Entrevista a Joan Carles Ventura

«Si no ens ho preníem amb humor negre, cafre i àcid, pegaríem foc a tot»

Joan Carles Ventura (Sueca, 1978), professional de la televisió amb una complida trajectòria, ha entrat amb el peu dret en la literatura amb el seu debut, la vibrant novel·la ‘Camins dubtosos’,  publicada en la col·lecció Crims.cat. Fa unes setmanes, a més, es va adjudicar el premi Agustí Vehí Vila de Tiana per ‘Em diuen fletxa’. Un autor que aprofundeix en el punt festiu i singular del gènere negre fet al País Valencià. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—No és senzill irrompre en l’escena literària debutant en Crims.cat i afegir després l’Agustí Vehí de novel·la negra, que dóna dret a tornar a publicar en  la mateixa col·lecció.

—Estic molt sorprès i pagat, és una manera fabulosa d’eixir del calaix. Més satisfet no puc estar, però no ha estat senzill: he tardat molts anys a veure una novel·la publicada, comprovar que això que feia en la solitud del meu estudi li interessava a algú més. És especialment important haver publicat la meua primera novel·la a Catalunya, allà on els índexs de lectura són més elevats i on la literatura en la nostra llengua està prou més normalitzada.

—Vostè és guionista, el món de l’escriptura no és una novetat.

—Són registres molt diferents. La novel·la requereix una planificació a llarg termini molt més elaborada i sofisticada del que és el guió de batalla de programes. I quan he fet ficció ha estat per fer gags d’humor, és una estructura més senzilla que la de la novel·la, que requereix un procés més treballós.

Camins dubtosos és un compendi del que els estudiosos marquen com a trets de la novel·la negra feta al País Valencià: el maneig sense prejudicis de l’idioma, personatges singulars i un ús de l’humor no tan present a les novel·les fetes a Catalunya.

—Ara estic llegint una novel·la de Margarida Aritzeta, Rapsòdia per a un mort, i li veig també el punt d’humor i el dialectalisme. Ella fa parlar a un gitano de Tarragona, la qual cosa és prou interessant. I dos mallorquins com Sebastià Bennasar i Maria Antònia Oliver també fan ús de l’oralitat. Hauria de ser normal en qualsevol llengua que té dialectes. Pel que fa a l’humor, és inherent: ens han passat tantes coses que, si no ens ho agafàrem amb una mica d’humor cafre, negre i àcid,  pegaríem foc a tot. Pel que fa als personatges singulars, són la sal de la novel·la. Personatges que el lector vulga viure amb ells.

—Té avantatges ser valencià des del punt de vista literari?

—Ara com ara, és un plus. La novel·la beu molt de Ferran Torrent, dels primers llibres però, sobretot, per la temàtica, de Societat limitada i Espècies protegides. És un gènere que no s’hauria d’haver perdut mai, perquè pot arribar a uns sectors que poden veure-hi reflectida la idiosincràsia valenciana i la literatura que fem ací.

—La corrupció és una temàtica que té teca per a molt de temps o està arribant ja als seus límits?

—Crec que hi ha teca per molt de temps. Cada dia apareixen coses noves. I la gent jove no recorda històries com la visita del papa Benet XVI a València, no sabrien dir-te quan va passar, els queda molt lluny. Com ara el govern de Zaplana. De merda valenciana, n’hi ha per a donar i vendre. I de l’espanyola, més encara, perquè això de Villarejo dona per a molt. El gran producte de masses ara són les sèries, però en  literatura hi ha molt per contar. Ací ja sabem que la gent és molt desmemoriada en general. 

—La música és un ingredient central de la novel·la. I quan es fa el llançament ja n’hi ha fins i tot una llista de Spotify. 

—El tema de les cançons va ser un dels primers motors de la novel·la, volia fer un llibre interactiu, multimediàtic, una cosa moderna. Quan es va començar a gestar, fa molts anys, pensava que el llibre aniria acompanyat d’un CD que no voldria publicar ningú. Fins i tot l’escriptura tracta de seguir el ritme de les cançons, no sé si ho he aconseguit. 

—La novel·la té una estructura polifònica, amb multitud de veus: joves sense rumb, mafiosos, prostitutes, empresaris corruptes... Això li atorga un ingredient extra de complexitat a l’hora d’escriure.

—Sí, perquè has de saber moltes coses,  conèixer el terreny que trepitgen. Alhora, és divertit treballar amb totes aquelles veus, però també és difícil planificar qui parla en cada capítol. Per això el recurs als diàlegs teatralitzats, que et permet donar veu a tots els actants de la història.

—A mi em semblaven fragments més guionitzats que teatralitzats.

—Tens raó. El recurs està agafat d’Els nus i els morts de Norman Mailer. La novel·la té un aire experimental, he posat tot allò que m’agradaria veure en una novel·la i que va més enllà de la simple narració. 

—Hi ha, de fet, una recerca estilística. Està tot inventat, però has de tractar de fer coses diferents, com ara el narrador caòtic, que té gràcia.

—Jo volia fer el que volia fer. Un narrador que es fica en tot, però no a la manera omniscient, sinó de vegades inversemblant. Camins dubtosos  no es podia contar d’una manera que no fora apedaçada i polifònica. I també hi havia el rotllo aquell de començar el capítol amb la darrera frase de l’anterior, que era un repte. Espere haver transmès que m’he divertit fent-la.

—No estic segur que siga bo, però en una novel·la amb tants personatges humans el lector li agafa una estima especial a La Ponderosa, que és un vehicle.

—La Ponderosa és el vehicle en el que viatgen els tres personatges principals i és molt important en els fets. És un cotxe amb nom, que es presenta com a personatge. El nom està basat en un vehicle amb el qual vam viure mil aventures els meus amics i jo. I l’arrancada d’uns amics a la vora de la mar, fumant canuts i mirant la lluna, és una imatge real. La metàfora d’uns joves que saben que no poden arribar a la lluna en cotxe però es pregunten fins on poden arribar.

Camins dubtosos
JOAN CARLES VENTURA
Alrevés, Barcelona, 2018
Novel·la negra, 315 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.