De forma unilateral i sense discussió prèvia al patronat de la Fundación La Laboral, després de cinc anys intensos i prolífics de co-direcció gerencial i artística de LABoral Centro de Arte y Creación Industrial, Lucía García i Karin Ohlenschläger han estat informades verbalment de la no renovació dels seus contractes. Sembla ser que el procediment, gens respectuós de les bones pràctiques, vulnera els estatuts, de manera que, com a conseqüència immediata, els membres no institucionals del patronat, que no havien estat prèviament informats del moviment -ho denuncia Alicia Ventura a l’entrevista radiofònica d’Onda Cero del 6 de Maig-, han dimitit dels seus càrrecs. Hi resten, tan sols, doncs, els representants de les institucions públiques que al llarg d’aquests darrers anys no han estat prou bones per donar suport ni per escalfar com cal, literalment, un centre de creació i exposició d’obres d’art de producció especialment complexa. Són el Govern del Principat d'Astúries, l’Ajuntament de Gijón, l’Autoritat portuària de Gijón i el Ministeri de Cultura del Govern de l’Estat Espanyol.
LABoral va ser inaugurat el 2007 amb vocació de centre multidisciplinari per la producció i la difusió de l’accés a les noves formes culturals nascudes dels usos creatius de les tecnologies de la informació i la comunicació. Va sorgir com a iniciativa del Govern del Principat d’Astúries, aleshores presidit per Vicente Álvarez Areces, d’un PSOE ben diferent de l’actual, amb la finalitat de recolzar l’àmbit de la cultura tecnològica com a part d’una estratègia política general centrada en la implantació de models alternatius de futur. Alvarez Areces havia pactat la complicitat d’un reguitzell d’empreses locals i nacionals vinculades al sector, inicialment part d’un patronat que presidien, però que van abandonar després de la desaparició del polític. Malgrat el degoteig de desercions, només explicables per la manca d’iniciativa política en la renovació dels pactes, LABoral és encara avui una plataforma d’accés a eines i intercanvis de coneixement com hi ha poquíssimes a l’Estat Espanyol, amb gran capacitat de suport a artistes i creadors en el desenvolupament de projectes ambiciosos en els contextos de les arts i la creació industrial .
Els darrers cinc anys de col·laboració de les actuals directora gerent i directora artística han suposat el suport econòmic efectiu d’una cinquantena d’entitats públiques i privades, nacionals i internacionals, úniques dotacions de les activitats programades, ja que la participació regular de les institucions públiques tan sols cobria el precari manteniment del centre i de l’equip humà. Els nombrosos projectes europeus han obert LABoral a la col·laboració amb una trentena de centres d’art europeus i no europeus de reconegut prestigi, de manera que la contribució del centre en la visibilitat dels teixits cultural i artístic asturià i espanyol, reforçada per mitjans d’un excel·lent programa de residències, formació i exposicions, ha estat, especialment els darrers anys, notable.
No s’entén que ara, el govern autonòmic, que ostenta la presidència i la vicepresidència, pretengui basar la remodelació d’un equip humà en perfecte funcionament en la fusió dels rols imprescindibles de la direcció gerent i l’artística. La reducció de la inversió no hauria de ser objectiu principal d’un projecte que hom desitja fer créixer. Hi planegen altres qüestions de rerefons, probablement de més interès per al perfil endèmic predominant de polític -també, d’alt responsable d’institució privada, no ens enganyem-, integrant distingit d’una cultura del menysteniment de les manifestacions culturals que no li són properes. La de la vessant art, ciència, tecnologia i societat, paradigmàtica dels nostres temps, polièdrica i efervescent, el domini d’acció i reflexió per al que LABoral i altres centres ja desapareguts en circumstàncies similars a les actuals van ser concebuts i dissenyats, li és ben estranya.
Inexplicablement, podríem pensar. El fenòmen, però, tampoc no és alié a la praxi política de les cultures i l’art a Catalunya. En 2020, l’ICUB, sense cap raó aparent apartava unilateralment Joana Hurtado de la direcció de Fabra i Coats, que un any abans havia guanyat per concurs. Podríem parlar també del que ha estat recurrent a Ars Santa Mònica. Tot depèn de les idees de cultura i art que als poders públics i privats interessi disseminar entre la població. Aquesta xarxa de poder, que creix malgrat les crisis, sembla només entendre d’indicadors econòmics a curt termini que, quan no li semblen prou convincents, emmascara, segons el color i context polític, amb qüestions superficials de tota mena.
La presidenta del patronat, consellera de cultura del govern autonòmic, Berta Piñán, poeta, ha deixat entendre als mitjans que part dels espais de LABoral seran destinats als sectors de l’audiovisual i els videojocs; el nucli, diguem-ne, ric, de les tan confusament dites indústries culturals i creatives, que aporten el 3.2% del PIB de l’estat, però que de cap manera poden ser considerades més enllà de meres eines a voltes emprades en la producció de les reflexions artístiques inspirades i inspiradores de les aportacions de la ciència i la tecnologia a la societat.
De moment, el vestíbul de LABoral exposa ja una retrospectiva del poeta Nel Amaru que, malgrat l’innegable valor de la seva obra, tampoc no res té a veure amb els objectius inicials de la fundació. La transformació és en marxa, però la transparència que donaria a conèixer el nou projecte ha estat nul·la. Em demano si no serà que s’albira l’arribada del fons econòmic europeu de recuperació per la pandèmia i els consellers habituals del govern autonòmic, tan cars a la perpetuació de llurs inèrcies, no aprovarien que la més mínima part arribés a la recerca artística. Ara que gràcies a la bona feina de les directores ha assolit el prestigi internacional, LABoral és útil com a plataforma d’acollida de projectes àvids de recursos que tal vegada mai no haguessin gaudit del favor de les auditories europees.