Els Crítics

Lars Von Trier, macabre cineasta en sèrie

'The House That Jack Built' és una pel·lícula en forma de confessió, on Von Trier s’autoreferencia i ens fa còmplices de tots els seus crims.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Ni un sol llum s’ha encès a cap escala. Saps per què? Perquè en aquesta maleïda ciutat, en aquest infern de país, en aquest món infernal, ningú no et pot ajudar”. Dit això, el zoom invers mostra l’edifici, un barri, l’extraradi. Potser el món sencer. “Pots cridar, des d’ara fins a la nit de Nadal, i l’única resposta que obtindràs serà el silenci eixordador que estàs sentint en aquest moment”. L’escena forma part del quart esdeveniment de The House That Jack Built, l’última perversió de Lars Von Trier, presentada a Canes i a Sitges. Una pel·lícula dura, repulsiva i atroç que és un cant en forma de viatge al mateix Inferno de Dante, amb el ressò de l’art com a divisa que mou les angoixes i les meravelles del nostre món.

Som als Estats Units, anys 70. Articulada a través de cinc episodis —que corresponen a cinc assassinats arbitraris i fets amb diferents tècniques, estils, motivacions i depravacions—, l’acció ens condueix per dotze anys de vida de Jack, un assassí en sèrie pulcre i sense escrúpols. Un botxí que creu que cada mort que provoca és, en si mateixa, una obra d’art. Un intent d’autoafirmació creativa, amb un diàleg en veu en off entre el mateix Jack (Matt Dillon, realització de la mateixa consciència de Von Trier) i Verge (Bruno Ganz, mort aquesta setmana i amb presència crucial al tram final de descens als inferns, un excel·lent colofó a una carrera fascinant). The House That Jack Built com a pel·lícula que ens parla de l’art de matar, però també de l’art de morir, bo i entenent la mort com un dels estadis inevitables de la creació, del procés infernal de ser i de crear, de confrontar-se amb un mateix i de no sortir-se’n, perquè tot plegat provoca un dolor inexplicable, difícil de pair i de suportar. Perquè aquesta voluntat de ser i construir un llegat ens fa mirar massa endins i veure-hi coses molt desagradables.

Potser la perversió, la genialitat i la solitud (re)creativa com a motor de l’existència. Elements que fan d'aquesta pel·lícula l’obra més desagradable de Von Trier —un autor en espiral autodestructiva des que va estrenar Anticrist—, on veurem la inhumanitat: amputacions de pits femenins, asfíxia i assassinats a sang freda, el rostre de nens matats com cérvols, desfigurats i convertits en ninots macabres. Una brutalitat de difícil digestió per a paladars gurmets, una reflexió aguda i incòmoda sobre l’art i sobre nosaltres —egos que vivim i actuem, sovint no gaire íntegrament—, amb una estructura narrativa que funciona com una màquina precisa i implacable que no ens deixa baixar mai a la terrenalitat de la víscera. Una pel·lícula en forma de confessió, on Von Trier s’autoreferencia i ens fa còmplices de tots els seus crims, amb un llenguatge que domina com un gran cineasta atemporal, valent-se d’imatges de les seves obres precedents, mostrant-nos nazis i feixistes com a part de la justificació, del leit motiv, d’una ironia que frega el mal gust i que ens fa dubtar de tot, amb imatges d’arxiu que ens mortifiquen.

Quina meravella de salvatjada cinèfila, quin extraordinari manifest sobre l’experiència de crear, d’estar viu, de patir-ho. Una casa construïda per ser esfondrada? Un artista o un psicòpata? Quin valor tenen les runes? I les icones? I Glen Gould, omnipresent. L’art de crear i explicar-ho. La noble putrefacció que mai sabrem esbudellar tan bé com Lars Von Trier.


La casa de Jack
guió i Direcció: Lars von Trier

Títol original: The House That Jack Built
Dinamarca, 2018
Durada: 150 minuts
Fotografia: Manuel Alberto Claro
Repartiment: Matt Dillon, Bruno Ganz, Uma Thurman, Riley Keough, Sofie Gråbøl
Gènere: Thriller


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.