Francesca Llopis presenta al Temple Romà de Vic “La pell escup i escampa” una instal·lació on l’espectador s’endinsa al fons marí per encara-se amb els cossos que el Mediterrani ha engolit.
La pell escup i escampa, Francesca Llopis
Temple Romà de Vic
Fins al 15 d'agost de 2021
El gyotaku és una tècnica d’estampació utilitzada pels pescadors japonesos, que consisteix a entintar els peixos acabats de pescar i estampar-los sobre paper. Sovint aquests gravats s’acompanyen d’un haiku. La tècnica –utilitzada des de mitjan segle XIX– es va idear com a forma de registrar les millors captures d’un pescador. Però, alhora que ens sorprèn, des d’una perspectiva occidental, podem llegir aquesta pràctica com una forma d’incorporar l’art en qualsevol àmbit de la nostra quotidianitat, fins i tot en aquelles feines més dures.
En els darrers anys, Francesca Llopis ha treballat habitualment al Japó, on ha pogut descobrir de primera mà algunes de les pràctiques que segueixen vigents al país nipó. Arran d’aquesta aproximació a la tècnica del gyotaku, Llopisse sent atreta per la idea de la impressió com una forma conservar el rastre d’un cos en un moment. Amb aquest interès com a rerefons, Llopis s’apropia de la tècnica del gyotaku per crear registres de familiars i amics.
A La pell escup i escampa, Francesca Llopis presenta una instal·lació que ocupa tota la sala d’exposicions del Temple Romà de Vic i ens mostra el resultat del seu treball: el rastre de cossos que, durant els darrers mesos, l’artista, ha imprès sobre paper vegetal.
El procés de creació va més enllà d’un simple registre, ja que incorpora aspectes narratius elaborats a partir de les associacions d’idees que l’espai expositiu inspira a l’artista. Partint de la tècnica del gyotakus, Llopis demana als models que posin imitant les postures de quan nedem. L’espai també ha jugat un paper clau en la creació de la peça. El temple Romà ha propiciat que el treball es traslladés des de la mar japonesa cap al context de la Mediterrània, on els refugiats esdevenen els grans ignorats del món desenvolupat.
Cada dia són centenars les persones immigrants que moren a les aigües mediterrànies, però, malgrat el ressò mediàtic que se n’està fent actualment, el mar ha estat sempre un gran cementiri de cossos anònims que ha engolit al llarg de la història. Persones de qui mai sabrem el nom ni recuperarem el cos.
Per interpel·lar l’espectador i potenciar-ne la immersió, la sala queda il·luminada per LEDS de color blau i dues-centes garrafes ocupen el terra de l’espai; ens recorden la relació que tenim amb l’aigua, la qual hem de potabilitzar i embotellar per poder consumir. Una associació que posa de relleu com la forma de progrés actual dels països rics és la punta de l’iceberg que amaga les conseqüències que encara arrosseguem d’un passat colonial. Una situació que es veu agreujada per l’aposta del capitalisme a escala global. L’emergència climàtica o l’èxode d’immigrants cap al somni, idealitzat, dels països rics, en són alguns exemples.
El mateix espai del Temple Romà, reconstruït al segle XIX, es presenta com una idealització de la Roma antiga i com un símbol del bressol que va veure néixer la ciutat de Vic.
La pell escup i escampa es presenta com una obra col·lectiva, però nascuda d’un procés d’intimitat amb l’altre. En cada una de les sessions d’estampació, l’artista citava un model a qui escampava la tinta sobre el cos nu per, a continuació, immortalitzar-lo sobre el paper i d’alguna manera registrar-ne l’ànima. Mig en broma, l’artista argumenta que potser el procés no captava pròpiament l’ànima, però sí que una part de l’ADN de la pell morta quedava en la impressió.
Durant les sessions d’entintat dels models, l’artista ha experimentat com el procés de creació afectava físicament al seu propi cos. Cada sessió de treball solia seguir sempre les mateixes pautes: l’artista citava la persona que li feia de model, li demanava que s’estirés, l’entintava amb les seves pròpies mans i, a continuació, estampava el paper al seu damunt. Malgrat que la temperatura de la tinta solia ser freda i la persona estava nua i estirada a terra, en més d’una ocasió, l’artista notava com, mentre avançava el procés creatiu, el model o la model s’escalfava i Llopis no en comprenia el perquè. No va ser fins en una de les darreres sessions que una model n’hi va desvetllar la raó: en realitat l’escalfor provenia de l’energia mental i física provocada per la intensitat del treball creatiu de l’artista.
La pell escup i escampa dialoga amb diverses tradicions i contemporaneïtats, alhora que porta al Mediterrani algunes pràctiques pròpies de la tradició japonesa. Més enllà del gyotaku també s’apropia del kintsugi, tècnica que consisteix a enganxar amb or les parts d’una peça de ceràmica malmesa. D’aquesta manera, s’embelleixen les ferides sofertes i, en lloc d’amagar-les, se les honora i se les fa presents. Llopis decideix seguir la mateixa estratègia a l’hora de reparar els estrips del fràgil paper vegetal i els embolica amb benes. D’aquesta manera, la ferida de la peça queda incorporada en un mar que amaga les nafres de la nostra societat.
