A l’antiguitat romana, el déu guardià de les entrades de les cases era Janus. Divinitat que també esbatanava les portes del cel cada matí perquè hi entrés la llum diàfana. Disposava de dues cares, Amb les quals veia alhora el passat i el futur, cosa que fa discernir el present. Se’l representava amb una clau a la mà. El mes que obre l’any és el gener, en honor a Janus.
Els romans tenien diferents començaments d’any, com nosaltres tenim l’any escolar, l’any fiscal o l’any del calendari. I de la mateixa manera que se celebrava el començament de l’hivern, se celebraven els idus de Març, o l’inici de la primavera. Era el moment en què es nombraven els cònsols de la República. I era el temps de la guerra -Març és Mart-, perquè la guerra sempre es feia durant el bon temps.
Però les llargues campanyes per conquerir Hispània van canviar les coses. Quan els exèrcits romans trepitjaven l’interior de la península, havien passat ja tres mesos des dels inicis de la primavera, la qual cosa deixava als generals poc marge per enllestir les campanyes. Aquella circumstància va obligar el senat a traslladar l’inici de l’any oficial dels idus de març a les calendes de gener.
L’any 138 aC, el cònsol Dècim Juni Brut va fundar València —la ciutat dels valents—, en una illa fluvial del riu Túria, amb veterans de les campanyes contra les obstinades tribus celtibèriques que havien obligat a fet avançar l’any romà a l’hivern. A causa d’aquells celtibers, a hores d’ara, gairebé tot el món celebra el cap d’any a l’hivern.
Els romans celebraven moltes altres festes. A l’agost, la Vulcanalia, en honor al déu del foc Vulcà, en la qual, com per Sant Joan, s’encenien un munt de fogueres.
Força segles en acabat, a la ciutat dels Valents es van fer famoses les conegudes falles valencianes. Falla vol dir branca seca que s’encén per fer claror. Sovint, l'origen de les falles al país valencià s'ha associat amb els rituals de l'equinocci de primavera, l’idus de Març, però sembla que tenen l’origen en els focs satírics, una pràctica difosa per tot Europa que consistia en exposar a la vergonya pública ninots (Judes, Mahomes, Carnestoltes…) que solien acabar a la foguera.
Als Pirineus, per contra, les festes de foc, la baixada de falles des de les muntanyes, se celebren al solstici d’estiu. I són festes de purificació, simbolitzen la plenitud de la vida amb els fruits que dona la terra, i també és un element de reunió d’una comunitat. Fan la benvinguda a l’estiu. I són Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, com també ho són les falles valencianes. Se celebren a més de seixanta pobles dels Pirineus andorrans, occitans, aragonesos i catalans.
Els fallaires, normalment joves solters, es desplacen a un turó des d’on encenen les falles, les carreguen a les espatlles i, formant una serp de foc, baixen fins a la plaça del poble. Un cop allà, seguint el ritual, formen una sola foguera amb totes les falles al voltant de la qual la gent del poble balla fins a la sortida del sol.
El primer document escrit que s’ha trobat de les falles a Andorra és del 1906, relats del folklorista Salvador Armet, que narra un viatge al petit principat en el qual descriu la cremada de falles la nit de Sant Joan.
En les Valls d'Andorra, en les seves places y en els voltants dels seus poblets, davant de les portes de les masies, en el cim de les seves muntanyes [...] S’encenen en aquesta diada grans fogueres [...] Els noys fan lo que anomenen falles que encenen agitant-les y voltant-les vertiginosament, prenent la forma de grans rodes de foc.
Es tractava d’una tradició de solstici que, a més, reforçava el sentit de pertinença, la identitat i la integració. Les falles andorranes, tal com les feien els padrins, consistien en un tronc alt i prim de boix en el qual s’hi enfilaven plecs d’escorça de bedoll. I es feien i és fa rodar de valent.
El 23 de juny, per la revetlla de Sant Joan, es pot gaudir de la festa a Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria, Escaldes-Engordany i Encamp; mentre que el 28 de juny, per la revetlla de Sant Pere, arriba el torn d’Ordino.
La represa d’aquesta tradició ancestral va tenir a veure amb la iniciativa del coreògraf i director de l’Esbart Dansaire d’Andorra la Vella, Rafel Miranda, juntament amb l’escriptor Esteve Albert, que volien fer un homenatge a mossèn Cinto Verdaguer amb motiu del centenari del seu naixement. És així com l’any 1984 es representa per primer cop la dansa Els fallaires d’Andorra, inspirada en les torxes de foc dels Pirineus. Tres anys després, es va reprendre la tradició. També es recuperà el costum entre els joves de protegir-se de les guspires de la falla amb sacs d’espart. Posteriorment, es va consolidar la capa com a vestimenta del fallaire. Cada col·lectiu tria un color que els distingeix. Així, Andorra la Vella es caracteritza per la capa lila, els de Sant Julià fan servir una de vermella, Escaldes i Encamp van amb capa negra i els d’Ordino han triat un color ferrós.
Al seu torn, el fallaire major representa tota la comunitat fallaire. Per assolir aquesta condició cal trobar el clau d’or que penja de l’argolla que es troba al pic del Fontargent. El llegendari explica que Carlemany hi va estacar el cavall i els pagesos van ajudar l’emperador a foragitar els sarraïns amb enormes boles de foc que les feien giravoltar vertiginosament. L’argolla de ferro es convertia en or la nit de Sant Joan.
La flama del Canigó encén totes les fogueres i falles d’Andorra. La flama arriba davant de l’edifici de la Casa de la Vall i és rebuda pel síndic general, que té l’honor de llegir el manifest inaugural de la festa de la nit del foc, que simbolitza, en un ritus ancestral i pagà, la plenitud del bon temps. Un temps per assaborir, i per oblidar-se de les dèries de Mart. La guerra.