Exposició col·lectiva dels 33 finalistes del Premi de Fotografia 2020 de la Fundació Vila Casas
Museu Palau Solterra. Museu de Fotografia Contemporània. Fundació Vila Casas. Torroella de Montgrí
Fins al 22 de Novembre de 2020
Com cada any La Fundació Vila Casas convoca els seus premis dedicats alternativament a les disciplines de pintura, escultura i fotografia. Enguany ha correspost a la Fotografia, sent la guanyadora Sophie Köhler (Essen. 1977) amb l’obra El joven sin perla. El segon premi ha estat per Maria Alzamora (Ordis, Girona. 1992) amb Sense títol. En aquesta edició s’han presentat 373 artistes, dels quals 33 han estat elegits com a finalistes per un jurat format pel guanyador de l’anterior premi de Fotografia 2017 Álvaro Sánchez-Montañés; el col·leccionista Rafael Tous; la codirectora i cofundadora de la galeria d’art Bombom Projects, Joana Roda; la directora del Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats, Joana Hurtado, i quatre representants de la Fundació Vila Casas: Antoni Vila Casas, president; Antonio Sagnier, vicepresident, i els directors d’art Àlex Susanna i Glòria Bosch.
El primer premi està dotat amb 6000 € i una exposició individual al Museu Can Framis l’any 2021 i el segon premi amb 3000 €. Les obres premiades, juntament amb la resta de fotografies finalistes s’exposen actualment al Museu Palau Solterra de la Fundació Vila Casas, a Torroella de Montgrí. Una de les característiques del premi és que tant es pot presentar una fotografia com una sèrie de tres imatges, totes inèdites, com ha estat el cas de l’obra guanyadora.
Entre la fotografia i el cinema
Sophie Khöler va viure a la ciutat australiana de Melbourne amb motiu d’un intercanvi cultural per ampliar estudis d’anglès. El 1999 es trasllada a Barcelona on es forma en direcció cinematogràfica al CECC (Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya). Cursa el Màster en Documental de Creació per la UPF i un postgrau en Direcció de fotografia a ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) a Barcelona. Des de fa quinze anys es mou dins dels mitjans audiovisuals com ajudant de muntatge en la productora Lavinia i ajudant de direcció i càmera en llargmetratges. Tanmateix, compagina aquestes tasques amb la fotografia a la Fundació Colectania. Recentment va fer la foto de la pel·lícula La innocència que va obtenir el Premi Goya l’any passat.
L’obra El joven sin perla forma part d’una sèrie documental basada en el personal de vigilància dels museus barcelonins. El projecte no solament compta amb imatges, sinó també amb entrevistes amb auxiliars de sala del MACBA, el MNAC, la Fundació Tàpies i la Fundació MAPFRE, entre altres. La idea central és la de reflexionar “sobre l’impacte de l’art sobre un col·lectiu que dedica una gran part del seu temps i de la seva vida a vigilar-lo”. Aquesta reflexió també ens l’hem fet nosaltres diverses vegades, sobretot quan visitem els museus i sovint ens trobem sols en una sala on només hi ha el vigilant assegut o bé caminant. Aquesta soledat, només trencada per les obres que s’exposen, fa que mantinguem una conversa amb ell per consultar-li algun dubte que tenim. De fet, ens solen ajudar a entendre millor l’obra, bé perquè la coneixen en profunditat degut a l’experiència adquirida durant tants anys, o bé perquè posseeixen una formació universitària dins del camp de la Història de l’Art o de les Belles Arts.
La fotografia fa referència al quadre La noia de la perla del pintor barroc holandès Veermer de Delft. La sèrie que va presentar al Premi consta de tres parts; en dues es veuen les sales del museu amb la cadira buida on sol asseure’s el vigilant i al mig es troba el veritable protagonista: el vigilant de sala que, en aquest cas, treballa al MNAC. A l’esquerra veiem un fragment de La batalla de Tetuan, de Marià Fortuny, i a la dreta un autoretrat del mateix pintor. El fet que hi hagi una cadira en dues de les imatges obeeix a que un dels vigilants del museu li va comentar a Khöler que “quan anaven de viatge s’enviaven com una broma entre ells, fotografies dels seients dels vigilants en els museus que visitaven”. La figura del vigilant recorda, d’alguna manera, al personatge femení del quadre de Vermeer, ja que tenen la mateixa mirada, així com també coincideixen amb la manera de posar-se de costat observant atentament l’espectador.
El projecte va tenir una durada de dos anys i mig i va arribar a fer una quarantena d’imatges. El seu origen prové d’una conversa amb un guàrdia de seguretat de la Fundació Tàpies amb qui va parlar de la incidència que tenia l’art en la seva vida quotidiana. Per a Khöler, aquests espais d’art són un “un lloc de reflexió per trobar-te a tu mateix”. El projecte es podrà donar per finalitzat quan es publiqui el fotollibre.
Les sèries fotogràfiques de Maria Alzamora
La jove fotògrafa gironina Maria Alzamora té una amplia experiència en el camp expositiu, ja que des del 2012 ha mostrat els seus treballs en diferents ciutats, cas de Leeds, Figueres i Barcelona, entre altres. A banda de la fotografia es dedica al disseny gràfic i la il·lustració. La influència familiar ha estat important a l’hora d’interessar-se pel món de la creació, ja que el seu pare és el pintor i escultor Alfons Alzamora . Ella mateixa comenta que li agrada relacionar-se “amb les arts visuals, l’expressió personal i la comunicació. Cada història necessita el seu canal.”
L’artista sol treballar en sèries, com per exemple Nue, on apareixen nus femenins i masculins, sent ella mateixa una de les protagonistes; Music, imatges de diferents grups musicals mentre actuen en directe; People, querepresenta als amics més propers o amb els que es sol trobar habitualment; Promo Shot, on apareixen escenes del món de la música, la dansa, el teatre o la pintura i Somewhere, que tracta els espais exteriors que més l’interessen.
Sense títol pertany a la sèrie Promo Shots, on es veu la cantant i actriu anglesa Keeley Forsyth al seu estudi de Knaresborough, al nord de Yorkshire, on va fer una sessió fotogràfica amb ocasió del llançament del seu àlbum Debris. Amb aquesta imatge Alzamora ha volgut anar més enllà “de la voluntat de captar una persona i un moment concret, però, la fotografia es vol allunyar del personatge i mostrar un estat d’ànim que connecti amb qui la mira”. Per això veiem a l’actriu mirant cap avall, com si estigués pregant o meditant davant de la paret blanca que contrasta amb el negre de la seva roba i del seu cabell que li cau cap endavant.
Fotografies finalistes
Com seria mot exhaustiu referir-se a la resta d’obres finalistes, només comentaré algunes d’elles: Ornitografia 139 de Xavier Alfonso Bou, on es veu en primer pla un arbre i al darrera seu passa un eixam d’estornells que es desplacen d’una banda a l’altra. El moviment dels ocells trenca amb el silenci i la solitud de l’arbre nu enmig del camp. D’Ignacio Raventós hi ha la peça Soledad compartida, en què mostra a tres persones d’esquena caminant per un parc. Totes tres tenen les mans agafades pel darrera. El contrast entre el negre de la roba i el blanc de les mans en un entorn arquitectònic, serveix per adonar-se de la sensació d’aïllament en un espai tan gran. On earth. Rinocerontes és el títol que Tomás Miñambres ha posat a la seva fotografia; representa a una parella de rinoceronts descansant damunt la sorra. A primer cop d’ull sembla que sigui una imatge duplicada, però en realitat es tracta de dos exemplars diferents. De Roman Yñán veiem La família, on una dona jove porta el carro d’un supermercat mentre les seves dues filles estan al seu costat. Totes tres estan mirant cap amunt a la rampa del pàrquing. L’escena es divideix en quatre parts: les marques al terra que assenyalen per on han de passar els vianants i els cotxes, els tres personatges, les parets que condueixen al supermercat i el cel blau amb núvols. Es tracta d’una escena que podríem definir com a neo-pop.