Llibre i cinema d’art es donen la mà en el festival Filaf de Perpinyà, que enguany arriba a la seva desena edició i que té lloc al llarg de tota la setmana del 26 d’octubre al 1 de novembre. En l’any d’una data tan assenyalada com és la del desè aniversari, el certamen ha hagut de posposar les seves tradicionals dates del juny, a causa de la pandèmia però arriba amb una edició amb una forta presència d’allò digital, però sense deixar de banda la presencialitat. Projeccions de cinema, presentacions de llibres, debats i exposicions (vegeu el programa aquí) tindran lloc en aquesta edició, en la qual hi haurà, com sempre, presència catalana. El fotògraf barceloní Joan Fontcuberta rebrà el premi honorífic del festival, així com els artistes Béka & Lemoine. Entre els convidats, hi ha escriptors com Jean-Philippe Toussaint i des de Catalunya un dels participants és Vicenç Altaió, que en la secció cinema del festival, en qual un convidat tria un film, ha seleccionat el film Muxima, d’Alfredo Jaar. Sébastien Planas, president del festival, explica en aquesta entrevista quina és la filosofia d’aquesta festa del llibre i el cinema d’art.
Quin balanç fa dels deu anys del Filaf?
El Filaf és un festival independent, l’organitza una associació i això és molt poc frequent a França on la majoria d’esdeveniments culturals estan impulsats per les administracions públiques. Això per nosaltres és molt important perquè assegura la independència del contingut. Per tant, no hi ha cap control exterior pel que fa a la programació. Només tenim alguns ajuts però suposen només un 10 per cent del pressupost, de manera que no ens condicionen la continuïtat del certamen. La meva feina, com a president del festival, és garantir aquesta independència. És un festival humà, que al llarg de deu anys ha creat moltes complicitats. Hem aconseguit que vinguin personalitats molts importants al llarg d’aquest anys, i gairebé sempre sense cobrar. Michel Houllebecq, per exemple, va venir pagant-se el viatge ell i només ens van demanar poder fumar a l’habitació de l’hotel.
El format del festival és prou singular: llibre d’art més cinema sobre art.
Sí. L’altra gran particularitat del festival és que va néixer arran d’un grup d’artistes i escriptors fascinats pels llibres d’art. De fet, hi ha molta més gent que coneix obres d’art a través dels llibres que no pas a través de contemplar-les directament, és una altra manera de conèixer les obres. De la majoria d’obres d’art que conec, potser només he vist un deu per cent directament i fins i tot si les vist, moltes d’elles, les he vist diminutes, amb menys detall. En els llibres les puc veure quan vulgui. Per tant la intenció era reunir al voltant del llibre d’art, els autors i els editors. Sempre hem triat publicacions exigents i els editors que convidem rarament fan la seva feina per guanyar diners. Els llibres, a més, inclouen diferents categories artístiques: l’arquitectura, el disseny, l’art contemporani, l’art modern, el cinema, la música i també les arts no occidentals. Un exemple del que dic és que en l’edició del 2016 vam presentar un llibre sobre el conjunt arqueològic d’esglèsies protocristianes excavades a la roca de Lalibela, a Ètiopia. L’autor del llibre ha consagrat la seva vida a aquest tema i quan va acabar la presentació del llibre, gairebé estàvem a tots a punt d’anar agafar l’avió per anar Lalibela. El que vull dir és que els autors que venen no tenen perquè ser universitaris ni acadèmics sinó apassionats del seu tema. Aquest format de festival no existeix en altres llocs.
Tampoc té un format de fira com seria l’Arts Libris de Barcelona, no?
No, perquè l’objectiu principal del festival no és vendre in situ els llibres. Nosaltres hem deixat a una banda l’aspecte comercial i no els venem. El que sí fem és animar a les llibreries de Perpinyà a vendre’ls i tenir ben visibles els llibres que es presenten al festival. Habitualment presentem els llibres en la seva interfície i aquest any especialment hem creat vídeos de presentació per a les xarxes socials.
I pel que fa al cinema?
Des dels inicis del cinema, s’ha filmat als artistes, des de l’impressionisme, des de Claude Monet i al llarg de tot el segle XX. En el festival tenim una secció més històrica i després fem una prospecció del que està fent ara. Habitualment aquests tipus de pel·lícules són difícils de veure, fins i tot a internet, la majoria són inaccessibles. Només en alguns canals de televisió, com Arte i de molt tant en tant en cadenes generalistes com TV3, es poden veure aquests films. I no parlo de documentals de 10 ó 20 minuts amb una veu en off que va explicant una obra d’art i ja està, sinó d’una cosa més elaborada, films que tenen un univers propi. Ens interessen treballs fets per cineastes, no per un periodista de televisió que tant fa documentals sobre art com sobre un forn de pa o sobre una autopista. Des del festival, recuperem aquests films i els projectem en una sala de cinema amb pantalla gran, al cinema Le Castillet.
És el Filaf un esdeveniment que defuig l’elitisme?
El que està clar és que no projectarem films de 10 minuts que només t’expliquen una obra de Picasso. Mireu el futbol o el rugbi, tan popular a Perpinyà. Són esports que tenen una gran quantitat de coses per aprendre per poder-los seguir: les regles, la història i els noms dels jugadors, els entrenadors, els punts que es necessiten per classificar-se en diferents competicions… És complicat, tot plegat, però no necessita de cap títol o diploma universitari. Els que coneixen tot això són mers interessats en aquell esport. Per tant, l’elitisme em sembla un argument totalitari. No podem tractar la gent de tonta. I massa vegades, des dels mitjans de comunicació s’adverteix de quan s’ha de parlar d’art que ho faran de manera senzilla, que tothom ho comprendrà. En canvi si parlen de rugbi, no adverteixen de res, i mira que les regles de qualsevol esport són força complicades! Apart que t’agradi més o menys, crec que tenim els deure de conèixer quin són els artistes i els escriptors del nostre temps. En certa manera, el Filaf és un festival de resistència a aquesta atmòsfera que impedeix la gent a accedir a l’art. Encara que sé que lluitem contra una idea que és més forta que nosaltres.
En un moment en què els museus tornen a ser oberts però estan més buits que mai perquè els desplaçaments són difícils, té més sentit que mai el Filaf?
La pandèmia va esclatar al març i davant la incertesa, vam tenir clar que havíem de desenvolupar una edició que permetés que a través de les xarxes socials assistir a les presentacions en directe, i de veure-ho bé, amb qualitat i tot ben realitzat, en concret al Facebook i a Instagram. Es veuran per streaming totes les presentacions i debats i es podran fer preguntes. I això ja es quedarà per a les pròximes edicions. Per tant, hem après. Hi ha patiment amb la pandèmia, d’acord, però, al llarg de la història, hi ha hagut guerres i dificultats i els artistes han continuat fent obra i els escriptors escrivint. Ara no podem abandonar als creadors.
I les pel·lícules, es podran veure també on line?
De moment, aquest any no hem pogut resoldre aquest tema per problemes de drets, de manera que només es projectaran a la sala de cinema. Només es veuran on line les presentacions. Som conscients que això pot augmentar molt el nostre públic potencial. Per exemple, la conversa entre Vicenç Altaió i Joan Fontcuberta, que tindrà lloc el dia 31, pot ser vista per 20 milions de persones a la llarga, mentre que en l’edició del 2016, quan va venir Michel Houellebecq, només van cabre 500 persones a l’acte. En canvi, ara des de Tòquio o Honolulu podràs veure parlar a Joan Fontcuberta i fer-li preguntes. Per tant, tindrem una part del festival que tindrà lloc a les xarxes i ho farem tan bé com poguem. I ho millorarem de cara a les pròximes edicions perquè ara la xarxa és un nou espai públic. Quina valoració fa del premi honorífic a Joan Fontcuberta?
És un premi honorífic, sense dotació. Abans d’ell l’hem donat a personalitats com el fotògraf alemany de moda Jürgen Teller o a l’artista francesa Sophie Calle. I ara li donem a Fontcuberta perquè volem remarcar la importància dels llibres i l’edició en el seu treball. De fet, la majoria dels projectes de Fontcuberta comencen a partir d’una publicació, a més els seus assajos sobre la imatge són molt importants. No s’ha parlat potser prou d’aquesta vessant de Fontcuberta perquè habitualment les seves imatges són espectaculars i perquè té com tots els catalans, aquest sentit de l’humor, aquesta ironia, com Albert Serra o com Dalí. Però al darrere hi ha una gran profunditat teòrica.