Malgrat que l’art sovint sembla no ser cosa de les perifèries, l’exposició ‘De reüll: 1990-2020’ ens porta l’art i els artistes que des dels anys 70 treballen a les comarques de les Marines i els posa en context amb la realitat social i cultural que es vivia al país en aquests anys. Una exposició comissariada per Rafael Tormo (Beneixida/L’Alcúdia, 1963), que forma part de la convocatòria Trajectòries del Consorci de Museus.
‘DE REÜLL: 1990-2020’.
Centre del Carme Cultura Contemporània
Comissari: Rafael Tormo
Fins al 21 de febrer de 2021
Com una mena d’arxiu documental, l’exposició es construeix a partir d’una doble lectura: la de la memòria de De reüll i el context artístic, cultural i social del qual aquests artistes no són aliens. De reüll, el col·lectiu al voltant del que es construeix el relat de l’exposició, es funda a la Marina Alta en els anys 90 amb la intenció de teixir un entramat cultural davant la falta de polítiques culturals per a les arts visuals més enllà de les capitals de província. El grup, esperonat en un primer moment per les figures de Josep Ginestar, Pepe Miralles, Isabel Tejeda i Tomàs Ruiz pretenien cohesionar les accions artístiques i els agents culturals que des de la perifèria transformaran el seu context polític, sociocultural i artístic. Unes intervencions amb què pretenien situar la comarca en el circuit artístic.
El col·lectiu gestarà noves estructures de promoció, gestió i producció artística a la comarca, amb intervencions en espais públics, conferències, tallers d’art i iniciatives col·lectives que a la vegada que generaven comunitat i estructuraven el sector, ho feien des d’un esperit crític amb la mercantilització de l’art. Unes accions i uns artistes que com el rent augmentava i millorava la comunitat artística i cultural de la zona, a la vegada que els oferia un altaveu des d’on mostrar la seua feina i la seua realitat cultural a la resta del país.
L’exposició està organitzada al voltant d’un eix on uns hivernacles donen aixopluc a esborranys, notes, projectes i xicotets dibuixos entre els quals trobem obres de Monique Bastians, Juan Cuéllar, Álvaro de los Ángeles, Gabriel Vento o els projectes de les intervencions que dins els Estius d’Art es realitzaven a diferents pobles de la Marina. Uns treballs que es guarden al recer de l’hivernacle perquè cresquen i entrellacen les seues branques. Uns artistes, alguns d’ells a priori llunyans del col·lectiu, però que alimenten les seues obres o en son reflex del context social en què es creen perquè a l’ubicar De Reüll en el seu context, l’exposició ens mostra que el que ocorre a la perifèria no estava tan allunyat de la realitat social i cultural que solem ubicar a les capitals.
Una exposició on els artistes del grup queden desdibuixats pel protagonisme amb què s’aborda el context artístic i la documentació, on resulta difícil saber si un artista és o no membre del col·lectiu o si està ací per a contextualitzar-ho. Així cal destacar les obres de Josep Renau o Rafael Armengol, al costat dels retalls de les notícies de les bombes que la ultradreta posava a referents de la cultura valenciana com les llibreries Tres i Quatre (València) o La Costera (Xàtiva) i que ens contextualitzen els primers anys de democràcia o els anys més durs de la Batalla de València. Uns retalls de premsa que fan el salt al segle XXI amb els mems de Kalebarraka que acosten la sala d’exposicions a l’espai virtual reivindicant els mems com a part de la cultura, almenys com a reflex de la societat que la sustenta. Unes sales franquejades per multitud d’entrevistes a agents culturals que ens acullen en un murmuri de veus i rostres, entrevistes transcrites i enganxades sobres els murs, com manifests privats ens parlen de la impossibilitat de dibuixar un relat únic.
A l’exposició se sent el crit dels artistes contra la guerra d’Irak, amb obres d’Ana Navarrete, o Joan Verdú, les lluites veïnals de col·lectius com el Cabanyal, o projectes com Ruïnes de Futur, on el trencadís caigut de Calatrava es contraposa amb els barracons del col·legi 103 a pocs carrers de la magna obra de l’arquitecte. Una València que crema el seu futur amb l’obra de Santiago Sierra i conclou amb el 15M contraposant uns taulells de Rafael Tormo amb els dibuixos en acrílic de Fernando Baena i Rafael Sánchez-Mateos, les acampades ja no són el que eren i la democràcia amb els anys, sembla que tampoc. El visitant tornarà sobre les seues passes, per recórrer a la inversa un espai que ara acaba (malgrat que era l’inici), amb l’obra Danzad, danzad malditos¸ del col·lectiu Gloria & Robert, una acció que pretenia inaugurar l’exposició, però que la pandèmia no ha permès i que com en la pel·lícula de Pollack esperona el visitant: «seguiu menjant, seguiu ballant. (...) És dur, però així són els temps que corren».