Els crítics

L’ambició de la Maisel

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Volíem, evidentment, veure una Midge Maisel ambiciosa. Des del moment que va tenir l’impuls de pujar dalt de l’escenari i ens va guanyar el cor, hem estat al seu favor. Volem veure la Midge triomfar en el món de l’stand-up i seguirem pas a pas aquest camí. La primera temporada de The Marvelous Mrs. Maisel es va presentar com una sèrie basada en una carrera professional, basada en la fidelitat de l’espectador cap a la protagonista per seguir els seus alts i baixos en el repte d’assolir el que vol. És un tipus d’història que, quan està ben feta, obté una lleialtat de l’espectador molt elevada, i a més en aquest cas té un element afegit en l’emancipació personal de la protagonista. La combinació funcionava a la perfecció: una barreja entre The Good Wife i Entourage, però amb els diàlegs ràpids tan característics de la creadora Amy Sherman-Palladino. Però la sèrie ha sabotejat parcialment aquesta premissa en una segona temporada on sembla que hagi perdut interès a continuar pel camí que havia començat. En comptes de posar el pes en la carrera com a monologuista, amb l’apoderament associat, com a motor de la sèrie (el final de la primera temporada, amb la reafirmació de la protagonista dalt de l’escenari, hi portava fàcilment), ha optat per agafar carreteres secundàries. 



The Marvelous Mrs. Maisel
Creadora: Amy Sherman-Palladino
Repartiment: Rachel Brosnahan, Alex Borstein
Temporades: 2
Canal: Amazon


Em refereixo al viatge a París i l’estada a Catskills, que han estat dues desviacions desafortunades del camí que la sèrie havia preparat prèviament. Cap de les dues trames ha aconseguit sumar en el còmput global de la temporada. L’estada de París podria haver servit per a fer un paral·lelisme entre la Midge i la seva mare en el desig per tenir la vida que volen, però aquesta contradicció de la protagonista, que vulgui que la seva mare torni a casa amb el seu marit (opti per renunciar) mentre ella sí que ho deixa tot per una nova vida, amb prou feines s’explora. En comptes d’això tenim tot un seguit de bromes basades en estereotips sobre els francesos en una trama que no acaba tenint conseqüències en episodis posteriors. L’aturada als Catskills és encara pitjor, perquè si bé ens serveix per a conèixer més el context familiar de la Midge (a través de la vida d’una comunitat que s’assembla sospitosament a la del poble de Stars Hollow de Gilmore Girls, sèrie de la mateixa creadora), acaba sent una via per fer aparèixer un nou interès amorós per la Midge, que és completament innecessari en aquest punt.

Per contra, quan s’ha centrat en la carrera professional de la Midge és quan hem tingut els millors moments, tant en el terreny còmic com en el dramàtic. El tour de la Midge i la Susie de motel en motel ha consolidat la parella com a amistat improbable. L’episodi de l’aparició televisiva de la Midge, a més de ser extraordinari en la recreació de la televisió de l’època, ha aconseguit crear tensió a través de la Nèmesi de la protagonista i el risc de diferències irreconciliables amb la Susie. La por de la Midge d’estar canviant massa per al seu entorn, expressada primer en el casament de la seva amiga i després en la conversa sobre la solitud de l’èxit amb en Lenny Bruce, també ha estat memorable. Tot plegat et fa qüestionar si aquí qui és massa ambiciós no és la Midge, sinó la creadora de la sèrie, que vol expandir un univers cap a fora quan ho hauria de fer cap a dins. Necessita més monòlegs, més personatges històrics, més cretins que es riguin de la protagonista per gosar ser dona i tenir sentit de l’humor, i més problemes amb la llei per tocar temes tabú dalt d’un escenari. És en aquest context que és irresistible posar-se al costat de la Midge Maisel. Quan això ho fa ben fet, no necessita res més.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.