Els crítics

La veu poètica completa de Jaume Pérez-Montaner

Jaume Pérez-Montaner (l’Alfàs del Pi, la Marina, 1938), és un dels personatges centrals de la cultura en català de les darreres dècades, sobretot pel seu vessant com a poeta, una veu singular marcada pels avatars biogràfics que és recollida en la seua totalitat en ‘Defensa d’una forma. Poesia completa 1976-2018’, publicada per la Institució Alfons el Magnànim.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

D’alguna manera, amb la publicació de Defensa d’una forma, la Institució Alfons el Magnànim tanca el cercle que havia començat a traçar amb l’edició de l’obra poètica completa de Marc Granell (1953) i Josep Piera (1947). Pérez-Montaner és una mica més gran, no pertanyeria exactament a l’anomenada generació del 70 fixada a través de l’antologia Carn fresca (1974). No obstant això, el també professor, traductor i crític nascut a l’Alfàs del Pi, reconeixia en una recent entrevista en Plaerdemavida la proximitat temàtica a Granell, a qui va dedicar alguns poemes. “La meua manera d’escriure coincideix bastant amb la dels joves que havien començat a escriure en els 70, com ara [Salvador] Jàfer, [Joan] Navarro. I tota la gent inclosa en la generació del 70. Per això m’hi inclouen. Tot i que, cronològicament, jo hauria de ser d’una dècada abans”, reblava. 

Així i tot, “tinc coses que es poden relacionar amb els poquíssims poetes que escrivien en els 60, com ara la preocupació social”, afegia Pérez-Montaner. Comptat i debatut, com Granell o Piera, comença a escriure els seus primers poemes en castellà, composicions “fluixíssimes” que publica en la premsa d’Alcoi, ciutat en la la qual resideix de jove.

La trajectòria de Pérez-Montaner, però, té no poques singularitats. Llicenciat a València en Filosofia i Lletres, comença un activisme polític que el durà a la presó, l’any 1962. Després de complir la condemna i fer el servei militar a Sidi-Ifni, veu la dificultat de poder treballar a causa de l’estigma que el règim havia fet caure sobre ell. I ha d’emigrar als Estats Units amb la també escriptora i traductora Isabel Robles, la seua esposa. El periple nord-americà, fruit d’un exili econòmic però també ideològic, serà clau en la seua formació i, finalment, en la seua escriptura, una de les més amarades de referències i influències anglosaxones de la recent tradició poètica catalana.  

Al compromís polític —molt present en la seua poètica, des de l’inaugural Adveniment de l’odi (1976)— i el creuament de camins literaris, cal afegir l’impacte que provoca en un jove Pérez-Montaner el descobriment de Vicent Andrés Estellés. L’introductor va ser Joan Fuster, amic personal del poeta de l’Alfàs del Pi, testimoni fins i tot d’un dels atemptats a la casa de l’escriptor de Sueca. Estellés no sols és una influència: Pérez-Montaner va convertir el de Burjassot en un dels seus principals objectes de recerca acadèmica. 

Finament, també a Sueca va trobar el poeta un referent cabdal en la figura de Josep Palàcios, escriptor que el de l’Alfàs ha reivindicat també amb insistència i les petjades del qual són ben visibles sobretot en les seues proses poètiques.

Aquests pilars, complementats amb un coneixement exhaustiu de la tradició i un dens solatge lector, propi de l’excel·lent crític i professor que ha estat, li serviren per a construir un edifici poètic d’enorme solidesa. Un llegat poètic extraordinari que el volum publicat pel Magnànim recull quasi en la seua integritat —hi ha alguns poemes que Pérez-Montaner va decidir deixar fora— i que inclou un molt respectable i suggeridor apartat de composicions inèdites, poemes escrits entre 2017 i 2018. Una edició amb pròleg d’Antoni Martí Monterde, expert en literatura comparada i que ja es va fer càrrec del perfil que li va dedicar l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) amb motiu de la concessió del premi a la trajectòria Jaume Fuster, l’any 2014. Un col·lectiu, per cert, que Pérez-Montaner va presidir entre 1999 i 2007. Dominic Keown, d’una altra banda, una de les persones, juntament amb Robles, que millor coneix l’encaix de l’obra del poeta en la tradició anglosaxona, és l’encarregat de posar-hi l’epíleg.

La contextualització de l’obra de Pérez-Montaner és escaient, però el valor primordial de Defensa d’una forma és l’accés en un sol volum a la globalitat d’aquesta veu poètica cabdal. Una escriptura de vegades incòmoda, amb un punt aspre (“més profund que les roses hem plantat sota els / peus l’arbre de l’odi i la paciència”, escriu), que també sap mudar cap a la tendresa i la commoció quan aborda la temàtica amorosa o evoca persones i indrets, com ara els paisatges d’Oregon que tant el van colpir.

Una poesia sempre endreçada i elegant,  fins i tot quan es posa juganera, que barreja amb naturalitat i mestria tradicions diverses fins a crear un discurs propi, fet de lectures, sí, però també de talent. Aquell do indefinible que tan sols assenyala uns quants privilegiats.

Defensa d’una forma. Poesia completa 1976-2018
JAUME PÉREZ-MONTANER

Institució Alfons el Magnànim, València, 2018
Poesia, 379 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.