A aquestes altures, Dolors Miquel Abellà (Lleida, 1960) no necessita gaire presentacions. Bregada en recitals en tota mena de llocs i amb una obra contundent, sap que totes les paraules tenen una raó de ser, una vitalitat i una capacitat de sorprendre'ns. Amb una vintena de llibres publicats i amb alguns dels premis més prestigiosos del país al sarró —entre ells el Crítica Serra d’Or (2020), el Rosa Leveroni (1989), el Gabriel Ferrater (2006) o l’Ausiàs March (2016)—, ara posa en ordre tota l'obra a Sutura, una autoantologia que edita Pagès Editors.
"Em sento com un guerrer de les Termòpiles, com a artista i com a ciutadana". Així ho explica en una conversa on parlem de la retirada de la poesia ("no dono per més i no em vull repetir", confessa), d’art, de memòria, de treball, de govern, de llibertat individual i col·lectiva. "Un ésser humà ha de tenir potestat per decidir sobre la vida del seu cos, perquè sobre l’ànima no en sabem res. El concepte de llibertat que ens venen està tan dirigit i classificat, que em molesta una mica". I rebla: "és com quan vam demanar la independència. Saps que perdràs, però hi ha una cosa més forta que t’empeny a lluitar."
Una mostra de la pulsió de perdurabilitat, de resistència al pas del temps, també en el mateix fet d'escriure. "L’únic lloc on pots perdurar és a la memòria de la gent. Tothom qui ensenya l’art que fa porta una intenció de memòria i perdurabilitat, però, alhora, també sabem que res perdura". I la llengua també determina una manera de viure i escriure, de renunciar i de posicionar-se al món. "He après el català per convicció. Si volgués perdurabilitat hagués escrit en espanyol o anglès. He dedicat tota la meva vida a la literatura del país, perquè la meva il·lusió era estar amb els autors catalans".
Tradició, autenticitat i un camí propi
Sutura és una mostra excel·lent per endinsar-se en el món poètic de Miquel, amb el bo i millor. Poemes il·luminadors, durs, expansius o íntims. Una tria pensada i païda, que mostra l’evolució i tots els registres —"l’expressió s’encarrega de trobar la forma"— d’una veu singular, amb una organització per temàtiques. De la família a la religió ("Déu, si existeix, és una manera d’acceptar el mal i totes les cares de la humanitat", explica), del cos a la comunitat, sense oblidar la tradició.
"Per mi no té cap sentit haver llegit a tot déu i que no hagis llegit ningú més enllà dels quatre de la teva època. Per què vols fer literatura catalana si no coneixes res de la teva tradició? A mi, això em desanima moltíssim. Qui coneix bé Ausiàs March? I Ramon Llull? Com pot ser que això no interessi i, en canvi, sí un llibre d’algú que ha fet un curset de no sé què? No té sentit!".
Opinions clares i directes. Una marca d'autenticitat, de fer un camí propi, de no retre comptes amb ningú. "No soc una persona còmoda. Hi ha maneres molt fàcils d’estar als llocs, però a mi, el més fàcil no m’agrada. La realitat és molt rara".
Escolta-ho a: