La primer vegada que vaig veure l’obra de l’artista pluridisciplinar Jordi Lafon (Barcelona, 1967) va ser amb motiu del Premi de Pintura Juan Ramon Masoliver 2008 de Montcada i Reixac, del que vaig formar part com a jurat. Un any més tard va fer una exposició individual a l’Auditori d’aquesta ciutat, ja que havia estat finalista d’aquest premi, que portava com a títol Lloc i acte. Posteriorment, l’he anat seguint amb les mostres que ha fet recentment a la galeria El Quadern Robat, i també a Can Framis el 2014, quan va guanyar el Primer Premi de Pintura 2013 de la Fundació Vila Casas ex aquo amb Lidia Masllorens i Sílvia Martínez, amb l’obra Agitadors, on s’observava la coexistència entre l’ésser humà i el seu entorn més proper. De fet, una gran part del seu treball s’ha pogut contemplar a Vic, lloc on viu i treballa actualment, així com a diferents indrets de Catalunya. Precisament la seva primera mostra individual va ser a la Celleria d’Art de la capital d’Osona, el 1989.
És llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i exerceix com a professor de Creació Artística i Participació de la Universitat de Vic i de Taller Mural a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de la mateixa ciutat. És fundador amb Eva Marichalar-Freixa de Deriva Mussol, que forma part del Projecte Viver d’HAC Vic per generar accions i “compartir espais oberts, permeables i en moviment”. Ha obtinguts diversos premis i reconeixements des de l’any 1991, quan va aconseguir el Primer Premi d’Escultura Mostra d’Arts Plàstiques per a Joves que concedia la Generalitat de Catalunya. La seva faceta multidisciplinar abasta diferents camps creatius: pintura, escultura, instal·lació, escenografia teatral, edició, il·lustració i curadoria.
La constant indissoluble de Jordi Lafon
Centre d’Art Tecla Sala
L’Hospitalet de Llobregat
Fins al 10 de gener de 2021
Respecte de l’exposició La constant indissoluble al Centre d’Art Tecla Sala, es tracta d’una instal·lació on apareixen uns 7 mils objectes –comptats a ull- que estan col·locats ordenadament en uns grans plafons que ocupen una de les sales del Centre. Algun fragment d’aquesta obra l’hem pogut veure en algunes exposicions anteriors, com per exemple a Aquí no passa res que es va exhibir a El quadern robat.
Aquesta instal·lació s’aproxima als idearis dels artistes del Nouveau Réalisme i de l’Arte Povera, amb les seves acumulacions d’objectes, com en el seu moment van fer Michelangelo Pistoletto, Giulio Paolini, AlighieroBoetti o Arman entre altres, però amb la diferència substancial de que Jordi Lafon ho fa d’una manera determinada, on el concepte d’ordre és essencial a l’hora de presentar els diversos estris que hi apareixen, cadascun d’ells situats verticalment i penjats amb agulles damunt d’un suport. Aquests objectes estan tots relacionats amb el món de la pintura: pals, pinzells, brotxes, paletines, estelles de caixes, ossos, ferros, regles, varetes, raspalls... Tots són elements que en un moment o altre el propi artista sol emprar habitualment.
Aquest aplec d’objectes forma part del seu ideari. Un ideari a mode de biblioteca-magatzem, o el que és el mateix, arxiu-col·lecció, on la relació entre el present i el passat és evident, objecte que són la memòria i els records que aporten i que reflecteix el títol de l’exposició: La constant indissoluble. La persistència eterna d’allò que l’artista ha necessitat per crear les seves obres, en aquest cas pictòriques.
Els objectes són agitadors, com per exemple l’obra que va guanyar el Premi de Pintura Fundació Vilacasas, on l’artista els empra com un “procés orgànic”, veient-lo com “una necessitat mecànica de fusionar colors abans d’aplicar-los amb pinzell sobre un bastidor”. L’artista també ho presenta com si fos un ideal de bellesa. És possible que tingui raó, ja que si aparentment una instal·lació d’aquest tipus no ho sembli, sí que la disposició i distribució tan cartesiana d’uns objectes tan diversos a nivell cromàtic, aconsegueixen despertar l’interès de l’espectador.
La reiteració i l’acumulació són dos sistemes que permeten la reflexió i la deliberació davant determinades circumstàncies que serveixen per adonar-se que l’art ofereix infinites possibilitats d’expressió. És com si en lloc de mostrar eines de treball pictòric, fossin de caràcter escultòric i gràfic, o bé que es mostressin els suports: el llenç, la tela, la fusta o el paper, vistos des del darrera, o sigui el bastidor. De fet, és cert que hi ha hagut alguns artistes que han exposat quadres amb la tela buida sense treballar o simplement mostrant els propis bastidors.
La trajectòria de Jordi Lafon s’inscriu en diferents àmbits, tal com hem mencionat abans, ja que la seva implicació en projectes editorials, comissariats a Vic principalment, escenografies teatrals, dissenys i docència, a banda de les exposicions, indiquen el seu compromís per tot allò que faci referència a un art conceptual, encara que l’excés d’objectes aconselli el contrari. Per això, la proposta d’aquesta exposició “no acaba amb la realització del muntatge de la instal·lació, sinó amb la percepció inequívoca i lliure de cada un dels seus espectadors en el mateix instant de mirar-la”.