El desembre de l’any passat va inaugurar el seu nou espai a l’icònic carrer Consell de Cent de Barcelona, just al davant de la històrica Sala Gaspar que fou un centre de difusió de l’obra de Picasso i d’altres artistes de l’època.
Joan Gaspar (Barcelona, 1940-2020) procedeix d’una família de galeristes que van defensar la modernitat i van promoure els millors artistes del moment. És la primera sala que s’instal.la en el nucli galerístic de l’Eixample de la ciutat, des d’on van potenciar les avantguardes i van col·laborar amb les associacions i cercles d’artistes que lluitaven per un art més cosmopolita i trencador.
La Sala Gaspar va ser fundada el 1909 per Joan Gaspar i Xalabarder com a botiga d’emmarcaments, però ben aviat va començar a exposar l'obra de la generació de pintors modernistes catalans, Meifrén, Cases o Nonell. Finalitzada la guerra civil, el seu fill, Miquel Gaspar Paronella, es va fer càrrec del negoci al costat del seu cosí Joan Gaspar. A partir de 1944, amplien la sala d'exposicions i la venda de marcs queda en un segon terme. Durant els anys cinquanta la Sala Gaspar va recolzar innovadores propostes artístiques que es van materialitzar al llarg dels anys seixanta i setanta. Superada l’època negra de la cultura de postguerra, emergeixen de nou a Catalunya diversos grups i iniciatives per a reactivar el panorama artístic i l’esperit d’avantguarda malgrat l’especial dificultat que la cultura dominant dels franquisme fa pesar sobre l’àmbit català. En aquest context esdevé un dinamitzador de la vida cultural barcelonina i un referent de l’escena artística espanyola.
Si bé, les iniciatives culturals de caràcter oficial aporten poc compromís, una vegada més, la força civil catalana empren un nou itinerari de continuïtat avantguardista de la mà d’alguns dels membres integrants d’ADLAN (Amics de l’Art Nou 1932-1936), que van romandre al país després de la guerra civil, i alguns membres nous, constituint, entre d’altres entitats, la creació del Club 49, el mateix any que la xifra del qual adoptaren com a denominació. Aquest Club 49 acabarà convertint-se, especialment en els primers anys de la dècada dels cinquanta, en la institució catalana més dinàmica i imaginativa de promoció de l’art nou. Com a resposta a aquestes necessitats hi va col·laborar estretament i la Sala Gaspar va mantenir una política activa de suport a l'art contemporani espanyol i català, tot impulsant els artistes de Dau al Set, el pas vers l’abstracció i l’informalisme, pautat al llarg dels cinquanta a través de les exposicions de Tàpies, Tharrats i Cuixart, o la promoció del jove escultor Moisès Villèlia, així com d’altres artistes com ara Alfaro, Vilacasas, Claret, Hernàndez Pijoan, Tharrats, Viladecans, Bartolozzi, Arranz Bravo, Uclés, Lamazares o Brinkmann.
Igualment, la celebració de l’exposició Otro arte (1957)sobre l’informalisme, la presentació del grup El Paso (1959) o les exposicions del 0 Figura -acompanyades de l’edició d’una revista- un grup impulsat per J. Vilacasas, J. Hernàndez Pijuan, J.J. Tharrats, Subirachs, Joan Claret i pel crític d’art R. Santos Torroella (1960-1963) van esdevenir plataformes de reflexió sobre l'art abstracte enfront de la figuració.
Antoni Clavé fou un dels artistes que des del 1956, la que seria la primera exposició d'una llarguíssima amistat i carrera conjunta, es va mantenir fidel als Gaspar durant tota la seva trajectòria. Igualment Joan Miró, hi va presentar disset exposicions, entre el 1955 i 1983, amb qui van col·laborar fins a la seva mort. Altres artistes de nivell internacional com ara Braque, Chagall, Calder, Dalí, Pollock, de Kooning, Dubuffet, Sam Francis, Warhol, Oldenburg, Lindstrom, Mitoraj, Flavin, Long o Merz formaven part de la seva programació.
Però, l’aposta més significativa va ser el rellançament de Picasso, amb l’ajut del seu prestigiós marchand Henry Kahnweiler, amb un total de vint-i-sis exposicions, de les quals la del 1960, 30 quadres inèdits de Picasso, fou una de les exhibicions que va suposar un abans i un després en la recuperació pública de l'artista malagueny. Les llargues cues que es van formar al carrer Consell de Cent -la galeria estava ubicada al número 323-, així com els articles publicats a la premsa i les filmacions al NO-DO, donen fe de la repercussió que va assolir a nivell social. Un vertader esdeveniment a nivell social, cultural i polític tenint en compte que des del seu exili havia demostrat la seva fermesa i resistència contra la dictadura tant amb les seves obres com en comunicacions públiques. L'apoteosi picassiana que Barcelona va viure en aquest inici de dècada, desafiant la censura franquista, va culminar amb les negociacions que Jaume Sabartés -amic i secretari de l'artista- va emprendre amb l'Ajuntament per a la creació del Museu Picasso i que va propiciar també la seva esplèndida donació.
Després de la mort de Miquel Gaspar Paronella el 1989, la galeria va continuar la seva trajectòria de la mà dels cosins Joan Gaspar Farreras i Miquel Gaspar Alba fins que va tancar les seves portes el 1996 després de gairebé cent anys de dedicació a l'art contemporani. No obstant això, la saga Gaspar no es va acabar, ja que diversos membres de la família van seguir vinculats al món de l'art en diferents projectes galerístics.
El 1992, amb tota l’experiència de vint anys de vinculació a la Sala Gaspar (1971-1991) el novembre d’aquell any, Joan Gaspar Farreras va obrir la Galeria Joan Gaspar a la Plaça Letamendi on poc temps abans hi havia la Galeria Theo, un espai dissenyat per Rafael Moneo i Elías Torres, que fou Premi FAD d’arquitectura/ interiorisme el 1974. Amb l’afany d’obrir-se per buscar nous mercats, el 2003 posa un peu a Madrid amb una sucursal que va tancar el 2015. Finalment, el desembre del 2019 va inaugurar el seu nou espai al carrer Consell de Cent, just al davant de la històrica Sala Gaspar. I va voler inaugurar amb una exposició de Picasso en homenatge al seu pare Joan Gaspar Paronella i a Jaume Sabartés, que visitaren l’artista l'any 1955 amb alguns amics. D'aquella visita va sorgir una intensa relació i nombroses exposicions a la Sala Gaspar que es va transformar en un centre de difusió de l’obra de l’artista. La seva pròpia línia expositiva que ha desenvolupat amb la seva muller, Núria Ridameya, ha estat la de promoure tant artistes de les avantguardes històriques (Picasso, Braque, Miró, Clavé, Calder, Togores, Fenosa, Tàpies o Chillida); artistes de l’escola de París com Gaston-Louis Roux i Suzanne Roger com també artistes contemporanis que s’han consolidat amb el temps (Enrique Brinkmann, Igor Mitoraj, Etienne Krähenbühl, Jean-Baptiste Huynh, Jordi Isern o Concha Sampol).