Món

La Xina, Rússia i el nou ordre mundial

Aquest any es commemora el 50 aniversari de la darrera ocasió en què russos (llavors soviètics) i xinesos es van enfrontar militarment: la guerra xinesa-soviètica de 1969, un conflicte fronterer no declarat que va mobilitzar un milió i mig de tropes, i que va provocar entre 150 i 800 morts. En aquell moment, les relacions entre Moscou i Beijing tocaven fons. Aquella circumstància va ser aprofitada pel llavors president nord-americà Richard Nixon el 1972 per a impulsar un rapproechement entre els EUA i la Xina, a fi d’unir esforços en contra de l’enemic soviètic comú a la zona de l’Àsia-Pacífic.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Mig segle després de la darrera ocasió en la que Moscou i Beijing es van enfrontar militarment, el món difícilment podria assemblar-se menys al de llavors. La Unió Soviètica ja no existeix i la Xina ha esdevingut una potència global que rivalitza amb els EUA en l’esfera econòmica, i cada cop més, la militar. La relació entre russos i xinesos és la més estreta dels darrers 400 anys d’història, els EUA han posat ambdós països al punt de mira amb sancions -i a la Xina amb una guerra comercial-, i les tres potències han iniciat una nova cursa armamentista de conseqüències difícils de predir.

La caiguda de la Unió Soviètica i l’apropament entre Rússia i la Xina

Prop d’una de les zones més afectades pel conflicte de 1969, el mes de setembre de 2018 es van realitzar unes maniobres militars massives en què van participar més de 300.000 tropes russes, 3.500 de xineses i  un important contingent de tropes mongoles. La fi de la guerra freda i l’esfondrament de la URSS va iniciar una nova època de relacions entre russos i xinesos, que s’ha intensificat especialment a partir de 2014. El 1993 ambdós països van signar un acord de cooperació militar, seguit el 1996 per un altre de cooperació estratègica, entre altres. Els va seguir el 2001 un Tractat de bon veïnatge, amistat i cooperació, seguit el 2012 d’un partenariat estratègic, ampliat el 2014. La disputa sobre la delimitació fronterera que els havia enfrontat el 1969 va quedar resolta amb diversos acords. 

Vladímir Putin i Xi Jinping s’han reunit en ni més ni menys que trenta ocasions des que el líder xinés va arribar al poder a finals de 2012. La dimensió militar és un dels àmbits on la cooperació bilateral s’ha aprofundit més durant els darrers anys. Són molt demostratius el creixent nombre de maniobres militars conjuntes entre les forces armades d’ambdós països, tant de terrestres com de navals, incloent zones sensibles on es donen creixents tensions amb els Estats Units, com ara el mar Bàltic i el mar del sud de la Xina. Els exercicis militars conjunts serveixen per a enviar un missatge de dissuasió i de recolzament mutu en la defensa dels respectius interessos.  

Un altre dels indicadors és la venda d’armament, amb contractes de fins a set mil milions de dòlars per a la compra per part de Beijing d’armament i equipament rus, incloent sistemes de defensa antiaeris S-400 i avions de combat Su-35. El fet que Rússia comparteixi tecnologia militar d’última generació amb la Xina és demostratiu d’una progressiva superació de les desconfiances històriques que han caracteritzat les seves relacions bilaterals durant gran part del segle XX. 

Aquestes desconfiances venen especialment donades pels enormes desequilibris demogràfics a l’extrem orient rus. En aquesta extensa zona, equivalent a 14 vegades el territori de l’Estat espanyol, amb prou feines hi resideixen 8,5 milions d’habitants. A l’altra banda de la frontera, però, hi viuen més de 100 milions de persones a les tres regions xineses limítrofes. Zona rica en recursos naturals i amb abundants reserves de petroli, gas natural, or, diamants, fusta, ferro, i moltes altres, les temptacions expansionistes d’una Xina necessitada de recursos per alimentar la seva enorme població i una indústria creixent són conegudes. Durant els darrers anys, però, aquesta conflictivitat latent ha estat mitigada gràcies a la creixent cooperació russo-xinesa, amb capital xinés finançant importants projectes de desenvolupament i infraestructures a la banda russa, impulsats per les autoritats locals. 

Afectada per les sancions econòmiques occidentals iniciades el 2014 arran de l’annexió de Crimea i la guerra a l’est d’Ucraïna, Rússia ha virat cap a Beijing amb l’objectiu d’obtenir inversions i un finançament que se li nega als països de la UE i els Estats Units, amb un comerç bilateral que s’ha disparat, arribant als 100.000 milions de dòlars el 2018, un increment del 20% respecte a l’any anterior. 

L’energia és un dels altres grans àmbits on la cooperació s’ha reforçat. Durant els darrers anys, Rússia s’ha convertit en el principal subministrador de petroli de la Xina, per davant d’Angola i l’Aràbia Saudita. En paral·lel, Gazprom i la China National Petroleum Corporation (CNPC) van signar un acord el 2014 valorat en 400 mil milions de dòlars per a l’exportació de 38 mil milions de metres cúbics anuals de gas rus a la Xina. L’acord inclou la construcció del primer gasoducte per a l’exportació de gas rus cap a l’Àsia oriental, batejat com a la “Força de Sibèria”. Quan comenci a estar operatiu a finals de 2019, aquest gasoducte connectarà el principal exportador amb el principal importador de gas del mon. Més enllà d’aprofundir les relacions russo-xineses en matèria energètica, la infraestructura servirà també per a diversificar les exportacions de gas russes, fins al moment molt orientades cap a Europa i Turquia.  

L’ascens de la Xina i el canvi de paradigma global

Segons la branca estructuralista de la teoria realista de relacions internacionals, les estructures internacionals generen una tendència col·lectiva cap a la competició entre els Estats, que busquen primer de tot assegurar la seva seguretat individual. En aquest marc de competició, els estats més poderosos són percebuts per altres que ho són menys com una amenaça, i en conseqüència tendeixen a fer un exercici de balancing o equilibri, alineant-se. 

En aquest sentit, la principal força que apropa russos i xinesos és precisament les accions dels Estats Units en l’arena global, a dia d’avui encara l'única superpotència mundial en termes polítics, econòmics i militars. L’acceleració i intensificació del rapprochment russo-xinès és conseqüència, d’una banda, de la crisi d’Ucraïna i annexió de Crimea de 2014, i de la resposta occidental en forma de sancions econòmiques contra Rússia i la remilitarització de l’Europa oriental. De l’altra, ho és també del conegut com a Pivot to Asia, impulsat per l’administració Obama, i del consegüent increment de la presència militar nord-americana a la zona del Mar de la Xina Meridional. A escala global, aquesta nova entesa Beijing-Moscou és doncs una de les principals herències geopolítiques dels vuit anys d’Obama, i de la seva doble política de “contenció” contra russos i xinesos, a l’Europa de l’Est i l’Àsia Oriental respectivament.

La tendència de creixent confrontació s’ha incrementat des de l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca. La National Defense Strategy dels EUA publicada a principis de 2018 situa per primer cop en molts anys la competició estratègica interestatal i no el terrorisme com la principal prioritat per a la seguretat dels EUA. Concretament, el document parla de la “competició estratègica a llarg termini amb Rússia i la Xina” com la prioritat número u del Departament de Seguretat dels EUA, als quals qualifica de “poders revisionistes” que busquen “configurar un món d’acord amb el seu model autoritari”. Com a mesures per a afrontar aquesta competició estratègica, Washington inclou la formació d’aliances favorables a Europa, l’Orient Mitjà, la Índia-Pacífic, i l’Hemisferi Occidental, i l’ús d’elements de poder nacional com la diplomàcia, la informació, l’economia, les finances, la intel·ligència, i la via militar. 

Aquest document dibuixa el nou paradigma global que s’està configurant, on es passa d’un món unipolar en què els EUA, en tant que única gran potència, intentava configurar un sistema internacional a la seva imatge seguint els principis de l’intervencionisme liberal, utilitzant eines d’influència econòmica i sovint la força militar en base a intervencions directes (Iugoslàvia, Afganistan, Iraq, Líbia, amb conseqüències catastròfiques en termes humans -centenars de milers de morts, ferits i desplaçats-) i geopolítiques -el sorgiment d’ISIS o la destrucció de l’Estat libi-, a un de multipolar, amb tres gran potències que competeixen entre si, en un format de dos contra una. 

En aquest sentit, la guerra comercial llançada contra la Xina per part de l’administració Trump, o la retirada d’acords com el Tractat de Forces Nuclears d'Abast mitjà per part dels EUA són una bona mostra del nou paradigma que es va configurant, avançant cap a un ordre mundial basat cada cop més en la competició directa entre les posicions de força dels seus principals actors. La retirada de les tropes nord-americanes del Kurdistan sirià també es pot interpretar en aquest sentit, buscant els EUA prioritzar i concentrar el màxim nombre de recursos en aquells espais de competició directa amb la Xina o Rússia, i assumint que l’Orient mitjà -amb l’excepció de l’Iran- ha deixat de ser prioritari.

I és que, segons analistes com ara Stephen M. Walt, durant les properes dècades l’emergent rivalitat entre els Estats Units i la Xina serà el principal factor determinant en la geopolítica global. Els EUA romandran com a potència mundial dins l’ordre internacional, però una Xina en ascens -recolzada per Rússia- seguirà treballant per a modificar les regles de joc que estableixin un ordre global més favorable als seus interessos, i més concorde amb el seu nou estatus de potència emergent. 

Beijing i Moscou busquen debilitar la primacia nord-americana, amb una entesa basada en el pragmatisme i interessos comuns, i la seva relació continua consolidant-se amb força contra la creixent degradació del sistema de relacions internacionals i la intensificació de les contradiccions geopolítiques. Així, la naturalesa de l’entesa xinesa-russa no es limita a l’àmbit de la cooperació bilateral, sinó que compta amb un rerefons de complementarietat, reciprocitat i interessos compartits davant d’amenaces comunes, amb un impacte regional i també global. 

El cas de Veneçuela és un bon exemple d’aquesta creixent competició. País de gran importància estratègica per la seva posició geogràfica i les seves importants reserves de petroli i gas -i amb un govern que els EUA perceben com a hostil, en una regió que Washington considera el seu pati del darrera- Beijing hi aporta assistència financera en forma de crèdits i inversions a fi d’apuntalar el govern de Nicolás Maduro, mentre que Rússia li dona suport amb subministrament d’armament. La presència cada cop més activa de Rússia a Veneçuela en l’àmbit militar -incloent-hi les visites bombardes nuclears russos- i la possibilitat que Caracas autoritzés l’establiment d’una base russa en una illa veneçolana del Carib és precisament un dels motius que fa poques setmanes va precipitar la decisió de Trump de forçar un cop d’Estat per intentar tombar el president Nicolás Maduro.

Aquesta és una relació que es repeteix en molts casos: mentre  Rússia hi posa el múscul militar, augmentant la seva presència en zones com ara l’Orient Mitjà, la Mediterrània oriental o l’Àfrica Central, la Xina estén el seu poder a través del comerç, el crèdit i les inversions amb països d’arreu del globus. No sempre de forma coordinada, però sí amb un objectiu comú: augmentar les pròpies capacitats i projecció d’influència, i reduir la dels EUA.

La proposta xinesa es basa també en guanyar posicions a través d’una nova institucionalitzat mundial alternativa a la de Bretton Woods, dissenyada el 1944 segons els interessos de Washington. A través d’iniciatives com el Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures o el Nou Banc de Desenvolupament dels BRICS Beijing, busca incrementar la seva influència en la governança financera mundial, reflectint millor el seu poder econòmic actual que no pas amb el paper reduït que pot jugar al Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional o el Banc Asiàtic de Desenvolupament, totes elles dominades pels Estats Units. En paral·lel, es busca que el iuan xinès vagi guanyant pes poc a poc envers el dòlar com a moneda de referència i de reserva a nivell internacional. Pel que fa al desenvolupament i les inversions, la iniciativa estrella de la Xina per a estendre la seva influència a l’Àsia i Europa és el conegut com a OBOR (One Belt One Road).

Així és com es combinen una potència en ascens, la Xina, amb un poder regional en decadència, el de Rússia, el qual, tot i així, redobla esforços per a augmentar la seva capacitat de projectar poder i influència cap a l’exterior. En paral·lel, tant Moscou com Beijing utilitzen el seu poder de veto al Consell de Seguretat de Nacions Unides de forma coordinada en qüestions sensibles per al seus interessos com ara Síria, Nicaragua o Corea del Nord, davant els intents que nord-americans han tingut durant els darrers anys d’incrementar la pressió sobre aquests països i els seus governs, ja sigui via increment de sancions o sota l’amenaça d’intervencions militars.

Multipolarisme: de la teoria a la pràctica

Enfront de la primacia dels Estats Units, durant les darreres dues dècades Rússia i la Xina precisament han estat promovent la idea d’un “món multipolar” com el sistema més sostenible per a estructurar les relacions internacionals, projectar estabilitat en els afers globals.  Es tracta d’un aproach que sorgeix en bona mesura com a reacció a les catastròfiques conseqüències de prop de tres dècades d’intervencionisme militarista nord-americà, especialment a l’Orient Mitjà. Iniciatives com els BRICS o l'Organització de Cooperació de Shangai -on hi participen Rússia, la Xina, quatre dels coneguts com a “stans” centreasiàtics, la Índia, el Pakistan, amb països com l’Iran o Bielorússia com a membres observadors- són alguns exemples  de marcs de cooperació multilateral impulsats per Beijing i Moscou que van en aquesta direcció.

La forma com s’està decidint el futur de Síria és un altre exemple pràctic de l’aplicació d’aquest model, amb una concertació dels interessos de les principals potències regionals (Rússia, Turquia, Iran) per a decidir el futur del país, mitjançant una combinació de vies militars i diplomàtiques, dins el marc del conegut com a “Trio de Sotxi”. Eminentment conservador i estatocèntric, aquest nou paradigma reforça aspectes sorgits amb la pau de Westfàlia de 1648 que va posar fi a la Guerra dels Trenta Anys (respecte a la sobirania dels Estats i no ingerència en els seus afers interns, principis recollits posteriorment a la Carta de les Nacions Unides de 1948) i del Concert europeu sorgit del Congrés de Viena de 1815, en base als quals els afers internacionals s’han de decidir en base a l’acord entre els principals Estats implicats.

Tot i que amb importants diferències, amb la seva combinació de capitalisme i Estats forts, els models rus i xinès representen un pol d’atracció creixent per a líders polítics europeus com ara com Marine Le Pen o Viktor Orbán, davant una UE que perd capacitat d’atracció a marxes forçades. Aquest pot ha atret també la Grècia de Tsipras, qui tot i que no emmirallar-se en el model xinès, ha cercat estrènyer llaços amb la Xina davant el rebuig de Brussel·les

El cas d’Hongria n'és paradigmàtic. Amb el seu president Viktor Orbán s'ha reforçat el relat d’Hongria com a país d’herència túrquica, una vinculació que en bona mesura busca incrementar els seus vincles històrics amb un model “asiàtic” de desenvolupament, mirant de crear una base històrica i ideològica per al seu model cada cop més autoritari. En una visita a Singapur la tardor de 2017 Orbán va catalogar l’èxit d’aquest micro estat com a “incentiu” per a Hongria. Singapur és un dels Estats més autoritaris del sud est asiàtic, i alhora una de les economies amb un PIB per càpita (PPA) més elevat del planeta.  

I és que el “Somni Xinés” és basa en bona mesura en assolir el nivell de desenvolupament del micro estat del sud-est asiàtic, on es combini una economia capitalista amb el manteniment d’un fort control sobre les institucions i els afers públics per part de l’Estat. El fet que la segona potència econòmica mundial, amb aspiracions d'esdevenir la principal economia del món, projecti i promogui aquest sistema el converteix cada cop més en model de desenvolupament de referència arreu del globus. 

En la mateixa direcció, la Xina i Rússia desvinculen totalment la seva relació amb altres Estats de qüestions de tipus intern, com ara el medi ambient, els drets humans o qualsevol consideració respecte al sistema polític (democràtic o autoritari) de cada país. És el conegut com a Consens de Beijing, un approach que encaixa amb la teoria realista de les relacions internacionals, segons la qual les qüestions internes tenen pràcticament zero importància a l’hora de descriure i analitzar les relacions entre Estats. 

Un re alineament EUA-Rússia a l’horitzó? 

Tenint en compte l’estat actual dels equilibris de poder entre russos, xinesos i americans, probablement el que més convindria als EUA és reforçar els seus llaços amb Rússia per a mirar d’aïllar una Xina en ascens. En aquest sentit,  tot i els esforços de Donald Trump per a millorar els vincles amb Rússia a través de la seva sintonia personal amb el president Putin, és difícil imaginar que, tal i com va fer Nixon el 1972 apropant-se a la Xina per aïllar la URSS, a dia d’avui es pugui portar a la pràctica un intent per part de Washington de trencar l’aliança russo-xinesa a través d’un realineament Moscou-Washington en contra de la Xina. Ara per ara no sembla que Vladímir Putin tingui incentius per a posar en risc la seva relació amb Beijing a través d’una política de “conteniment” amb els EUA que apunti contra la Xina. El fet que l’administració nord americana hagi augmentat les sancions contra Rússia des de l’arribada de Trump en lloc de reduir-les ha allunyat les possibilitats de qualsevol aproximació estratègica entre ambdós països. Pel costat nord-americà, la suposada ingerència russa en les eleccions presidencials de 2016 impossibilita també qualsevol possibilitat d’apropament, amb l’establishment de defensa i política exterior assumint posicions cada cop més hostils envers Rússia. La desconfiança mútua entre russos i nord-americans ha assolit uns nivells propis dels pitjors moments de la Guerra Freda, i aquest és un factor fonamental que no sembla que hagi de variar al menys a curt i mitjà termini. Per això, i a manca d’alternatives, l’entesa Moscou-Beijing ha arribat per a quedar-se.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.