Certament, darrerament, és més fàcil llegir i tenir a l’abast els llibres de poesia i assaig que publica Perejaume que no pas contemplar les seves darreres produccions artístiques. I és que reticent a la mercantilització de l’art i a la retòrica de l’art contemporani, és sovint als marges dels circuits comercials i dels camins més transitats que Perejaume troba escletxes per on mostrar les seves darreres obres i idees artístiques.
En tot cas, des del 5 de juny convé acostar-se al Maresme, a Alella, El Masnou, Mataró, Caldes d’Estrac i Sant Pol de Mar, per poder conèixer la nova proposta artística de Perejaume, Guardar a fora, “una exposició trencada en llocs i llocs articulats per les obres que s’hi exposen.” Ja fa uns anys, que l’artista de Sant Pol va començar a proposar el que podem anomenar exposició constel·lació: “Coneixem el model d’una exposició itinerant, i també el de dues o més exposicions complementàries; ara bé, el que us volem mostrar amb Girona, Sant Pol, Pineda i la Vall d’Oo ―escrivia Perejaume, el 1997― és una única exposició trencada en un territori determinat que l’espectador haurà d’itinerar en el cas que pretengui veure l’exposició completa.” Tres anys després, el 2000, hi tornava amb una nova proposta d’escampament: “La mostra que ara ens proposem, voldria completar aquella amb un escampament tant o més extens: Bocamont, Ceret, Figueres, el Prat, Tarragona i Valls. A la diversitat de llocs, a la diversitat d’institucions que hi ha darrere –ajuntaments, museus, associacions- cal afegir-hi el caràcter plural de les propostes que van des d’una escultura pública a una mostra en una sala, a una intervenció urbana, a una caminada d’una sala a l’altra...” Així que Perejaume torna a una proposta d’exposició escampada o trencada, comissariada en aquest cas per Jaume Coscollar, tenint la seva comarca, el Maresme, i les poblacions que participen en l’experiència, com a referent. Tot plegat unificat en un auster, subtil i clar disseny gràfic de Marc Valls, en els elements de comunicació. El títol, però, no està conformat pels topònims de les ciutats o pobles que conformen el projecte expositiu sinó per una paradoxa: Guardar a fora. Així, doncs, l’artista ens parla del comú, del que està a fora, de la necessitat de preservar l’espai públic, el medi natural: “plantar pensaments a l’eixida, perquè guardar a fora és donar a guardar.” “El fet de guardar a fora qüestiona com poques coses el mite del progrés en termes acumulatius,” afirma l’autor.
Poeta, artista, creador de metàfores, d’imatges, no hi ha dubte que el millor pensador, comentarista, crític del seu treball és el propi Perejaume que gairebé sempre, com ara, acompanya els seus projectes artístics de textos escrits per ell mateix. “Qualsevol cosa que se’n digui és massa”, va afirmar el filòsof José Luis Pardo de l’obra de Perejaume. Així, doncs, amb el repte de no ser reiteratius, o de caure en el pleonasme, a partir de les paraules de l’artista, proposem una revisió crítica llampec i fragmentada de l’exposició.
A les Cinc Sénies, a Mataró: Femer: “Daurar un femer amb pa d’or. Confitar bé el fem perquè el pa d’or s’hi agafi.” A la catalana Serra d’Or caldrà afegir el Femer d’Or de Perejaume. Una obra efímera al camp, en terreny agrícola, que esdevé imatge poderosa i de múltiples lectures. Oda rural neobarroca que agermana podridura i opulència, fertilitat i lluminositat, l’excrement i l’or. L’artista ja havia emprat la terra i l’or en diverses obres. Per exemple, a Glossari (1991), on damunt una etiqueta daurada situava un munt de terra. Però no havia emprat encara l’excrement, els fems.
Sens dubte, Femer és l’obra més contundent i singular de tot el conjunt. Escatologia animal, orgànica, teològica i artística. De la Merda d’artista (1959)de Piero Manzoni als cavalls dins la galeria, del 1968, de Jannis Kounellis. De l’or monocrom d’Yves Klein a l’or de les formes geomètriques pures de James Lee Bears o a l’or en els troncs de Giuseppe Penone. És un pas més en la radicalitat de la presència de la realitat, de la vida orgànica, en l’obra de Perejaume, escatologia que agafa en el temps de l’emergència climàtica tota una dimensió ecològica i política. De Femer en quedarà un document audiovisual que n’explica el procés i el resultat, que es va presentar el 12 de juny a La Presó de Mataró. Primer acte en un nou espai d’art que a partir del gener del 2022 esdevindrà nou Centre d’Art Contemporani del M|A|C de Mataró. En un edifici singular, la primera presó en forma de panòptic a la península obra d’Elies Rogent. Un espai que quan estigui totalment rehabilitat està cridat a ser un dels espais d’art més singulars i espectaculars de Catalunya.
Al cinema La Calàndria, a El Masnou: La projecció i instal·lació Regar el mar. “Fer-ho: instal·lar una vintena de grans aspersors equidistants sobre una extensió marina no massa fonda per permetre que els aparells d’aspersió puguin pujar del fons i projectar així un bon cabal d’aigua rodant.” Arribats al cinema la presència dels tubs i els aspersors enmig de la platea amb la projecció de l’acció a la pantalla, sembla talment l’aparició foixiana d’una màquina celibatària davant de la platja. “El fet de regar el mar amb aspersors presenta una paradoxa doble perquè, tant s’hi endevina un sobreesforç gratuït (fins i tot una dilapidació d’energia), com una exigència a conrear arreu (fins i tot a l’aigua salada) i, sobretot, una voluntat de donar més i no d’extreure tant,” diu l’artista. I és que en aquestes accions artístiques i imatges aparentment absurdes hi ha una crítica poètica i política clara a l’extractivisme i el consumisme desenfrenats de la nostra societat capitalista.
A Can Manyé, a Alella, fins al 25 de juliol: El mar a peu i Picarols, dues vídeo instal·lacions. Dit i fet. Pensar i escriure una acció que després es realitza i s’enregistra en vídeo i de la qual queden les imatges i els instruments construïts per fer real l’acció. “Gran sonall. Articulació sonora del relleu concret per on es passa, a través de l’exercici de caminar arrossegant sis grans picarols a cada peu,” escriu l’artista. Les accions caminades, traginant objectes concrets, portant sabates singulars o arrossegant elements transformats, són habituals en la seva obra. A Treure una marededéu a ballar (2018), Perejaume narrava fins a l’extenuació una de les seves darreres accions caminades que esdevenen escriptura caminada. Picarols és una acció especialment inquietant. El so penetrant i greu dels grans picarols de ferro, que trobem exposats al terra de la sala, arrossegats per un personatge al vídeo, com si fos un penitent, percuteix com el so d’uns grans esquellots en l’oïda del visitant. “Al coll del camí que va d’Alella a Granollers he provat de fer memòria del so de tots els colls de la serra passats a cavall de les mules,” escriu l’autor. La memòria del so i la memòria ancestral d’una comarca agrícola i industrial que ja ha esdevingut majorment un barri residencial de la gran ciutat.
A la Fundació Palau, a Caldes d’Estrac, fins al 17 d’octubre: Matinal. Mostra de 26 dibuixos plens de sols i el vídeo d’una acció: Encendre el mar. Una acció poètica íntima que relliga amb Regar el mar: “filmació de l’autor assegut al trencall del mar, encenent, un a un, tota una capsa de mistos i apagant-los a l’aigua.” En aquesta vessant més formal i convencional, doncs, podem contemplar una selecció dels esplèndids dibuixos imaginatius i lírics, amb sols i astres, que ha fet l’artista en els darrers anys. Des que el 1999 va publicar Oleoducte, un llibre d’imatges amb una àmplia selecció de dibuixos, Perejaume ha convertit el dibuix en un dels seus mitjans artístics més habituals, un veritable arsenal d’idees, projectes i visions. En aquesta ocasió els dibuixos es completen amb un vídeo que recorda algunes de les primeres accions o pintures de l’artista. A El sot de la Coma, un oli de 1980, Perejaume pintava un llumí encès enmig del bosc nocturn.
Finalment, als Jardins del Pla de Sant Pol, Maresme constitueix el gest més líric i discret de Guardar a fora: una palmera amb escorça de suro. L’autor de Ludwig Jujol (1989) diu: “Espelagrinar el tronc d’un suro de Montbrugós i ajustar l’escorça a mig tronc de la palmera indiana del Pla de can Sauleda.” I encara: “La palmera del Pla, a Sant Pol, és una de les criatures més meravelloses de tota la comarca. Va ser plantada fa 135 anys amb una llavor duta de Cuba en un jardí que fa posar de genolls.”
Cal destacar i lloar l’esforç de coordinació i de producció que han fet tots els centres d’art i institucions implicades per tal de poder portar a terme aquest projecte expositiu complex i divers. El resultat del conjunt és certament esplèndid i caldrà culminar-lo amb un bon catàleg que documenti tot el procés de treball, els textos reflexius i poètics generats pel projecte i les obres produïdes o exposades, donat el caràcter efímer d’algunes de les propostes més destacades.
No hi ha dubte, Guardar a fora és un cant a la natura, de suport a la pagesia menys extractivista, i de crítica al capitalisme salvatge que ha acabat amb les formes de vida sostenibles i populars que caracteritzaven sovint la vida als pobles del Maresme més agrari, abans de l’arribada del consumisme compulsiu i del turisme de masses. Lluny d’una mirada nostàlgica, però, Perejaume proposa una revisió subtil i crítica dels tòpics més comuns i una aposta per una mirada radical i imaginativa que subverteixi el llenguatge més convencional de l’art i la cultura contemporània.