des del passat, Morera assentia com qui escolta Séneca. I perquè no en queden dubtes, Bonig encara té temps de llegir unes paraules de Luis Lucia, el líder de la Dreta Regional Valenciana en temps de la Segona República que va afirmar que el territori valencià podia sobreviure com a territori autònom, separat d’Espanya, però que “cap patriotisme no s’ha posat més a prova que el dels valencians”.

Bonig brinda per la reforma, un “triomf” i un “orgull” per a tots els valencians, “fins i tot per aquells que no hi han estat d’acord, als quals sempre respectaré”. Una mà estesa a Ciutadans pel que puga venir. Bonig tanca el debat amb un “reconeixement especial a qui va impulsar la reforma: Francisco Camps”. La persona que recentment li havia suplicat ser el candidat del PP a l’alcaldia de València i que aquesta mateixa setmana, a la seua enèsima compareixença a una comissió d’investigació de les Corts, va dir que es trobava en forma per a una campanya electoral. Sempre li queda l’opció de Vox, que encara busca candidats. I derogar, per què no, la reforma estatutària que ell mateix va propugnar en temps de José Luis Rodríguez Zapatero.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.