S’estrenava a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, dins de la Quinzena Metropolitana de la Dansa, la darrera part de la trilogia que l’artista ha dedicat a la identitat personal. Es completa així un periple que s’iniciava coincidint amb la seva tornada al país després d’anys d’èxit internacional, amb la voluntat de construir una veu pròpia: tant en les temàtiques que tracta, com en les coreografies. Després de “Kokoro” (2015) i “IUanMe” (2017), podem afirmar que aquesta és la peça més reeixida, perquè posa un major accent en el moviment.
Ha volgut abordar la qüestió de les relacions familiars. I ho fa des de l’estereotip d’un nucli italià: tots al voltant de la mare absent i un pare amb alts i baixos comunicatius amb els tres fills. Al fons, com formant-ne part i alhora estranya d’aquella forta i excessiva connexió, una ballarina que té molt de mirall especular amb la mateixa Lali Ayguadé, que com en les peces anteriors tampoc és intèrpret aquí i es reserva el paper de directora.
Els tres nois són figures reconegudes de les danses urbanes i el diàleg amb la contemporània: Akira Yoshida, Lisard Tranis i Diego Sinniger. Són el puntal de l’obra. Indiscutiblement. Pels seus cossos passa una lectura diferent de les coses. Aquelles relacions fraternals es fan més fluides, menys condicionades per un text que Pierot Steiner defensa amb solvència i en Itàlia en molts fragments, però que resulta una mica llunyà. Actua de fil conductor de la història, que no pas de narrador i juga a ballar amb tots ells.
Ho deu fer la distància cultural, per molt que ens entestem en la proximitat idiomàtica i de costums: però davant del gest simple i una mica embafós d’aquesta “famiglia”, els tres ballarins hi posen gosadia, moviment extrem i audàcia. Modernitat, al capdavall. Cadascú amb anotacions pròpies: Lisard des de l'elegància, Akira des de la fantasia, i Diego des de la pulcritud tècnica. En la construcció coreogràfica han treballat plegats. Representen, de fet, dos llenguatges -els urbans, la contemporània- que fa temps que estan en contacte i que hi troben fàcils connexions. Fa anys que investiguen en aquesta línia. I com a resultat, les seves aparicions deixen la resta de l’obra en un segon pla. I això és una virtut enorme i alhora un problema per al conjunt.
El quadre sencer el conformen la cantant Joana Gomila i la ballarina Hedvig Edvall Bons (en substitució d’Anna Calsina). Són dues intervencions que dibuixen, en l’àmbit dels personatges, maneres diverses d’entendre la situació: la mallorquina amb aquella amplitud sonora, tan característica, transparent a l’emoció. La ballarina amb una presència captivadora, gestualitat pròpiament contemporània i un joc escènic esmunyedís. És un personatge en fuga, perfecte contrapunt a aquella unió d’enllaços forts amb els quals està contingut l’univers dels afectes.
A “Hidden”, de vegades dispersament, s’expliquen força coses i és difícil acabar de trobar el fil entre elles. Per sort sempre surten al rescat els tres ballarins. No sembla un problema de la dramatúrgia de Jordi Oriol. Hi ha imatges molt evocadores, suggeriment d’un món interior que esclata com si fos un dispositiu de significat que expandeix convenient la peça: el telèfon, el joc amb una patata amagada, etc. Críptic, però important tot plegat. És més aviat que l’obra diu molt més de Lali Ayguadé que no pas ens pot semblar. Que la dansa s’imposa al teatre, si fos això una disputa. Perquè és la seva veu, la millor manera com sap expressar tot aquell entramat de les identitats personals. La particular fugida endavant que practica. Cos i expressió, a través d’un moviment entre èpoques i experiències antagòniques.