Josep Pla-Narbona (1928-2020) és un dels grans noms del disseny gràfic de Catalunya amb ressò internacional, un nom de referència. Aquest fet és ben conegut i valorat per la professió, els historiadors del disseny o els col·leccionistes. Tanmateix, si Pla-Narbona ha esdevingut un referent ha estat principalment perquè tenia una habilitat innata pel dibuix que, unida a la seva capacitat d’aprendre, va fer que de ben jove, als vint anys, ja posseís un estudi propi com a dibuixant publicitari, nom amb què aleshores es coneixia la tasca dels professionals gràfics.
Però Pla-Narbona, a més de la seva dedicació professional, no va deixar mai de dibuixar, sobretot al llapis, sabent que la praxi li havia de conferir un gran domini de l’eina. Això explica els estudis a l'Escola d'Arts i Oficis de Llotja de Barcelona, com també l’assistència regular durant anys al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona per dibuixar del natural a partir de models humans, mentre aprofundia també en el món de la fotografia. Aquarel·lista, gravador i pintor a l’oli, aquests foren tres camins que sempre l’acompanyaren. En canvi, com a professional va ser pràcticament autodidacta, per bé que la seva gran curiositat i el desig de conèixer el va portar a saber aprofitar viatges i estades a París, Zuric, Nova York i San Francisco, entre altres ciutats.
Les seves creacions generalment ens remeten al dibuix, que n’és el fonament. Des de la primera publicitat, els cartells, impresos o nadales, fins a la darrera del segle XXI, el dibuix, especialment de la figura humana, hi és ben present. De fet, durant molts anys, alhora que exercia el disseny gràfic, Pla-Narbona també era il·lustrador de llibres d’autors com ara Salvador Espriu -amb qui fundà, entre altres, l’editorial Llibres de Sinera-, Dámaso Alonso o Camilo José Cela. Vist des d’aquesta perspectiva, un cop més és difícil trobar la frontera entre el disseny gràfic i el dibuix lliure o artístic, entre el dissenyador i el dibuixant.
El reconeixement en aquesta vessant no tan coneguda de Pla-Narbona la ben proven el Premi Sant Jordi de Dibuix del Cercle Artístic de Sant Lluc, el 1960, el Premi Sant Jordi de Pintura del Cercle Artístic de Sant Lluc, el 1961, el 1er Premi del Concurs Internacional de Dibuix Inglada-Guillot, que guanyà el 1976, el Premi Il·lustra d’Or de l’Associació de Professionals Il·lustradors de Catalunya, el 2011, i la Medalla d’Or del Cercle Artístic de Sant Lluc, el 2012. Veiem que els primers anys seixanta va ser molt actiu i va rebre els primers premis.
Sens dubte, l’inici de la dècada dels seixanta va ser un moment clau en la vida creativa de Pla-Narbona. El 1961 fou nomenat professor de Plàstica Publicitària a l’Escola Massana i el mateix any, junt amb altres col·legues, va ser soci fundador de Grafistes FAD (actualment ADG FAD), la primera associació professional de dissenyadors gràfics del país, de la qual va ser el primer president. El 1962 en dissenyà el logotip i imatge de marca i el 1964 va promoure la creació dels premis LAUS de disseny gràfic, als quals va dotar d’aquest nom, i els quals segueixen atorgant-se. Així mateix, aconseguí també que G-FAD passés a formar part d’Icograda (International Council of Design), associació gràfica internacional fundada a Londres el 1963.
La seva projecció internacional el portà a ser el primer dissenyador de l’estat espanyol admès a la prestigiosa associació Alliance Graphique Internationale (AGI), l’any 1964, i a ser el primer president de la secció hispànica i el promotor i organitzador del primer congrés d’AGI a l’estat, el 1971 a Barcelona. Tot això s’ha d’emmarcar en el context sociocultural encara força gris, conseqüència de l’estroncament que significà la Guerra civil per al país. Per tant, totes aquestes accions tenien un efecte que anava més enllà de posicionar una nova professió, tot contribuint a la modernització de la societat, tan necessitada d’aire nou. No és estrany, doncs, que fos mereixedor d’un gran reconeixement com a grafista, obtenint els premis més destacats.
Pla-Narbona havia rebut el Premi LAUS d’Honor ADG-FAD, el 2000, el Premio de Diseño 2001 de la Asociación Española de Profesionales del Diseño (AEPD) i el Premio Nacional de Diseño (BCD i Ministerio de Industria, Comercio y Turismo), el 2004. En el terreny internacional cal afegir-hi el Certificat d’ Excel·lència de l ‘American Institute of Graphic Arts (AIGA) Cover 1970, el Certificat d’ Excel·lència de “TOP SYMBOLS AND TRADEMARKS OF THE WORLD” 1974 Deco Press, a Milà i el Merit award from the Art Directors Club 67th Annual Exhibition New York, el 1988.
N’hi podríem afegir d’altres, però tots aquests ja ens demostren que la dedicació al disseny gràfic va ser plena i totalment reeixida i la mateixa professió li va reconèixer en diverses ocasions, per exemple amb la concessió del títol de Mestre de la cadena del FAD, el 2009, o nomenant-lo membre d’honor de l’Associació de Dissenyadors Professionals (ADP) i del CODIG (Col·legi Oficial de Disseny Gràfic de Catalunya).
Ara bé, el Pla-Narbona de portes endins, el dibuixant nat, arribà un moment que va capgirar l’ordre de dedicació de les seves pràctiques creatives. Des del 1975 va dedicar-se sobretot a la pintura a l'oli, incorporant el color en el seu univers plàstic. Des d’aleshores, el dibuix, el gravat i la pintura van acompanyar-lo diàriament. Entre les exposicions d’aquesta recordem l’antològica realitzada al Museu de Sant Cugat del Vallès el 2008 que duia per títol L’eros primordial en l’obra de Pla-Narbona i el seu acurat catàleg, i la darrera al Centre d’Art Contemporani La Sala de Vilanova i la Geltrú el 2017.
El seu món oníric, introspectiu, sensual, punyent, de fina ironia i profunda conceptualització, present en aquestes creacions i que no deixa mai indiferent a qui el contempla, no és cap altre que el que apareix en el disseny gràfic, i justament és un dels trets que més caracteritza la seva obra i la fa inconfusible que podeu consultar al seu web. Recordem la publicitat farmacèutica dels laboratoris Uriach, una de les seves aportacions més destacades, en què transmetia l’efecte del dolor a través d’imatges, gràfiques o fotogràfiques, d’un gran impacte –Dolmen, Indolgina, Tonopan...-, o bé els anuncis de la casa Cosmos protagonitzats per una figura enigmàtica que duu per antifaç el símbol de la marca o els de la casa Jorigu de mitjons, on els peus i les sabates adquirien vida gràcies a unes irreals fotografies. El creador era un i s’expressava de diverses maneres, immers com estava en un debat sobre la capacitat comunicativa del dibuix i la fotografia, i sobre l’objectivisme i el subjectivisme de cada tècnica i de cada orientació en cada cas. Per això hem de parlar dels mons de Pla-Narbona, d’un Pla-Narbona entre l’art i el disseny. De la mateixa manera que havia estat un gran activista en el marc del disseny gràfic, va dedicar-se durant molts anys intensament al dibuix, el gravat i la pintura. Recordem que des del 1973,la seva obra gràfica forma part de les col·leccions del MOMA de Nova York, i que el 1974 Francesc Fontbona i Francesc Miralles li dedicaren el llibre Crónica y Trabajos del dibujante, grabador y escultor Pla-Narbona desde sus comienzos hasta la actualidad.
Finalment, no podem cloure aquestes ratlles sense referir-nos a la important donació que Pla-Narbona el 2013 va fer al Museu del Disseny de Barcelona, gairebé dos-cents exemplars entre cartells, impresos publicitaris de tot tipus, disseny editorial, imatge corporativa i petits impresos publicitaris i personals. Una part representativa es va poder veure a l’exposició El disseny gràfic: d’ofici a professió (1940-1980), organitzada pel Museu del 2014 al 2018. Posteriorment, el 2017, el Museu va publicar Crits a la paret i poemes visuals. Josep Pla-Narbona, Cartells 1947-2004, un estudi aprofundit de la seva producció cartellista, d’Anna Calvera, gran coneixedora de la seva obra, autora d’una rigorosa anàlisi del procés de conceptualització i disseny propi de Pla-Narbona a l’encarar-se a aquests projectes, més una amplíssima i contextualitzada biografia. Era una manera d’agrair la seva generositat i alhora el seu mestratge.