A la galeria Esart de Barcelona s’exposen una sèrie de fotografies de Carles Duarte amb el títol de Quadern d’albades. Possiblement a molta gent la sorprendrà aquesta faceta de Carles Duarte (Barcelona, 1959), ja que és més conegut com a poeta, lingüista, traductor, gestor i polític, que no pas com a fotògraf. De totes maneres, des de fa molts anys, dedica part del seu temps a dur una càmera a sobre i observar sobretot el cel. A més, és un fervent usuari de Facebook, on mostra gairebé diàriament imatges d’albades, crepuscles, de la Lluna, planetes, constel·lacions... Des de fa quatre anys la seva obra fotogràfica viatja per Catalunya amb Quadern d’albades, ja que s’ha pogut contemplar a L’Espluga de Francolí, Barcelona, Montcada, Corbera de Llobregat, Terrassa, Premià de Mar i L’Escala. Abans d’iniciar aquest periple, a finals del 2016 Pagès editor va publicar el llibre que porta el mateix títol, on figuren diverses fotografies que es poden veure en la present exposició, poemes seus i textos de qui signa l’article.
Carles Duarte. Quadern d’albades.
Comissari: Ramon Casalé Soler
Galeria Esart. Diputació, 188. Barcelona
Fins al 24 d’abril de 2021
Com que l’exposició a Esart tanca aquest cicle, hem cregut convenient fer-li una entrevista per poder conèixer de primera mà la seva opinió sobre la fotografia i els motius que l’han portat a mostrar-la al públic. Com a personatge destacat del món de la cultura –ha estat president del CONCA, de la Fundació Carulla i ara director de l’ICCIC-, sempre s’ha sentit proper al món de l’art, ja que quan se li demana que col·labori amb els seus poemes en la publicació d’un llibre d’artista, no ho dubte ni un moment. Aquest caire humanista, més propi del renaixement que no pas de l’actualitat, queda palès en les fotografies que omplen les parets de la galeria, on el color i la llum creen una atmosfera especial i singular que donen sensació de placidesa i d’assossec, que avui dia és d’agrair.
-Des de quan vas sentir interès per la fotografia?
-La fotografia ha estat part de la meva vida des de menut. A casa dels meus pares sempre hi havia hagut càmeres reflex i sóc d’aquelles criatures que quan encara no aixecava un pam de terra ja duia joguines de plàstic en forma de càmera. Però ben aviat en vaig començar a tenir de les que feien fotografies de debò. Això no obstant, el meu treball més sistemàtic de fotografia va començar arran de l’adquisició del meu primer telescopi, un newtonià de Celestron ara ja deu fer trenta anys.
-Les teves fotografies estan relacionades amb la natura, concretament amb les albades però també amb l’espai, o sigui l’astronomia –Lluna, planetes... Per què?
-La fotografia astronòmica és apassionant perquè et permet d’aconseguir, connectant una càmera a l’ocular del telescopi, imatges no tan sols molt precises d’un cúmul d’estrelles, com les Cabretes, sinó també els colors d’una nebulosa, com les d’Orió. Des de l’observació del cel amb càmeres amb prou sensibilitat per captar-ne els petits detalls no queda gaire camí fins a arribar a les albades i als ponents; entre altres raons, perquè Venus o Mercuri, que són més a prop del Sol que nosaltres, no són mai visibles al zenit i són planetes que contemplem en hores crepusculars.
-Quin és el teu procés de treball a l’hora de captar aquestes imatges de les albades, ja que t’has d’aixecar ben aviat?
-Al llarg de l’any es va desplaçant el punt des d’on el Sol surt o es pon i això fa que el diàleg visual associat a les albades vagi canviant constantment. I cal afegir-hi els núvols i la broma, que ben sovint esculpeixen formes sobre el disc solar o l’abracen. Com deies, em llevo ben d’hora i procuro situar-me en una posició favorable per captar la imatge de l’albada una hora abans de la sortida efectiva del Sol, perquè amb el llostre, les primeres clarors, el cel es vesteix de colors sedosos, amb gammes sovint sorprenents, ben properes a la pintura. El fotògraf és com un caçador d’imatges. Cal estar a punt i posar-hi paciència. Les presses i les precipitacions precedeixen obres que no et deixen mai prou satisfet.
-Quins són els fotògrafs que més t’han influenciat o dels que et sents més pròxim?
-La fotografia m’apassiona i he tingut la sort de conèixer artistes com els germans Català Roca, Joan Colom, Colita, Pilar Aymerich, Joan Fontcuberta, Maria Espeus, Manel Esclusa, Salvador del Carril Rivas,... Però, a més, he col·laborat estretament en projectes que han acabat plasmant-se en llibres i exposicions amb fotògrafs molt estimats com, entre altres, Francesc Guitart, Kim Castells, Kim Manresa, el francès Manuel Cohen o la fotògrafa d’origen veneçolà Maite González.
-Avui dia se li dóna més importància a les imatges de conflictes bèl·lics, de la denúncia dels drets humans, la immigració, o sigui els drames humans que, d’alguna manera colpeixen els sentiments de l’espectador; en canvi tu has elegit el contrari, o sigui la contemplació de la bellesa natural d’un tipus de paisatge.
-Dono una gran transcendència a la labor del fotògraf que documenta i denuncia, que ens interpel·la amb el seu testimoni. El meu anhel és de copsar i compartir bellesa, que és un dels millors regals que ens fa la vida, que té ombres i llums. Jo m’inclino per posar l’èmfasi en la llum, perquè em fa sentir més a gust vivint. Som amb els altres i m’agrada pensar que el que faig pot contribuir a il·luminar també altres vides.
-En la teva obra hi ha algun tipus de transformació o retoc en les teves imatges mitjançant algun procediment informàtic, per exemple el programa Adobe Photoshop, o sigui la de manipular la imatge real, encara que per molts artistes li han servit per als seus treballs.
-En la meva obra fotogràfica és fonamental preservar el color captat per la càmera, que no sempre coincideix amb el que transmet l’ull nu al cervell. Les càmeres que faig servir són totes adaptades per a l’astronomia -Canon 60Da, Canon EOS Ra, Nikkon D810A- i m’ofereixen matisos de color que aprecio. Això no vol dir que no puguis introduir després un cert retoc de la fotografia si l’has feta sense trípode i t’ha quedat una mica inclinada o si vols concentrar la imatge sobre un punt concret, però no hi veig cap al·licient a retocar artificialment els colors de les fotografies d’albades. No tan sols no hi calen retocs, sinó que hi ha un altíssim risc d’embrutar-les, d’empitjorar-les.
-Tenint en compte que desenvolupes diverses activitats professionals i creatives com la gestió, la lingüística, la poesia..., quant de temps dediques a la fotografia?
-Cada dia trobo l’estona necessària per fer-ho, sempre que les condicions meteorològiques ho permetin.
-A finals del 2016 es va publicar el llibre Quadern d’albades, on es recullen una sèrie de fotografies i poemes teus. Totes les imatges que hi apareixen es poden contemplar en l’exposició actual que celebres a la galeria Esart de Barcelona. Com va sorgir la idea de fer aquest llibre abans de la teva primera exposició que vas fer al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, el 2017.
-Prou saps que darrere d’aquest projecte hi ha una iniciativa teva. La primera intenció era concentrar-nos en una exposició. Ara bé, com a escriptor i lingüista, estic molt orientat de sempre al llibre com a eina i com a fruit. I per a mi generar una publicació on quedi reflectit el meu treball és un forma ben natural de construir. També ho ha estat en el cas de la fotografia, perquè els camins de l’exposició i del llibre són confluents; es complementen i s’enriqueixen; no es contraposen.
-En el llibre també es fa referència a la pintura, o sigui es comparen algunes obres de pintors expressionistes americans i també d’aquí, cas de Daniel Berdala i Anet Duncan. Potser és perquè la teva obra té molt a veure amb la pintura, sobretot pel color i la llum.
-Certament. Albades i crepuscles han inspirat més pintors -penso ara mateix en Modest Urgell- que fotògrafs i el llenguatge pictòric m’atreu poderosament. He cercat en força ocasions establir una conversa amb la pintura, ja sigui des de la paraula, ja sigui des de la fotografia. I en gaudeixo profundament. En aquesta oportunitat el llibre ha complert aquesta missió addicional: reflectir i estimular la consciència d’aquest diàleg.
-Respecte a l’exposició de la galeria Esart, és la que fa deu que has celebrat en aquests tres darrers anys amb caràcter itinerant per diversos indrets de Catalunya, què hi trobarà el públic que la contempli?
-El públic tindrà l’oportunitat de veure l’exposició més completa i actualitzada de la meva producció fotogràfica sobre aquesta temàtica. Els diversos escenaris que han acollit fins ara l’exposició han condicionat sovint el nombre i la disposició de les imatges. Aquesta seria, doncs la versió més definitiva. I, a més, per primer cop l’exposició es fa en una galeria que permet al públic que hi pugui tenir interès l’adquisició de les obres.
-Una vegada acabat aquest projecte expositiu tens nous projectes a realitzar dins del món de la fotografia?
-Per a mi la fotografia és un univers que demana persistentment ser explorat. He anat treballant en diferents línies, però no hi ha cap projecte tancat.
-El que és obvi és que la teva poesia es fusiona molt bé amb la imatge, ja que sovint participes en projectes de llibres i exposicions de pintors, escultors, ceramistes, gravadors. Penses que la poesia actualment està en un moment àlgid, almenys per al nombre d’autors que publiquen, tot i que el seu seguiment és minoritari respecte a altres manifestacions literàries?
-La poesia és un gènere antiquíssim i de consum avui minoritari. Els lectors solen estimar-se més capbussar-se en les peripècies d’un personatge en una novel·la, però em fa l’efecte que la poesia, per la seva condició d’íntima i essencial, perquè ens commou i ens consola, continuarà exercint, com la música, la pintura, l’escultura…, un paper decisiu en la projecció i el reconeixement de la dimensió estètica i espiritual de l’ésser humà.