Hemeroteca

Muriel Casals: «Recomano rotundament repetir Junts pel Sí»

Muriel Casals ens va deixar el febrer de 2016. Al número 1652 del setmanari EL TEMPS vam publicar aquesta entrevista realitzada tot just abans del malaurat accident que li va llevar la vida. El director en aquell moment, Vicent Sanchis, l’entrevistava.

Aquesta és una entrevista que mai va arribar als quioscos. Formava part del contingut d’un número d’EL TEMPS que es confeccionava mentre Artur Mas rebutjava renunciar a la presidència de la Generalitat. La decisió que el líder de Convergència va acabar prenent el 9 de gener passat va alterar-ho tot. I l’entrevista va anar a dormir el son dels justos. És un dels darrers testimonis del pensament de Muriel Casals. Interessant de recuperar ara, per insòlit i perquè ofereix la possibilitat de conèixer-la una mica més.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Arriba, una mica trasbalsada, a la cita Muriel Casals. No hi havia hora fixada. Un dinar, llarg dinar, amb tots els independents de la llista de Junts pel Sí no ho permetia. El dia, dijous passat, és ple de trucs i retrucs. Amb una reunió, oculta com gairebé totes, de representants de la llista unitària amb la CUP. Una trobada que es preveia fallida abans de començar. Acaba en fracàs. Les eleccions trauen cresta i orelles. Artur Mas es remou cada vegada més incòmode. Muriel, acompanyada d’un altre independent de Junts pel Sí, Josep Maria Forné, també procedent d’Òmnium i cap de llista per Lleida, se’n lamenta. Però no perd el somriure ni un moment. La de Muriel és la cara més amable del territori amable que és Òmnium. Però l’amabilitat no entela la decisió calculada i eficaç.

Poc li ha durat l’escó, senyora Muriel. Com se sent?

—Ho ha dit vostè bé només que m’ha vist. La paraula és exacta: estupefacta. Una mica en estat de xoc. Hi ha hagut una esperança, perquè ens havia semblat que teníem molt a l’abast de la mà fer un pas molt important cap a la independència, tenim un mandat molt clar i una majoria al Parlament, i estic digerint amb dolor la realitat que els aliats necessaris no som una majoria tan sòlida com semblava o com jo em pensava. Ens hem omplert tots molt la boca durant la campanya electoral i els últims anys dient que l’objectiu nacional i l’objectiu social anaven junts i avui, amb un cert dolor, constatem que per a alguns l’objectiu social no es pot fer amb una part dels polítics que tenen el mateix objectiu nacional. No dic que aquests polítics que tenen l’etiqueta de “la dreta” no vulguin també canvis socials. Sóc dels que crec que sí. Crec que la Generalitat, la d’ara, aquesta que està en dificultats tan grans, ha fet una política que podem qualificar de social. Si mires els pressupostos de la Generalitat, i els expliques a qualsevol país del país del món, et diran que això és una política de socialdemocràcia. Però en canvi hi ha una part de la nostra política que no vol admetre que algú que no té l’etiqueta d’esquerres pugui fer política socialdemòcrata. I que, per tant, treure aquesta part de la política del mapa és més important que anar cap a la independència. Si han d’anar-hi junts amb algú que no els agrada, s’estimen més no anar-hi.

Si vostè haguera de repartir responsabilitats per aclarir l’acord que no ha estat possible, faria mig i mig? Cinquanta per cent per al president Mas, que no ha fet “el pas al costat” que li demanaven, i 50 per cent, per a la CUP? O diria que la CUP n’ha tingut més, de responsabilitat?

—És clar, jo, com que jo també sóc parcial, perquè sóc de Junts pel Sí, estic molt convençuda que des de Junts pel Sí s’ha assumit la responsabilitat de fer els passos necessaris amb una força política que no era la mateixa que nosaltres, que és la CUP, una força política que no agrada a una part dels polítics de Junts pel Sí i a una part dels electors de Junts pel Sí. No ens agrada, o no agrada a alguns, però cal que anem junts. Per contra, diria que des de la CUP hi ha hagut més reticència a fer els passos necessaris amb alguns que no els agraden. Per tant, crec que hi ha hagut més responsabilitat del costat de la CUP. Sincerament.

Al llarg d’aquests llargs tres mesos, mentre es reunien les quatre comissions inicials o quan ja només se’n reunia una, hi ha hagut algun moment en què vostè es pensava que tot es podria resoldre, o sempre hi ha vist les mateixes dificultats?

—Hi ha moments en què he pensat que sí, que això es podria resoldre. Perquè hi ha hagut reunions molt interessants. Molt estimulants políticament i intel·lectualment. Reunions petites en què ens veiem gent de Junts pel Sí i de la CUP i càrrecs del Govern. És allà on, com a ciutadana, he descobert −bé, “he descobert”, he constatat amb alegria− que la nostra administració té gent molt bona. Gent molt valuosa. En aquestes trobades la gent de l’administració ens explicaven les possibilitats, les dificultats, les limitacions enormes que té la Generalitat actual, i ens ho explicaven a gent de Junts pel Sí i la CUP. Recordo algunes sessions centrades en qüestions més econòmiques on −perquè a la CUP hi ha gent molt interessant i molt preparada, que s’havien estudiat molt bé els pressupostos i feien preguntes pertinents− necessàriament havies de pensar que ens podríem entendre, que ens enteníem. En aquells moments em pensava que sí, que arribaríem a un acord. Però després, quan la cosa passava al terreny “polític”, més alt, tot es feia més difícil.

Si vostè haguera estat Artur Mas, hauria fet el pas arrere que li demanen, definit amb l’eufemisme “al costat”? Hauria cedit la presidència?

—Això que em pregunta és molt difícil. Jo, jo... Jo no sóc Artur Mas! El president Mas i la gent de la llista de Junts pel Sí tenim un compromís amb els electors. Nosaltres els vam demanar de votar la nostra llista perquè hi hauria un president que es diu Artur Mas. Hi ha molta gent a qui el fet que el president Mas fos el candidat els inspirava confiança. Molta gent, un milió sis-centes mil persones, van votar Junts pel Sí sabent que, si guanyàvem, faríem president Artur Mas. Hi ha un compromís en això. No es canvia el cap de llista abans de prendre posició del càrrec.

Jordi Sánchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana, va demanar l’altre dia perdó per haver demanat el vot a totes les opcions independentistes, que han estat incapaces de posar-se d’acord. Vostè ha estat durant alguns anys presidenta d’Òmnium. També ho havia fet. Comparteix la demanda de perdó? Es van equivocar?

—Crec que no ens vam equivocar perquè, quan Òmnium i l’ANC demanen el vot per a qualsevol candidatura que demani la independència, és el que han de fer. Això no és un error. El problema és quan alguna d’aquestes candidatures que es presenten per fer la independència, una vegada han estat elegides, expliciten −de fet, hem vist que la CUP ho ha explicitat en alguns documents− que la independència no és una prioritat tan clara i tan rotunda. En aquest sentit, potser es poden demanar excuses per la manca d’informació. Per no haver volgut indagar d’una manera més acurada quines eren les intencions reals de la CUP. Però, en la mesura que la CUP es presenta dient “Volem la independència”, és normal que una entitat independentista digui que els independentistes poden votar-la.

Anem a eleccions. Vostès, com a independents de Junts pel Sí, recomanarien a Esquerra i a Convergència repetir la fórmula?

—Jo sí. Rotundament sí. Els qui van fer campanya amb Junts pel Sí vam veure les cares de la gent, els ulls brillants, persones que passen de la política i que anaven als actes, una alegria que després la gent que han seguit les campanyes ara per al 20 de desembre, encara que es tractava d’eleccions diferents, ens expliquen que no hi era... El resultat va ser boníssim. Però no va ser el que necessitàvem. Dic boníssim alhora que reconec que vam fracassar perquè necessitàvem una majoria que no vam tenir. Però amb la participació que hi va haver, els nostres experts, els savis, ens deien que allò aniria fatal, perquè “la gran massa de gent que no vota a les autonòmiques, si surt a votar, és tota espanyolista”. Doncs no. Amb gran alegria vam constatar que una gran part d’aquesta gent que ens pensàvem que eren unionistes resulta que són separatistes. Independentistes i sobiranistes, Això és Junts pel Sí.

Ara aquelles cares ja no seran com eren i aquells ulls ja no brillaran tant...

—Però ho seran o ho faran una mica més si anem junts. Ho continuo creient, encara que em puc equivocar, és clar. No es repetirien igual? No. Però quan tens un disgust, o has rebut un cop, no tens la mateixa il·lusió, d’entrada, però, a la que te’n refàs... És allò dels castellers: “Hem fet llenya, però tornem-nos a aixecar”. Quan arriben al segon pis ja estan contents i a la que sona la gralla, ja està!

Tots els independents demanaran a Esquerra i a Convergència que es plantegen la necessitat de tornar a anar-hi plegats?

—No. Crec que els independents hem rebut unes fortes lliçons de realisme i d’humilitat. En realitat, hem après que els partits ens fan molt poquet cas. Per tant, ni ens plantegem de demanar-los unes coses que, no és que no ens escoltaran, és que ni ens sentiran. [Riu, coqueta.]

I les veus que tornen a demanar una llista de “la societat civil” i els demanen als partits que se’n retiren?

—Totes aquestes discussions ja les vam tenir. Ja les hem tingudes a Òmnium i sabem que, quan es tracta d’un projecte polític, el que cal és la política. De fet, hem fet una cosa semblant a això, no? Hem introduït la societat civil en la política. Les cares visibles de l’Assemblea i d’Òmnium ens hem ficat a la política. Però això mateix ha estat un reconeixement del fet que cal fer política des de la política. No ens fem il·lusions que això ho faci una associació d’artistes o de vés a saber què...

Muriel Casals n’ha tingut prou o es planteja de tornar a provar-ho en una nova llista unitària o en una candidatura de partit?

—Presentar-me a eleccions? Ara mateix no m’ho plantejo, perquè no depèn de mi. I suposo que els polítics de veritat deuen pensar que no els hem servit de gaire. Tinc la sensació que no he estat tan útil com podria haver-ho estat. Però, passi el que passi, la meva intenció és continuar participant-hi. L’experiència tan interessant d’aquestes setmanes, en què he vist coses molt bones i coses no tan bones, l’he d’aplicar des de darrere, des del costat.

Malgrat tot, vostè és optimista?

—Síííííí! [Encara riu més.]

[Intervé, en aquest moment, incontinent, Josep Maria Forner]:

—Deixeu-me dir una cosa. Jo no sé si Muriel s’ho planteja o no, de tornar-hi, però hi ha una sèrie de persones, de fora de la política, que poden fer fluir les coses cap allà on han d’anar. Hi ha persones que ajuden perquè les coses flueixin. Lluís Llach n’és un. Amb una gran actitud i una gran lleialtat. La Muriel n’és una altra.

[Salta Muriel, alterada i alegre]:

—No!

—Sí! [replica Josep Maria Forner]. Si ella torna a formar part d’una candidatura, segur que el país ho agrairia.

—Això no ho posis [conclou Muriel], perquè això sembla...

Doncs s’ha colat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.