Rafel Lasala (Vinaròs, Baix Maestrat, 1716 – Solsona, Solsonès, 1792) i les obres que va dirigir mentre va ser bisbe de Solsona —entre les quals el Palau Episcopal—, “marquen una empremta en la ciutat des del punt de vista arquitectònic”, segons l’historiador Ramon Planes Albets. A pesar de no haver signat cap edifici, només Lasala tenia els coneixements i el poder suficient per una transformació discreta i gradual de la Solsona medieval, assegura Planes.
El Bisbat de Solsona acaba de publicar la biografia inèdita de Rafel Lasala escrita pel seu deixeble Domènec Costa i Bafarull. Ramon Planes afegeix sengles estudis biogràfics de Lasala i Costa i també documents diversos annexos amb la transcripció de documents històrics relacionats amb el bisbe i un inventari de la biblioteca del seu secretari Francesc Escoín i Mollà, nascut a València.
El manuscrit de la biografia de Costa i Bafarull es va trobar al poble de Su (municipi de Riner, Solsonès) el 1878 “arran d’una visita pastoral del vicari capitular Pere J. Segarra”, explica Planes, que afegeix: “Ramon Riu i Cabanas, que li feia de secretari deixà escrit que un prevere d’edat avançada, Isidre Salats, els havia manifestat que el tenia, fent-lo servir per fer llegir la canalla”.
Cent quaranta anys després s’ha pogut editar en aquest volum que es titula El bisbe de Solsona Rafel Lasala i Locela i l’historiador Domènec Costa i Bafarull. Presència il·lustrada valenciana a Catalunya.
Lasala, explica Ramon Planes a EL TEMPS, aquesta biografia està en castellà perquè la imposició d’aquesta llengua en la jerarquia eclesiàstica era ordre de Carles III. Lasala era un home borbònic i Costa i Bafarull, com a deixeble seu, també.
“Lasala —explica Planes— era regalista, del rei. Un home de Carles III. A València formava part d’un grup que es va crear al voltant de l’arquebisbe Mayoral, que era castellà. Un home culturalment molt potent però partidari d’imposar aquesta llengua en els alts nivells de l’Església i també en el tracte amb els fidels”.
Mayoral tenia “tot un seguit de deixebles molt significats: Pérez Bayer (València, 1711-1794), en Felip Bertran (Serra d’En Galceran 1704 – Madrid, 1783), en Josep Climent (Castelló de la Plana, 1704 -1781) i en Rafel Lasala”. Lasala mantindrà el contacte amb tots ells després de ser nomenat bisbe de Solsona, tot i que se sentirà còmode a la capital del Solsonès. Pérez Bayer i Felip Bertran són a la cort madrilenya i arribaran a ser molt influents, però ell no voldrà canviar de lloc: “El fet que s’hi quedés tants anys i tot el que va fer a Solsona —opina Planes— denota que ho va assumir amb interès. De fet, el biògraf fa notar que hi va haver moments que va poder ser promogut a altres diòcesis però ell no tenia cap interès”.
Tot i això, Lasala va mantenir l’estil del grup creat entorn de Mayoral, el que l’historiador Miquel Batllori anomenava “parajansenistes” o “clergues il·lustrats”. El jansenisme, explica Planes, “és un corrent dins de l’Església que aflora a finals del XVII i durant els anys de la guerra de Successió i que aquí a la Península arriba més tardanament. És una mena de calvinisme catòlic, gent que reacciona contra l’enciclopedisme, es fixa molt en Sant Agustí, són molt austers, antijesuïtes i contraris a l’Església més ampul·losa”.
Com Mayoral, Lasala, Climent o Bertran no eren jansenistes com en altres països, és per això que el pare Batllori els anomenava parajansenistes o “clergues il·lustrats”, però, com apunta Planes, “no il·lustrats en el sentit de seguidors de l’enciclopedisme —ja que eren més aviat el contrari— sinó de portar una renovació de l’Església més austera. En la lluita de poders entre l’Estat i Roma, els parajansenistes són més regalistes i episcopalistes —el rei i el bisbe són els que tenen el poder— en detriment del Vaticà”.
Planes apunta que la biografia de Lasala i Locela possiblement el va impulsar de manera lògica a ser proborbònic i parajansenista: “Lasala és fill d’un comerciant occità que s’instal·la a Vinaròs. El pare, doncs, pertanyia a un sector de comerciants francesos que s’estableixen aquí just acabada la guerra de Successió i aquests francesos són protegits per Felip V”.
Però si Mayoral havia imposat el castellà en la relació amb els fidels a l’Església valenciana, Lasala no intentarà imposar-lo en aquest nivell. “En el tema de la llengua —defensa Planes—, aquí s’adapta més. El grau d’aculturació del País Valencià aquí no havia arribat tan fort; l’Església no estava tan castellanitzada i en el tracte amb les parròquies no actua com s’estava actuant a València o a Mallorca (on també hi va haver ordres severes de fer servir el castellà). Aquí Lasala aplica les ordres de Carles III en tot allò que respecta a l’administració del bisbat i la fa tota en castellà —cosa que tampoc era nova perquè anteriorment hi havia hagut algun de castellà (com Mezquía)—. Ara bé, tot el que és l’administració eclesiàstica de cara als fidels, no. Aquí s’adapta a la realitat del país. I, per exemple, fa traduir el catecisme menor que ell mateix escriu al català”.
Però l’aportació més important, i duradora, del bisbe Lasala va ser probablement arquitectònica i la va fer d’amagat, discretament. La prova més evident dels afanys arquitectònics de Lasala és el Palau Episcopal, una obra barroca que marcarà l’estil de Solsona durant dècades.
El fet misteriós és que com a arquitecte d’aquesta obra apareix Francesc Pons, però Planes està segur que al darrere hi ha la mà del bisbe. “Sempre s’ha pensat —explica Planes— que l’arquitecte és Francesc Pons, però veig que realment qui feia la feina de l’arquitecte és el bisbe. De fet a la biografia es diu que ‘passava nits delineant’ i de fet Lasala havia estat a l’Acadèmia de Sant Carles de València i havia estat catedràtic de matemàtiques durant 22 anys”.
En l’estudi introductori de l’obra, Ramon Planes explica que Francesc Pons sempre havia sortit com a “mestre de cases”, que venia a ser un constructor, però mai com a arquitecte, fins que de sobte aixeca el Palau Episcopal i llavors signa com a tal. Però només durant un temps; en futures obres tornarà a aparèixer com a “mestre d’obres”.
Planes, com altres historiadors que cita, no creu que Francesc Pons tingués els coneixements tècnics que eren imprescindibles per idear un edifici a l’avantguarda arquitectònica del moment ni de lluny. Per contra, el bisbe Lasala ha exercit durant 22 anys de catedràtic de matemàtiques a València —una experiència poc comuna en un bisbe i molt útil en arquitectura.
“Sens dubte, el Palau Episcopal hauria estat dissenyat per ell. El mestre de cases n’havia estat constructor en el sentit literal, però qui va fer la tria, la distribució de les sales, etc. és el bisbe”.
Per estintolar aquesta afirmació, Planes veu, en l’actitud dels solsonencs cert reconeixement a aquestes habilitats del bisbe: “Els coetanis es van fer cabal d’això perquè el mateix municipi de Solsona li va demanar ajuda al bisbe. ‘Com és un home entès en totes les matèries...’ diuen els textos de la corporació per excusar que es posi al bisbe al capdavant de l’ens municipal encarregat d’obres i reconstruccions”. També és possible, segons Planes, que “Lasala dissenyés en altres parròquies però no queda constància”.
Un altre argument a favor del Lasala arquitecte és que “el contracte del Palau Episcopal signat pel ‘mestre de cases’ diu que farà l’obra seguint els plànols que li presenta el bisbat”. Per tant, els plànols no són obra seva.
Planes conclou que “El canvi arquitectònic de Solsona casa perfectament amb l’arribada del bisbe. Els edificis significatius es produeixen en aquesta època. I la casa que va ser del secretari probablement té un parentiu amb aspectes del Palau. I després hi ha detalls: la plaça, la porxada, hi ha algun element que és mimètic del Palau. A més va intervenir en obres de disseny urbanístic, com el passeig de circumval·lació”.
Les obres de l’època de Lasala, afirma Planes, “marquen una empremta des del punt de vista arquitectònic. Abans, Solsona era una ciutat d’estructura medieval i, amb ell, incorpora una sèrie d’elements nous”. En definitiva, “l’empremta arquitectònica de Lasala va contribuir a generar una certa identitat urbanística que s’ha mantingut”, i perdura, en la Solsona d’avui. •
LA FAMÍLIA VALENCIANA DEL BISBE LASALA
Com tots els bisbes quan es traslladaven, Rafel Lasala i Locela va arribar a Solsona acompanyat d’una família de capellans i preveres que ell col·locà en el bisbat. Ramon Planes n’identifica uns quants:
• Vicent Matarredona: “Sotsdiaca quan arribà a Solsona l’estiu de 1773. El dia primer de juny de 1774 consta que era diaca i provisor, vicari general i oficial, càrrec que exercí fins al seu traspàs, l’any 1781. Era home de formació jurídica, amb el títol d’advocat dels reials consells”.
• Vicent Barrachina i Campos: “Ell fou qui prengué possessió de la plaça de bibliotecari de la Biblioteca Pública Episcopal el 22 de maig de 1793”.
• Fra Miquel Llisterri: “Agustinià provinent del convent de Xàtiva, a qui Rafel Lasala i Locela confià recerques històriques”. Morí el 1789.
• Pere Joan Larroy i Lasala: “Prengué possessió d’una canongia de la catedral el 13 de juny de 1788, però acabà residint a Madrid, on fou fiscal de la Inquisició”.
• Josep Salanova: “Tresorer de la Mitra i Bisbat de Solsona. Tornà a València al cap de tres mesos per ‘indisposiciones de su salud’”.
• Francesc Escoín: Secretari del bisbe Lasala. Natural de València.
• Rafael Cavaller: Natural de Vinaròs. Nebot del bisbe, qui va pagar les seves “despeses d’obtenció de l’hàbit agustinià”. El 1792 era diaca, després anà a Cervera a estudiar i el 1798 era “beneficiat de la Comunitat de Bellpuig”.
• Agustí de Ansaldo: Natural d’Alacant. Tresorer de la Mitra i Bisbat de Solsona des del 1773 fins a la mort del bisbe Lasala.