Iván Morales fa que quatre intèrprets descastats assaltin el TNC amb 'Heroïnes o res', Àlex Rigola explica el seu 23-F al Lliure a 'Anatomia d'un instant' i Llàtzer Garcia actualitza John Osborne amb 'La meva violència' al Tantarantana
'Heroïnes o res'
D'Iván Morales.
Amb: Bruno Bergonzini, Pau Escobar, Tai Fati, Àrid Soldevila i Emma Clarke.
TNC
Fins al 2 de maig.
Passa poques vegades, però passa, que una sola presència dalt d'un escenari canviï el rumb d'una funció. 'Heroïnes o res' arrenca titubejant, amb els quatre joves i inexperts intèrprets, però dotats per a la 'performance', que surten a l'arena sense saber gairebé com dir el que han de dir, com moure's. Però, de cop, apareix Bruno Bergonzini ballant, sostingut per una mena de caminador que sembla la faldilla d'una cortesana de la cort de Lluís XVI. Primíssim, amb el cos marcat per l'esclerosi, executa uns moviments mesurats, lleus, que sembla que vulgui envolar-se. Els xavals se'l miren. El públic el contempla.
Iván Morales, amb David Climent com a codirector, ha escrit una peça que parla d'un grup de joves al marge del sistema que planegen 'segrestar' el gran teatre burgès de la ciutat per mostrar, a la força, la seva versió de 'Cyrano de Bergerac'. Estan encallats i no se'n surten. Topar-se amb Bergonzini, un antic rebel amb causa que ara balla sol en un carreró fosc, els obre una porta. I es deixen ajudar.
La petjada del teatre de Morales es veu en les escenes on cada jove explica d'on prové, quan Bergonzini els demana que expliquin les seves ferides. Veiem llars destrossades, incomprensió paterna, violència. Una espurna de brillantor al costat de l'actor que, tot i que impedit, refulgeix. L'espectacle és el que havia de ser. No és perfecte. Té ritme, hi ha bellesa i un fons que ens hauria de fer pensar: per què Pau Escobar, Tai Fati, Àrid Soldevila i Emma Clarke no havien trepitjat un teatre abans? Per què els joves com ells, diversos, com els que hi ha als carrers de Barcelona, no hi són? Han d'assaltar el teatre nacional? Tots quatre no haurien de parar de treballar.
'23-F. Anatomia d'un instant'
D'Àlex Rigola (a partir de la novel·la de Javier Cercas).
Amb: Enric Auquer, Pep Cruz, Xavi Sáez i Roser Vilajosana.
Teatre Lliure: Gràcia.
Fins al 2 de maig.
A Àlex Rigola li agrada ficar-se en jardins. Un dels seus projecte més ambiciosos quan era director del Teatre Lliure va ser el 'Dictadura-Transició-Democràcia' (2010), quatre obres que repassaven sense manies els anys 60, 70 i 80 espanyols, i que acabava amb una peça de Nao Albet i Marcel Borràs sobre dos etarres gais. A 'Anatomia d'un instant' assumeix ell l'autoria a través de la novel·la de Javier Cercas per fer el mateix exercici a través de l'anàlisi de l'esdeveniment culminant del cop d'estat del 23 de febrer de 1981.
I el porta a terme a través del que podria ser un assaig teatral, amb quatre actors (Enric Auquer, Pep Cruz, Xavi Sáez i Roser Vilajosana) que ens relaten l'abans, el durant i el després de l'entrada de Tejero a les Corts. Ens expliquen qui era qui, amb especial èmfasi en l'heroi del dia, Adolfo Suárez, un cadàver polític aleshores, que es va mantenir assegut a l'escó mentre els guàrdies civils manaven a tothom que es tirés a terra a punta de pistola. Rigola exposa, fa preguntes, deixa clar que no hi ha un pam de net (com la relació amb els colpistes del PSOE) i manté la discutida tesi de Cercas que va ser el rei Joan Carles qui va aturar el cop. Per què?
Fa anys, des d''Ivànov' (Teatre Lliure, 2017), que Rigola practica un teatre 'low fi', de guitarra acústica i intèrprets que parlen sense actuar. Això ens ha regalat alguns dels moments més espaterrants del teatre català contemporani, com el seu 'Vania', un Everest. Però no sé si aquesta forma és gaire compatible amb el teatre documental… El millor és la ironia, el sarcasme, que deixa anar Pep Cruz o Enric Auqué. I si tot no fos res més que una broma? Amb els actors vestits de pollets, així ho sembla.
'La meva violència'
De Llàtzer Garcia (a partir d''Amb la ràbia al cos' de John Osborne).
Amb: Laura Daza, Marta Ossó, Sergi Torrecilla i Roger Torns.
Teatre Tantarantana.
Fins al 2 de maig.
'Amb la ràbia al cos' (1956) és una de les peces imprescindibles per explicar el teatre del segle XX. John Osborne hi mostrava la relació de Jimmy, un obrer, i una noia de classe alta, l'Alison, que fracassa per unes diferències socials i emocionals insalvables. Llàtzer Garcia no ho tenia fàcil a l'hora d'agafar l'obra, adaptar-la i sortir-ne airós. Però el que fa és de premi. Primer, transforma els protagonistes en una parella de lesbianes (Judit i Lara). Després, fa que l'amiga d'ella sigui el seu germà (Abel). I trasllada l'escenari d'una casa acomodada a un cau infecte. Calca el temps i el paper de l'amic del Jimmy/Judit (Sebi).
Garcia ho reescriu gairebé tot i es queda amb una paraula clau: “pusil·lànime”. És així com la Judit (Laura Daza) titlla la gent que viu amb ella. Perquè són convencionals, perquè no són capaços de canviar res, perquè ja els està bé tot. A través d'ella, de la ràbia que porta a dins, l'obra avança a batzegades. El seu nivell violència és una olla a pressió i arriba un punt en què les paraules, el pusil·lànime, ja no li valen. La seva relació amb la Lara (Marta Ossó) està vista per a sentència. S'acabarà, però? A la peça original, en Jimmy i l'Alison es reconcilien. Passarà, aquí?
'La meva violència' és una obra que ens mostra el descontentament, la frustració, de molts joves. Ens diu el que ja sabem: que el teu origen et limita. I és, segurament, el millor muntatge de Produït per H.I.I.I.T., una companyia que té Roger Torns i Laura Daza com a puntals i que segur que ens oferirà peces encara millors. El Tantarantana hauria d'estar ple cada nit.